L'Hereu Riera

Votar? No votar? El dubte hamletià en temps del còlera electoral… Vot en blanc? Abstenció? “Abstenció activa”? (com “s’activa”, l’abstenció, que és inactivitat per definció?). Com es pot distingir l’abstenció passota de la que té càrrega política (“aquestes eleccions no són les meves”), de la que és resultat del fastigueig, del cansament?, de la que voldria ser vot de càstig?, de la de la mandra?, de l’apoliticisme?, de la dels antidemòcrates, partidaris o nostàlgics de la dictadura? No es pot. Tot queda en el mateix sac, en el magma de la mateixa atonia…, un percentatge gris que l’endemà de les eleccions tots els partits polítics que s’hi han presentat -amb les seves llistes rigorosament tancades, amb el seu ordre preferencial intocable- lamentaran, vessant unes llagrimetes de cocodril mentre prometen fer-ne l’anàlisi pertinent i aplicar-hi les esmenes que calgui, i que l’endemà passat se’l tiraran a l’esquena olímpicament i ja no tornaran a parlar-ne més fins a la pròxima convocatòria.
I el vot en blanc? Ah noi!, aquest ja cou una mica més: aquí no hi ha passotisme, ja que el votant s’ha pres la molèstia d’anar fins al col·legi electoral a complir el ritu, a dipositar el vot sagrat a l’urna…, però per no votar per cap de les propostes possibles: “jo hauria votat, sí, però cap de vosaltres no m’ha convençut”. Aquí hi ha una denúncia implícita, és evident, però tot i ser una opció més perillosa de cara a la credibilitat dels polítics, el resultat a la pràctica és el mateix que amb l’abstenció: els partits polítics no en fan cap cas, mentre no passi d’un determinat nivell, i és molt improbable que el traspassi. D’aquest cas hipotètic, José Saramago en va fer una fabulació molt interessant que tenia per escenari Lisboa en una jornada electoral (Assaig sobre la lucidesa, 2004): tots els ciutadans es posen d’acord espontàniament, sense seguir cap consigna de ningú, i voten en blanc: la reacció histèrica de les autoritats i de la classe política en general és descomunal, però a partir d’aquest plantejament inicial tan prometedor, el novel·lista portuguès es fica en un fangar argumental que fa l’efecte que no sap com sortir-se’n, i la decepció és gran. Però la idea està llançada: el vot en blanc té un potencial enorme, i fins ara s’ha quedat en potencial, només. Però sembla que això podria canviar, que “un altre vot en blanc és possible”: ho diuen la gent de dos col·lectius que a poc a poc es van donant a conèixer, i que podrien arribar a fer forat. Són els Escons Insubmisos (web), i Ciutadans en Blanc (web), que advoquen perquè totes les opinions siguin tingudes en compte, i perquè no es confongui “votar en blanc” amb “donar un vot en blanc”: aquesta exigència implica que el vot en blanc (que ells s’encarregarien de recollir presentant-se a les eleccions) es visualitzi als Parlaments, ja que la intenció és que els membres de la seva candidatura mai ocuparien els escons per als quals fossin teòricament escollits, i d’aquesta manera el vot en blanc “ocuparia” un espai en els hemicicles: uns escons buits que posarien en evidència els polítics en actiu, que d’aquesta manera potser s’espavilarien per omplir-los a la primera ocasió que se’ls presentés…
La proposta té ara com ara, visualment, un punt de friki, però també té, i això és el que importa, un fons amb moltes perspectives. Caldrà estar-hi atents.

A la plana web de Barcelona Radical, “Associació Radical Transnacional”, hi he trobat reproduït un article d’en Sergi Pàmies publicat a La Vanguardia el dia 6 d’aquest mes que n’hi ha per sucar-hi pa. Heus-lo ací:

“Sobre la inutilidad del voto en blanco

“Si yo votara en blanco, recordaría los tiempos en los que nadie nos
hacía caso o nos trataba con un desprecio y una superioridad
insultantes. Hoy, en cambio, el voto en blanco puede presumir de
haberse convertido en una amenaza. Tres ejemplos: a) Esquerra
Republicana llama a los electores más críticos a no votar en blanco, b)
el ex presidente Jordi Pujol afirma que, en la situación actual, es una
opción inadmisible, y c) otro ex presidente, Pasqual Maragall, anuncia
su deseo de votar en blanco.

“Pero, en un contexto de renuncias y males menores, en un paisaje en el
que se vota más en contra de otros que a favor de los tuyos, rodeados
de mensajes que nos tratan como si fuéramos imbéciles, no deja de ser
un saludable privilegio votar siguiendo, exclusivamente, los designios
de tu consciencia”.

Aquí enganxo un vídeo (YouTube en va ple) d’uns “ciutadans descontents” que parlaven d’aquesta qüestió amb motiu de les eleccions municipals de maig de l’any passat. Era al principi del 2007, i encara no havia aparegut la figura del “català emprenyat” (ni tampoc, és clar, la de la seva rèplica dels “catalans optimistes”, que, per cert, serà il·lustratiu veure com s’hi posen, si això dels parlaments plens d’escons buits va en augment):