Chào ông Viêt Nam

Viatjant en direcció a Tayminh, nord de Sài Gòn.
Institut de secundària d’un poblet.
Venda de llibres a la sortida dels alumnes.
N’hi havíen de tota mena; literatura, poesia, geografia, història, ciències, art, còmics, matemàtiques, novel.la.
Curiosament vaig veure llibres d’obres de Shakespeare, Corneille, Marx, Goethe, Molière, Gide, traduïdes al vietnamita.
Al poble no hi han llibreries, i em van explicar que tres dies a la setmana, venia un venedor de llibres on els alumnes podíen triar i remenar.

‘null’

Desconec si en els pobles encara es representen els espectacles dels putxinel.lis a l’aigua, als camps d’arròs.
Segurament sí que hi són presents en les festes populars
d’avui. Però jo vaig anar al Teatre de Hà Nôi a veure aquest espectacle cultural tant bonic com sorprenent.
M’agrada el fet que la cultura rural del delta del Sông Hông, el riu Roig, es representi a les Ciutats.
Es coneix amb exactitud que ja es feien representacions als pobles del delta al secle XII del nostre calendari.
Però no va ser fins l’any 1969 que es va ‘importar’ els putxinel.lis d’aigua del món rural a la Ciutat de Hà Nôi.
‘És el que vaig veure al teatre, però m’agrada imaginar que sóc en un poblet. De fet l’escenari és el mateix, però a l’exterior, en un camp d’arròs.
En un lloc espaiós, davant mateix d’una pagoda i ens reunim una munió de gent que espera amb impaciència que comenci l’espectacle.

El Thúy dính, escenari, està fet de bambú, on es veu la caixa on es mouen les titelles i és sobre l’aigua, i una pared de color verd on es situen els titellaires al darrera dins l’aigua, fins a la cintura. Fan moure els putxinel.lis amb un muntatge molt peculiar de palanques, vares de bambú i frontisses.
Un grup de músics són al costat mateix de l’escenari d’aigua i els tambors comencen a sonar i després els altres instruments de percusió.

Tot és punt de començar i els diferents personatges surten en fila portant diferents banderes. Dues veus, un home i una dona, comencen a parlar i a fer-se preguntes sobre diferents fets que han passat al poble.
Apareix en Têu, un fornit noi de poble, el mestre de cerimònies, i ens farà una acurada descripció de cadascuna de les representacions.
També apareix el bufó que és el mofeta de la resta de personatges, però també de la gent del poble i sobretot dels mandarins i la gent benestant.

Hi han unes escenes veritablement encisadores, com el nen que juga amb el búfal o les fades ballant al sò de les flautes de bambú o les aus fènix començant el seu festeig o un dia qualsevol en la collita de l’arròs o uns infants volent pescar el peix més gran del riu. També es representa tota la història de l’espasa perduda del llac Hom Kien de Hà Nôi com també del teatre tradicional vietnamita, el ‘cheo o tuong’. Són històries rurals senzilles on es demana una bona collita d’arròs i s’escenifica l’amor a la terra i a la natura.
Totes aquestes històries representades per els putxinel.lis moguts per els titellaires dins l’aigua.
La música és importantíssima en cada representació, en directe, amb els instruments del país i unes veus excepcionals.

La Companyia del teatre de Hà Nôi surt de gira per diversos països del món, i crec que han estat a Barcelona, pels anys 1994 o 1995.
La foto que podeu veure són dos ninots titellaires i personatges d’aquest espectacle.
No vaig fer fotografíes durant la representació.

Recomano entusiàsticament anar al teatre de Hà Nôi, el Thang Long, situat al costat mateix del llac Hom Kien i a l’entrada del barri dels 36 carrers.

‘

Aprofito aquest post per enviar i donar tota la meva solidaritat al nostre Circ Cric. És trist i penós com les nostres arts van perdent protagonisme davant la cultura ‘fashion’.

