Ahir, 19 de setembre, va fer 50 anys de la mort del que fou President de Catalunya a l’exili després de l’assassinat del President Lluís Companys pels militars franquistes. D’aquests anys, una trentena llarga han transcorregut ja des que l’Estat va recuperar la democràcia (en forma de monarquia borbònica restaurada per decret hereditari), i tanmateix la figura del 124è President de la Generalitat de Catalunya continua essent desconeguda, i de cap manera se li han rendit els honors que es mereix. Aquest desconeixement deu donar d’alguna manera la mesura de la qualitat democràtica de la restauració borbònica, i de rebot del nivell de l’autonomia graciosament concedida a aquest territori que Josep Irla va presidir forçosament des de fora de les seves fronteres durant catorze espinosos anys, del 1940 al 1954.
Enguany, però, coincidint amb el cinquantè aniversari del seu traspàs, el Govern ha anunciat, per boca del vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, que
les despulles de Josep Irla, que estan en un nínxol del cementiri de Sant Feliu de
Guíxols, seran traslladades a un mausoleu “que tindrà tota la dignitat
que es mereix la figura d’un president de Catalunya”.
Ja tardàvem!
Col·laborarem un xic des d’aquí, si se’ns permet, en aquest procés de dignificació amb un parell de notes sobre l’il·lustre personatge, una de biogràfica i una altra de més testimonial, d’una persona propera.
El primer que crida l’atenció de la biografia de Josep Irla i Bosch és que va passar al llarg de la seva vida per tots els càrrecs públics possibles, i això sol el converteix en un cas únic en la història del nostre país. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 24 d’octubre de 1874, ben aviat
es va interessar pel republicanisme catalanista, i en va ser un dels màxims
impulsors a les comarques de Girona. Elegit alcalde de Sant Feliu de
Guíxols, va exercir el càrrec durant els anys 1906-1910, un període de
la vida local que destaca “per la creació de serveis i obres d’interès públic,
l’assistència social, la promoció de la cultura popular i una
administració econòmicament austera i profitosa”, trets que diuen molt del personatge, igual que el “sentit catalanista i progressista” de la seva activitat política.
Posteriorment
va ser diputat a Girona i diputat al Congrés, a Madrid, i va assumir també el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fins
al final de la guerra. L’any 1939 es va exiliar a França, des d’on succeiria en la màxima representació dels catalans el President màrtir, amb un govern integrat pels consellers
Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Josep
Carner, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Pau Padró; fins al 1954, en què li pendria el relleu Josep Tarradellas i Joan.
La nota testimonial la trec del blog d’un ciutadà també ganxó, en Pere Pujol, el fill de Can Peric (podeu veure l’enllaç a la columna del costat):
“Ahir, onze de setembre, i com de costum, vaig ser present a l’ofrena
floral al President Josep Irla i Bosch. Vaig fer cap a casa amb la
satisfacció d’haver escoltat —ja seria hora— el deute que tenim amb
aquesta persona. Un lloc més digne on reposin les seves restes. Ara,
dintre de pocs dies, si no vaig errat penso que és el dia dinou, es
compliran cinquanta anys del seu traspàs. Jo en tenia vint-i-un quan
el seu nebot, en Llibert Turalles i Irla, fill d’una germana seva, va
venir a la taverna dels meus avis per dir-li al pare: “Pere, en Pepitu
és mort”. Ja no era President, feia alguns anys que, per mor de la seva
precària salut, havia delegat la més alta representació política en la
persona d’en Josep Tarradellas. Anys més tard, recuperada la democràcia
i les llibertats, vaig formar part, en representació del PSUC, de la
comissió que va encarregar-se del trasllat de les despulles des del
municipi de Saint Raphael [Provença] fins a Sant Feliu.
De la vida
pública, de l’activitat política del President no en faré menció, ara
ja és coneguda. Jo només n’explicaré un fet que penso ens mostra la
seva qualitat humana.
La setmana passada va morir en Ricard Martell,
persona ben coneguda que va treballar de calafat a l’escar dels germans
Carré. Els seu pare i el seu oncle, originaris d’Andorra, de la
parròquia de Canillo, no podria precisar-ne l’any, varen emigrar des
d’aquelles terres cap a Sant Feliu. Andorra no era el país que ara
coneixem, on sembla que tothom “lliga els gossos amb llonganisses”,
cosa que no és certa. Els dos germans, coneguts per “en Cisco i en Pep
Dorra”, persones de terra endins, varen acabar fent la feina de
pescadors. Quan era mal temps en mar, aprofitaven per fer algun jornal
en la càrrega i descàrrega dels vapors atracats en el moll. En Josep
Irla fou consignatari de vaixells. Recordo que un dia, parlant amb en
Ricard, i no sé per quin motiu, vàrem mencionar el nom d’en Josep
Irla, i va fer-me el següent comentari: “Saps què vaig sentir-li dir al
pare, parlant amb la mare, en una ocasió, en referència al futur
President?: «Noia, en Pepitu és una bona persona». Pel que sembla, la
família passava el que podríem dir-ne “un mal moment“ i l’Irla (que
també així era popularment conegut) els va donar un cop de mà…
El President de l’exili, fins no fa massa temps el gran desconegut (en quantes ocasions de Companys a Tarradelles), va mantenir, prenent el
relleu de l’afusellat President Companys, des de l’any 1940 fins al
1954, en els moments més difícils i compromesos, la presidència del
Govern de Catalunya. Un exercici de responsabilitat i també de valentia
personal que es mereix el reconeixement del poble de Catalunya”.
Josep Irla i Bosch |
 |
Fotografia 1 de 5
París.
El president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, encapçala una
delegació catalana que diposita un ram de flors a la tomba del soldat
desconegut, a l’Arc de Triomf.
[Fotos: Arxiu de la Fundació Irla, a http://memoriaesquerra.cat/]
