L'Hereu Riera

Intervenció de Pere Navarro a RAC1. Aprofita la bufetada que li va clavar una dona a les portes de la catedral de Terrassa per justificar la seva tesi del “clima de crispació”. Diu que no hi ha cap prova que la dona el pegués per unionista, però ell ho va “percebre”. Es presenta com una pobra víctima d’amenaces i agressions per part dels independentistes. I remata: “Si hi ha algú que intenta no crispar l’ambient ni alimentar la confrontació sóc jo”. Com sempre, insuperable. [*]

El mateix dret que té ell a suposar (gràcies a la seva fina intuïció, a aquesta percepció extrasensorial amb què el déu de la politica l’ha adornat) que la bufetada té res a veure amb el procés sobiranista, el mateix dret devem tenir els altres a pensar que la dona és algú, una persona anònima contrària al procés sobiranista (o mercenària) contractada (pel mateix Navarro, posats a “intuir”?) per clavar-li la bufetada en públic sense donar cap explicació i fer-se fonedissa cagant llets, de manera que així li dóna arguments, al senyor Navarro Morera, per poder continuar fent el joc al PSOE, intentant deslegitimar com sigui el sobiranisme… ¿O potser no és sospitosa la velocitat amb què el gran timoner de Terrassa ha convertit l’anècdota en argument antiindependentista?

Fins on volen arribar? Fins on són capaços de tibar la corda? Deu fer tot just un mes vaig assistir en directe a una anècdota entendridora: l’Antonio Franco es despenja en una tertúlia a TV3 dient que la metàfora de David i Goliat usada el dia abans pel president Mas, comparant David amb Catalunya, potser no havia sigut gaire “afortunada”, no fos que la pedrada del jove jueu incités a la violència, d’una o l’altra banda…. Marededéu!, vaig pensar jo: ja hem encetat aquest capítol, doncs. I efectivament: ja han començat a tirar d’aquesta veta, a veure si algú pica i la liem ben liada“…

Aquesta notícia, però (la del líder socialista agredit), l’hem de llegir entre línies, que és fàcil: estan desesperats. “Ja pots xiular”, diu la sàvia dita, “si la burra no vol beure”… I la burra (la burra catalana, que fins fa quatre dies no podia ser més burra) no vol beure.
Deu ser realment exasperant…! Amb una mica, una micona de violència de carrer, amb una tapeta de kale borroka per distreure la gana ja passarien, però no hi ha manera: no hi ha ni un sol català sonat que els doni aquest gust. I contra això no hi ha res a fer. No és estrany, doncs, que en Pere Navarro Morera, el Maquiavel dels socialistes catalans, “detecti” una gran crispació a l’ambient: la seva i la dels altres unionistes, que no aconsegueixen ni un miserable vídeo del YouTube per portar-se a la boca, ni que fos el d’un simple ull de vellut d’espanyol català unionista (preferiblement castellanoparlant)…
De moment no hi ha sort per als senyors Girauta (pronúnciese amb so de jota gutural, tal com els castellans diuen jirafa o gilipollas, per exemple), Sánchez Camacho, Valenciano, Rivera, Cañas…, tant que se’n moren de ganes!
 

Som un país ben estrany (tan estrany com que després de tants anys de garrotades encara siguem un país):

«El nostre és un país ben estrany. D’una banda, els enemics del procés sobiranista ens expliquen que a Catalunya la fractura social ja és un fet, i que als cosins, als oncles i a les cunyades els és impossible compartir taula ni en els dies més assenyalats sense que esclati el conflicte. I aquests mateixos personatges ens il·lustren sobre l’atmosfera asfixiant que han de patir els no independentistes a causa de l’opressió dels totalitaris (els independentistes, és clar), que els fan la vida impossible a l’institut, a la fàbrica, a la perruqueria o, fins i tot, en els trajectes en metro o autobús.

»Però el més curiós del cas és que aquests individus –que no es cansen de separar la població pels seus cognoms, pel seu origen o per la seva llengua, i que tenen els nassos de reivindicar la sang com a factor d’unitat– es presenten cada dos per tres a casa nostra i no pateixen cap de les vexacions que expliquen. Res de res. L’últim exemple el tenim aquest Sant Jordi, amb desenes de milers de persones als carrers de Barcelona. Persones que, cap d’elles, no van insultar, escopir, esgarrapar o mossegar ni la demòcrata Rosa Díez, ni el transparent Pedro J. Ramírez ni la solidària Soraya Sáenz de Santamaría mentre signaven llibres o repartien roses.

»Mireu si som un país estrany que tenim dins del nostre espectre polític un partit que es diu d’esquerres, el PSC de Navarro, que castiga militants que van a actes d’altres grups d’esquerres. Però aquest mateix partit envia dirigents a compartir copa de cava o butaca amb Llanos de Luna, Sánchez-Camacho o Albert Rivera. I també, per cert, amb el representant de Vox, el tal Santiago Abascal, un paio amb una ideologia més ultramundana [**] que Queipo de Llano i Millán Astray junts. Això va succeir a l’interior del barceloní Teatre Victòria el passat 23 d’abril. I a fora, per cert, no hi havia cap massa enfurismada de nacionalistes totalitaris intransigents. A fora només hi havia indiferència».

“País estrany”, Jordi Creus, 28/4/2014.

 _________________________________

[*] Aquestes ratlles les escrivia pel FB aquest matí la meva filla Alba, des de Roma. Qui sap si hi pensa, el guia del recte socialisme català, que les seves exhibicions d’alta política se saben més enllà de les nostres fronteres (i també més enllà de les espanyoles)… És probable, tant com que s’ho agafi amb la mateixa patxorra amb què veu desplomar-se el seu partit (el d’aquí), com si no anés per ell el pollastre.

[**] Sic. ¿Potser volia escriure “ultramuntana”, l’autor de l’article, és a dir ‘conservadora’, ‘reaccionària’, ‘integrista’? Potser, però val a dir que la definició de “ultramundà” també hi escau: “Que està més enllà del nostre món”.

_________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Mani unionista a Barcelona. No us vénen ganes de demanar perdó per ser catalans? A mi tampoc (Foto: naciodigital.cat)}]