L'Hereu Riera

Plou sobre mullat, a Girona, i en un cap de setmana de llevantada s’ha reproduït el problema –i l’escàndol– de fa dos mesos: s’ha tornat a inundar el forat del cuc de ferro que travessa la ciutat per sota terra (i per sota aigua: la dels rius i la de l’exuberant capa freàtica del subsòl gironí). I ho ha fet entrant, l’aigua, pel mateix lloc: el pou d’accés de Mas Xirgu, mal tapat un cop finalitzades les obres, i tapat amb un nyap després de la primera inundació, com ha quedat palès ara davant l’astorament de les autoritats gironines i del conseller Vila, que ha dit que demanaria dimissions. ¿Dimissions, en el govern espanyol? Acaba de dimitir la ministra de Sanitat, sí, però no pas per la incompetència demostrada repetidament en la gestió del càrrec, sinó per l’afer de corrupció en què s’ha vist involucrada.

En aquesta banda del riu sembla que no n’aprenen. En el seu moment, durant la majoria absoluta del Cervell de la Faes, els polítics gironins es van deixar seduir (per no dir engalipar), sense cap mena de prevenció, pel conill que es va treure del barret el diputat provincial Jordi de Juan, i deu anys de molèsties infinites i de despeses astronòmiques després, resulta que el tren convencional continua passant elevat pel mig de la ciutat, i no per sota com el TGV, i d’allò que deien d’”alliberar” el terreny que “ocupa” (?) el pas elevat, res de res.

No ens farem pesats amb la qüestió de l’alternativa, segurament més intel·ligent i menys costosa, d’haver fet l’estació de Girona just al costat de l’aeroport (amb la qual cosa aquest costós equipament no s’hauria decandit com ha fet, sinó al contrari: s’hauria convertit probablement en el segon aeroport de Barcelona, com el que tenen les grans capitals d’Europa) i, salvant la distància fins a Girona amb un tren o tramvia ràpid i lleuger, es podria haver aprofitat precisament l’actual pas elevat, en lloc d’enderrocar-lo, per tenir un servei de tramvia urbà semblant al de tantes ciutats del món [vid, foto adjunta]. Recordem que hi havia qui proposava també de construir una segona línia perpendicular a aquesta que unís Girona amb Salt. No insistirem, deia, amb aquestes dues possibilitats (i amb les que poguessin haver sortit d’un mínim debat previ que mai no es va donar), però sí que podem dir que, veient com ha anat tot, hi ha elements suficients per demanar-nos si la solució que es va “triar” va ser la més sensata…

Però, per damunt i independentment de tot plegat, allò que més sorprèn és veure com la classe política nostrada es va poder embrancar tan alegrement a realitzar un projecte com aquest, de tanta complexitat, colze amb colze amb uns socis com els del govern castellà, sabent com saben aquells la peculiar manera de “treballar” d’aquests… A hores d’ara ja falta poc (18 mesos, si el pla del president Mas arriba a bon port) perquè ens els traguem de sobre d’una vegada (i per sempre, espero), però si hem arribat fins aquí, farts d’haver d’aguantar-los, ha sigut no pas per la pressió dels nostres polítics, sinó del poble de Catalunya, que al capdavall ha demostrat ser més espavilat i tenir més… empenta que ells.