En aquest post podeu veure el Circ estable a Hà Nôi. I de ben segur que n’hi han més. És tot just al costat d’un parc meravellós, el Lenin, i un dels moltíssims llacs. Fan funcions tots els díes i sempre es plè.

A Hà Nôi també es pot anar a veure el teatre de titelles dins l’aigua, únic en el món. De fet tant el circ com les titelles han estat l’art dels pobles i de la gent del camp desde fa molts secles.
El circ ( xiêc ) a Viêt Nam es coneix ja al secle XI i el seu testimoni són uns gravats on es poden veure equilibristes damunt les cordes, pujar una columna, saltar a galop amb el cavall i recollir objectes de terra, piràmides humanes.
Fins el secle XX el circ era de fet moltes companyies familiars que viatjaven constantment per el país. L’any 1922 Ta Duy Hiên va fundar el primer circ modern – Circ del Viêt Nam i a continuació Pham Xuân Trang va fundar el Circ Long Tiên . L’any 1958 els dos circs es van fusionar i ara existeix el Circ de l’Estat.

És curiós com en un país tant llunyà, i no dic que tinguin una cultura de circ més arrelada, l’art del poble es protegeix i aquí a casa meva, aquest Circ Cric que tantes bones estones ens ha donat hagin de passar per tants problemes absurds i burocràtics.

El circ és cultura i art i s’ha de protegir i ajudar i sobretot reconéixer el seu art.

Viêt Nam que vol entrar dins el món globalitzat per sobreviure, no obliden, ni volen oblidar mai les seves arrels, costums, arts, literatura, poesia, teatre, circ. Forma part de la seva societat i el poble ho demana;
la història és seva i la volen mantenir, protegir i educar a les noves generacions en les seves arrels.

La meva reinvidicació perque tots els artistes de circ del nostre país tinguin el reconeixement que es mereixen i un circ nacional on puguin actuar totes les companyies.

Vaig descobrir els escrits de Hû’u Ngoc a la Casa Àsia en un llibre prestat de la biblioteca. Un llibre de 1120 pàgines i només obrir la primera pàgina pots llegir :
‘I wander lonely as a cloud – That floats on high o’er vales and hills – When all at once I saw a crowd – A host of golden daffodils – ‘ – William Wordsworth. El títol del llibre ‘Wandering Through Vietnamese Culture’ és un recull dels articles que Hû’u Ngoc escriu al diari Vietnam News. Jo ja li batejat com el ‘Josep Maria Espinàs’ vietnamita. Tots els meus apunts fets durant el meu viatge són una nimietat al costat dels articles de Hû’u Ngoc, però evidentment m’ajuden a poder conèixer aquest país millor.
Un crític francès escriu : ‘ La force de ce livre est de montrer que la culture et la civilisation du Viêt Nam constituent un ‘vouloir-vivre ensemble’ irréductible aux influences extérieures qui, si profondes soient-elles, ne parviennent pas à en rendre compte dans sa spécificité et dans son exemplarité’.
La força d’aquest país contitueix el voler viure tots junts rebutjant de forma irreductible qualsevol influència exterior.
Ja ho he dit més d’una vegada en els meus posts. Serà difícil, en aquest món tant i tant globalitzat. És una altra guerra que han de guanyar, diferent, però al cap i a la fí, enfrontament. Però tinc confiança que ho aconseguiran.
Vaig comprar el llibre directament a l’editorial a Hà Nôi via correu electrònic.
Hû’u Ngoc és viatger i molt amic dels seus amics, a Suècia, a Estats Units, a França. És traductor i en el llibre de tant en tant et trobes amb poesia alemanya o francesa o anglesa.
Els narcisos són de les meves flors preferides i llegir el poema de Wordsworth només obrir la primera pàgina del llibre ja vaig tenir bones vibracions.
No tinc cap fotografia de Hû’u Ngoc, però sí d’un paisatge tranquil i bonic de Hà Nôi, on en el meu pensament hi aparèixen els narcisos com un ramat inacabable al voltant del llac.