L'Hereu Riera

Dilluns. El dilluns és un dia ressacós, antipàtic, i si a damunt s’aixeca rúfol i plou, com avui, les ganes de quedar-se a casa -i més concretament en aquell espai genial de la casa que en diem el llit- són difícilment reprimibles. Però el dilluns és també el dia de “Crackòvia”, a la TV3, i de la columna d’en Narcís-Jordi Aragó a la contra d’El Punt i de la d’en Pascual en planes interiors: 2 en 1, no està malament.
L’article d’opinió política d’en JM Pascual sol ser interessant, excepte alguns dies que és més que interessant, cosa que no vol dir que proporcioni felicitat. La d’avui n’és una: “La Catalunya ambigua”, es diu, i fa com segueix:

_{El cas de les vegueries és un episodi més de l’ambigüitat en què es
mou Catalunya. Potser sí que investigant a fons arribaríem a saber què
és el que finalment s’ha aprovat, però com que a Catalunya la
informació política no arriba a la gent de la mà dels polítics, sinó de
la mà de les informacions i de les opinions periodístiques, només sabem
que s’ha aprovat una llei o un projecte de llei o un avantprojecte de
llei de vegueries que, a més, neix embastat.}

_{En canvi, sí que
sabem que Chaves, ministre espanyol, ha reaccionat dient que l’última
paraula la té l’Estat. I ja estem al cap del carrer. Desapareixen les
províncies? Desapareixen les diputacions? Vés a saber. Les vegueries,
que fa trenta anys formaven part de l’imaginari col·lectiu de la
societat catalana, ara, que s’han legislat o que s’han intentat
legislar, ja ningú no sap què són. Més funcionaris, és el que diu la
gent del carrer. Una vegada més, hem perdut un llençol en la bugada.
Ningú es creu el poder de la Generalitat, ni tan sols els catalanistes.
La filosofia de la divisió territorial s’ha perdut. Ni tan sols els que
aniran, de bona fe, a votar, el dia de l’onada que els toqui, per la
independència, saben què són les vegueries. Ja no diguem els partidaris
de deixar les coses com estan.}

_{És el mateix que passa amb tot.
Aconseguim les competències sobre Rodalies i no podem decidir més enllà
de l’estat sanitari dels lavabos. Aconseguim un acord sobre el
finançament i no sabem quants diners ens toquen. Avancem sobre la
gestió dels aeroports i descobrim que la Generalitat no serà
determinant per fer res, sinó per impedir que es faci més malament de
com s’està fent. Tenim un afer a Vic i s’imposa el criteri de l’Estat
per sobre de la veu, inexistent, de la Generalitat. En el cas del
cementiri nuclear, el mateix: les resolucions del Parlament no
serveixen de res. No podem decidir sobre l’edat de jubilació, ni sobre
les fusions d’entitats d’estalvis, ni sobre la nostra primera llei,
anomenada Estatut d’Autonomia.}

_{Si la ministra Chacón viatja,
ningú es pregunta amb quin mitjà de transport ho fa ni què ha disposat
en maquillatge. Si el president de Parlament o el conseller de la
Vicepresidència ho fan, tothom qüestiona amb quin cotxe ho fan o què
han gastat en el desplaçament.}

_{Tenim competència exclusiva en
Cultura i no tenim diners ni per comprar els fons artístics de la gent
del país perquè l’Estat simplement paga més. Com tampoc tenim diners
per fidelitzar els nostres esportistes. En fi, som una comparsa en el
carnaval de la pluralitat espanyola.}

Estareu d’acord amb mi que els tres últims paràgrafs són per tallar-se les venes… o per deixar-se-les llargues, que deia aquell. Millor que ens les deixem llargues, doncs, i que aquestes veritats com cops de puny ens ajudin a aïllar correctament el problema, com fa un biòleg amb el microscopi o un professor de matemàtiques a la pissarra (a les aules on encara en facin servir), i a encarar-lo com cal per trobar també la solució correcta.
En aquesta línia, hi ha una altra dita que ve al cas, i és la que diu que una imatge val més que mil paraules, i tant se val si aquesta imatge ens ve proporcionada precisament per un grapat de paraules ben dites i ben ordenades. En tinc una de molt potent al cap capturada d’un article de l’inefable Salvador Sostres, de qui (mal)parlàvem (una mica) fa uns dies en aquestes planes. Us convido a entrar-hi, i ja em direu:

«Catalunya som la noia segrestada i violada: fa 300 anys que ens ocupeu
i han estat successius els intents de genocidi polític, cultural i
pròpiament físic; a banda dels espolis i els saquejos. Sou el nostre
monstre tal com FRITZL ho ha estat per a la seva filla. La diferència és que FRITZL
és el pare de la pobra criatura, i nosaltres, amb les proves de l’ADN a
la mà, és a dir, amb la veritat històrica, no som fills de la vostra
Espanya ni de conya. És així com ens sentim els catalans: privats de
llibertat, segrestats, violats en la nostra condició de contribuents i
de ciutadans. Tal com amb la pobra filla segrestada no es tractava de
millorar-li les condicions del segrest proporcionant-li més menjar, o
aparells de música o un altre televisor, i l’únic objectiu era
alliberar-se, així nosaltres reclamem el nostre dret de ser lliures i
en pau d’una vegada. FRITZL, per evitar
que les seves víctimes l’ataquessin, les tenia atemorides amb un
suposat sistema segons el qual el soterrani es col·lapsaria de gas si
res de dolent li passava. La vostra Constitució té l’article vuitè que
ens amenaça amb què l’exèrcit hi és per garantir la integritat de la
pàtria. Hi ha una moral dels segrestadors, una fondària tèrbola que
sempre és la mateixa. No volem més trens, ni més diners, ni més
Estatuts. Volem la llibertat. És nostra i ens la vau robar. El que no
se li pot fer a una noia, no se li hauria de poder fer a un poble. És
cert que alguns catalans es conformen amb ració doble de plàtans o de
revistes, tal com els nens que van néixer d’aquelles violacions és
probable que no clamin llibertat perquè no han estat mai lliures, i el
que sobretot tenen és por. FRITZL explicat als espanyols és la metàfora exacta del que ells representen contra la nostra nació».

[“Fritzl explicat als espanyols”, article publicat al diari Avui, 8 de maig del 2008. Per refrescar la memòria sobre el cas Fritzl, cliqueu aquí]