L'Hereu Riera

Dia de Sant Jordi assolellat, “com fet per encàrrec”, com ha dit l’home del temps. Massa i tot. Tres hores a la parada de GERD al carrer Major de Salt, venent roses de fusta -precioses- fetes pels discapacitats d’un CETD de l’illa de Cuba i que l’associació ven a Catalunya dins el circuit de Comerç Just, han sigut molt i molt entretingudes, però gairebé sufocants, també. Quin gran invent, el d’aquesta festa de matriu cent per cent catalana! He sentit en Modest Prats, que enguany presentava novetat (un monument de 700 planes, Engrunes i retalls, editat per CCG i que poso a la meva llista de lectures obligatòries), demanant, suplicant, “que a ningú no se li acudeixi de convertir Sant Jordi en un dia festiu”, perquè perdria tota la seva gràcia, i segurament encara més que això. Subscric la moció.
Entre els gironins amb obra nova, alguns d’ells autors de best sellers, com Gaspar Hernández, amb El silenci, i Javier Cercas, amb Anatomía de un instante, hi havia el pintor, escultor i dibuixant Lluís Mateu, membre fundador de la revista La Farga i que des del primer número hi ha plantat cada mes sens falta “L’acudit foll”, firmant com a Bugarac, i ara que la revista fa 30 anys de vida li ha publicat un recull antològic dels seus ninots, sota el títol de Humor univerSalt.
No és pas el primer ninotaire que veu publicada la seva obra pel mitjà on treballa. Fa temps, no sé exactament quant, el diari gironí El Punt va publicar un recull dels acudits que en Joan Antoni Poch, JAP, publica a la seva ja veterana secció, “La punxa d’en JAP” (encara me’n recordo del primer dia que el malaguanyat Enric Marquès, que crec que també en va suggerir el títol, li va diagramar dins les planes del diari); i en un altre volumet que dec guardar en algun racó comparteix espai, si no m’erro, amb el seu antecessor en aquest quefer, el dibuixant olotí Jaume Bach. L’any passat El Diari de Girona va editar també un libre recull amb els acudits del seu dibuixant Bergé, Amb V de Bergé. I no sé si me’n deixo algun, segurament sí.
Però de qui trobo a faltar no pas un volumet, sinó un volumàs, és de l’obra del periodista Jordi Soler i Font, fotògraf, articulista i ninotaire genial, pare d’aquest personatge tan peculiar que es diiu En Sísif, i que apareix a les planes d’El Punt des de fa la tira… i pel qual tinc una gran debilitat; de fet, en sóc un fan total, aquesta és la pura veritat. Hi ha dies que és literalment sensacional, i m’hi he petat de riure un fotimer de matins, a l’hora d’esmorzar. Quin gran tipus, en Sísif, amb la seva goteta permanentment penjada del nas!, i quin gran tipus el dibuixant que ens el porta cada dia a casa!
Els primers dibuixos que vaig veure d’en Jordi Soler van ser a la primera Presència, la del temps que rebia garrotades de la censura franquista cada dos per tres, i ja llavors flipava amb la seva manera de dibuixar, i el seu humor tan… diferent. Surrealista, com n’han dit alguns? Potser, però en tot cas molt i molt personal i intransferible.
Al cap d’uns anys, els primers 80, vaig coincidir amb ell a la redacció d’El Punt, on a més dels dibuixos escrivia uns bitllets sorprenents, a banda del contingut, per la seva expressió tan precisa, formalment impecable, i per una cosa que aquells anys feia un fort contrast: la riquesa del seu lèxic. Deu ser deformació professional (un servidor treballava a la casa de corrector de textos), però considerant el temps del qual veníem tots plegats, hom no podia deixar de valorar, i molt, aquell bé de déu de paraules cultes, aquell domini del llenguatge. (Una observació: entre sempre, crec que a les tires còmiques d’en Sísif
no hi he trobat ni una sola falta d’ortografia: ni una!). Semblava mentida que el Jordi esbojarrat que produïa ninots a punta de pala, amb aquella seva conya delirant, el Jordi periodista, d’una seriositat absoluta, i el Jordi fotògraf, que es prenia molt seriosament la fotografia, fossin la mateixa persona…
En fi, que el meu apreci per l’amic Soler és gran, i que m’agradaria poder tenir algun dia a les mans un totxo amb totes les seves criatures aplegades com crec que es mereixen. Mentrestant, tenim un lloc -gràcies, Internet!- on anar-hi a guipar en Sísif sempre que ens vingui de gust riure una estona:
El Punt, canal En Sísif.
I una altra observació, per refermar allò que us deia més amunt, és que la riquesa de lèxic dels escrits d’en Jordi es fa extensiva al vocabulari dels seus ninots: a la plana web Rodamots – Cada dia un mot, que es dedica precisament a divulgar paraules poc conegudes, en Sísif hi és citat com a exemple pels mots o expressions que fa servir. Poca broma!

El ninot reproduït a l’entradeta, inèdit (que jo sàpiga), és una rebotada dedicada a Julio Feo, el qui va ser secretari general de la Presidència del primer Govern de Felipe González (PSOE), que un dia que una representació catalana va anar de visita a Madrid, encapçalada pel president Jordi Pujol, va fer un comentari despectiu sobre la bandera quadribarrada que lluïa el cotxe oficial de la delegació catalana: “Ya está aquí el del banderín!”. En Jordi Soler el va retopar amb aquesta caricatura collonuda, de l’energumen en qüestió assenyalant un gravat antiquíssim on figura l’antiquíssim emblema del País català.
El dibuix no pot ser més gràfic: el “banderí” a què es referia el troglodita centripetaurus no era pas una invenció, com suposava aquell tros d’ignorant, sinó un símbol amb tot el pes dels segles, cosa que no es pot dir de la seva bandera rojigualda, que sí que és una invenció, tot just de principis del segle XIX, i a damunt copiada de la dels vaixells de la flota catalana, que no era altra, naturalment, que la senyera quadribarrada, i que els castellans van reduir a dues barres i li van donar la seva pròpia simbologia, ben diferent de la nostra, no cal dir-ho.
El dibuix, que és dels publicables entre els que guardo d’aquell temps (una dotzena o dues), pertany a la producció desbocada amb què de tant en tant en Jordi ens inundava la nostra peixera de correctors, quan l’home entrava en una fase d’hiperactivitat amb el ròtring o el boli que nosaltres encara potenciàvem amb les nostres riallades incontenibles…
I ara que hi penso, hauré de localitzar en Pius Pujades, director del diari aquells primers anys i gran amic d’en Jordi de tota la vida, que fa dies vaig llegir un escrit seu on demanava a la gent que pugui tenir dibuixos d’en Soler que els hi enviï, que es veu que n’està fent un aplec. A veure si encara tenim sort, i entre tots li fem un homenatjot en forma de llibre, per exemple, i de passada ens carreguem aquella dita tan odiosa que assegura que en aquest món, i a Girona també, “val més caure en gràcia que ser graciós”.