L'Hereu Riera

«Un polític va dir una vegada que els òrgans mediàtics de l’Estat, quan parlen del País Basc (i des de fa anys en parlen cada dia), no en diuen mai res de positiu: sempre només en fan crítica negativa, aspra, corrosiva, espanyolista. Fa ben pocs dies, per exemple, tornàvem a sentir la cançoneta de l’enfadós de les ikastoles: que si prediquen un país anticonstitucional, que si s’aferren massa a la llengua basca, que si tal o tal personatge o col·lectiu les impugnarà legalment.
»Com s’impugnen cada dia aspectes diversos de la vida lingüística de Catalunya, per exemple a la Universitat Rovira i Virgili: un episodi vergonyós, feixista, encara que la sentència hagi sortit favorable al rector. Observin un detall: cada dia hi ha una acció legal o altra contra el català (o contra el basc); ¿quantes vegades els catalans hem aixecat una acció contra l’Estat, a favor dels nostres drets lingüístics? Per exemple, a favor del dret a ser atesos a tot arreu en català, activament i passivament, dret que és ben lluny de ser satisfet. Des de fa segles no fem altra cosa que defensar-nos contra un Estat hostil, el “nostre” Estat: una veritable tragèdia política. El bisbe de Lleida senyor Aurelio del Pino Gómez, d’infausta memòria, deia una vegada, quan algú al seminari de Lleida intentava introduir una mica de català, que ell “no se metía en política”: és a dir que prohibia rotundament que la situació imposada pel franquisme canviés ni un mil·límetre. Aquests mateixos dies a les terres aragoneses de parla catalana s’ha dit que “no es pot imposar el català” als ajuntaments. El català no, esclar; però el castellà sí.
»Només hi ha una cosa que em produeixi més fàstic i més neguit que la seva actitud, senyor Juan Carlos: l’actitud d’una societat i d’uns polítics que no veuen que no es pot viure així durant segles, en un estira-i-arronsa continu, amarrats a un Estat que no és el nostre. La “solució” és abdicar d’una vegada: nosaltres, no pas ells. Ells tenen fins i tot el rei».

Aquest és un article de premsa, “Contra el rei”, escrit per Joan Solà (recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) el setembre del 2001 [*] a propòsit de “dos fets prou significatius” que havien tingut lloc a finals del juliol anterior: la sentència favorable al rector de la URV, Lluís Arola, que havia estat acusat de prevaricació per dos professors (de l’òrbita de CCC, el paraigua legal del graciós i toxigen Alej Vidal-Quadras) que ell havia apartat de les proves de selectivitat perquè no s’ajustaven a les directrius del Consell Interuniversitari de Catalunya; i la rebuda “gèlida” que, segons la premsa de Madrid, Joan Carles de Borbó i Borbó va dispensar al lehendakari Ibarretxe en la visita oficial d’aquest al monarca, que com se sap té per norma la cordialitat i fins la campechanía envers els dirigents polítics que el van a veure.
Porto aquest escrit aquí perquè enllaça amb l’última de les cròniques que en Toni Strubell ens envia periòdicament des del País Basc, aquesta d’avui mateix, en la qual el corresponsal ens explica les coses terrorífiques que dóna a entendre el seu terrorífic títol: “Consensuant la mort de l’euskara”.

La notícia és del 23 de juliol del 2009 (vuit anys després del comentari de Joan Solà sobre les ikastoles): en plenes vacances acadèmiques, doncs, la consellera d’Educació del Govern basc, Isabel Celáa, va derogar aquest dia (teòricament complint una ordre del TSJ del País Basc, que de basc en té el nom, però això no vol dir res) el decret que establia l’èuscar com a “principal llengua” de l’educació en l’etapa infantil. Així doncs, quan tornin a les classes el mes de setembre, “es trobaran que s’haurà esfumat la condició d’idioma vehicular de l’ensenyament que fins ara havia tingut”.
Per pal·liar una mica el mal efecte de la punyalada trapera, la consellera d’Educació (que diu que no sap parlar basc perquè… “és molt difícil”!: ¿com sonaria que el conseller d’Economia digués que no entén un borrall de matemàtiques perquè “són molt complicades”?… és impressionant) ha assegurat que amb el nou sistema “s’incorporarà la impartibilitat d’assignatures en basc per a tothom”, però això que diu no ho reglamenta pas amb cap decret, sinó que ho deixa a la lliure elecció de cada centre; és a dir, que deixa el futur de l’idioma del país (aquest idioma tan difícil que ella no entén ni té cap obligació d’aprendre, només faltaria!) a les mans d’“incertes dinàmiques de consens”…
Són les mateixes incertes dinàmiques de consens que els corrosius Ciudadanos voldrien implantar a les escoles de Catalunya i que ells en diuen “libertad”, la mare que els va arribar a parir!: llibertat d’elecció en peu d’igualtat, reclamen aquests cínics, i si català i basc van arribar al límit de l’extinció després dels anys de franquisme, és el seu problema, oi?, i que s’espavilin…
“Les Bases para el cambio democrático [com els hi agrada, la parauleta, a aquests feixistes vestits de xai!] de la sociedad vasca, que acordaren el PP i el PSE, segueixen imparables el seu curs cap a l’homogeneïtzació de la societat basca”, escriu Toni Strubell al final de la seva crònica.

“Democracia española”, en diuen… Quan Adolfo Suárez i companyia, sense solució de continuïtat amb la dictadura franquista, van començar a fer circular aquesta expressió impossible fins a fer que els l’homologuessin, les altres democràcies europees en lloc d’això haurien d’haver protestat, per apropiació indeguda. Haurien d’haver sigut com a mínim tan primmirats com les autoritats vitivinícoles, que no concedeixen pas les denominacions d’origen a qualsevol…
L’engany va tenir èxit, però, i ara, disfressat de xai constitucionalista, el llop feixista va clavant dentellades als pobres bens que pasturen distrets i confiats pels prats de la perifèria peninsular, mentre els pastors i els gossos d’atura baden, tancats al mas i dedicats a no se sap quins afers tan i tan importants: ¿quantes vegades els nostres pastors catalans han aixecat una acció contra l’Estat, a favor dels nostres drets lingüístics?

[_{Il·lustració de l’entradeta: John Vernon Lord, The Wolf in Sheep’s Clothing, illustrated from
wood-engravings, from Aesop’s Fables, retold in verse by James
Mitchie, 1989. Published by Jonathan Cape, London. National Art
Library Pressmark: 60.HH.46}]
__________________________________________

[*] L’article de Joan Solà forma part dels més de 150 recollits al llibre Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (La Magrana) i que el professor Solà va escriure al diari Avui, la majoria, durant deu anys, entre el 1998 i el 2008.