L'Hereu Riera

Abans no mori també mediàticament, el bad boy de Detroit, penjo aquí aquest video fet per la gent de Libération, que ensenya dues coses: que el noi negre dels Jackson 5 es va anar emblanquint perillosament (per fora, per dins no en tinc ni idea), tant, que ja no deu haver pogut quedar més blanc (suposo); i que, agradés o no com a cantant, agradés més o menys la seva música, la seva estètica i tota la pesca, com a ballarí era molt bo, boníssim, i que els videoclips que ens ha deixat són també collonuts.

Dit això, copio aquí a sota un article d’en Jordi Cabré (no li sabia,
aquesta vessant de crític musical: la gent té cops amagats!) en les valoracions monàrquiques del qual no m’hi fico, però que va bé per
desintoxicar-se una mica de tant d’impacte global i de tant de fan
inconsolable, que aquests últims dies n’hem tingut un tip… (i l’aigua que baixa!).

«Arreu diuen que s’ha mort el rei del pop i no acabo d’entendre la notícia. Després m’assabento que es refereixen a Michael Jackson, pobre noi, la nina espatllada i etcètera. Mirin, a en Jacko li puc reconèixer un gran talent per al ball i per fer servir la veu com a instrument de percussió o d’acompanyament. Els seus ows, els seus hiis i els seus espetecs de boca marquen un estil i tenen un mèrit irrefutable, així com els seus moviments directes i encomanadissos. Impecable el videoclip de Billy Jean i la coreografia de Thriller, i sobretot la memorable I want you back dels seus anys d’infantesa amb els Jackson Five. Fins i tot aplaudeixo el seu coratge per nedar contra corrent i desenvolupar una personalitat diferent de la dels altres, original, desacomplexada, ingènua i lliure. Bravo, aplaudiments, una reverència i gràcies per tot. Ha estat vostè un gran músic i millor personatge.

[continua]

»Però la jerarquia de la cort musical no passa per Michael Jackson, com a mínim no com a rei de res. Ningú no discuteix que els monarques del rock són Elvis i Tina, rei i reina respectivament, i que hi ha un Prince autocoronat i un Queen insubstituïble. També tenim un Boss, versió republicana de l’autoritat, i unes Satàniques Majestats que encara fan concerts malgrat la vida d’excessos. Però en l’àmbit del pop, perdonin-me, és obscè coronar com a rei aquesta figura de Michael Jackson: i parlo des d’un punt de vista estrictament musical. El pop va perdre el seu rei quan va morir John Lennon, i ja abans havia començat  a quedar orfe de monarquia amb la separació dels Beatles.
Irònicament, Michael Jackson (l’anomenat avui rei del pop) va adquirir en vida els drets de les cançons dels veritables reis del pop, els Beatles, de manera que de forma condemnable cada vegada que escoltem una joia dels de Liverpool estem engruixint les butxaques del difunt impostor. Un fals rei del pop que fins i tot va voler vendre’ns un casament amb la filla del rei del rock, un excés en tota regla, una usurpació de poder clamorosa.
Jacko va ser un bon intèrpret, un personatge únic i un gran ballarí. No va ser cap geni de la música, no com a mínim dins dels altars de la jerarquia dels últims 40 anys. Jacko va ser un malson d’infantesa, un ídol de masses, una icona, però en cap cas un creador amb profunditat ni amb missatge interessant. Jacko era de plàstic flexible, cautxú dels vuitanta, caramel dolç per a nens perduts. Retorni la corona als seus propietaris, dos dels quals encara són vius. Tinc la teoria que Ringo els enterrarà a tots. Vagin fent saltirons i xiscles».

[“Michael, l’impostor”, Jordi Cabré, a El Punt, 27.6.09]