L'Hereu Riera

És el tercer català consecutiu que surt en aquesta miniexposició de perles carpetovetòniques: doncs sí que anem bé, per anar a Sants!…
El personatge d’avui, que va venir al món a Barcelona encara no fa 30 anys, fill de pare català i de mare andalusa, tot i la seva relativament curta edat ja ho té tot clar, i sembla que vol dedicar els millors anys de la seva vida a fer-nos entendre, als que hem anat acumulant anys sense entendre un borrall de res, de què va la cosa, i concretament de què va això de Catalunya, que alguns estúpids de mena i ignorants enciclopèdics s’entesten a considerar-la una nació i, encara pitjor, a fer-ho creure a la resta de ciutadans d’aquesta terra, quan en realitat no és més que això, un tros de terra, que pertany a la Nació espanyola, que un dia li va fer el favor de conquerir-la (no pas amb la seducció de l’amant, sinó per la força del violador, però no ens pararem ara en aquest detall fútil) i seguidament va elevar els quatre pagesos rústecs que la poblaven a la categoria de ciudadans espanyols. (*)
Al bo de l’Albert, que deu tenir l’ànima dividida entre les dues boniques i entranyables regions espanyoles dels seus progenitors, i alumne avantatjat com és del prestigiós catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, no li deu entrar al cap que li preguntin quina llengua s’estima més, la del papa o la de la mama, i es passa el dia intentant demostrar que el plantejament és una bestiesa, una pregunta fora de lloc…
Si el noi hagués nascut a Alemanya, posem per cas, i el seu pare fos alemany en comptes de català, l’Albert ara seria un advocat com tants, segurament, després d’haver fet la carrera, des del jardí d’infància a la universitat, en alemany exclusivament, i es dedicaria tranquil·lament a la seva feina i a la seva família, i parlant arreu en alemany i a casa seva en castellà, amb tota probabilitat. Però això seria mortalment avorrit, de tan normal, i en aquest sentit el noi Rivera va tenir sort, perquè va anar a néixer en una terra molt particular, que temps era temps anava creixent i fent la seva, fins que un dia la van capturar i, un cop vençuda i desarmada, la van abduir i la van convertir en la terra de ningú, vull dir de tothom, que és ara, i que resulta especialment adequada perquè les persones, personetes i personatges com el mateix Albert Rivera, que tenen les espatlles cobertes per totes les legitimitats constitucionals del seu poderós Estat, es dediquin a martiritzar-la amb tota mena de distorsions malintencionades, disfrutant de la seva excitant indefensió.
Un dia vaig coincidir amb ell, amb l’Albert Rivera, en una àrea de servei de l’autopista, només un moment; ell era a la llibreria, i el vaig veure d’un tros lluny, des de la cafeteria on esmorzàvem. Llàstima de pressa, perquè em vaig quedar amb les ganes d’acostar-m’hi i demanar-li on veia el famós 50% del seu bilingüisme redemptor en aquell establiment, a les portades de totes aquelles publicacions posades a la venda per al públic passavolant… I també li podria haver explicat, per veure si també l’entenia, un petit conte. Aquest:

Suposem que a la taula d’en Bernat hi seuen dos comensals: un és un
adolescent a mitja estirada, maldestre, desnerit, prim i mort de gana;
l’altre és un individu fet i dret, gras com un teixó i amb una gana
insaciable, que es cruspeix invariablement la seva ració i la meitat de
la del seu company de taula. Els pares del noi, veient-lo tan flac i
mal alimentat, li donen una ració extra d’oli de fetge de bacallà, a
veure si el reanimen una mica… Tot va bé fins que ho veu un advocat
jove que passava per allà, un tal Albert Rivera, que troba intolerable
que l’oli de fetge de bacallà sigui només per al vailet: el senyor
fartaner també hi té dret, només faltaria! I ho diu ell, que és
professional del dret i la justícia, i líder de la mosca collonera
coneguda com a Ciudadanos/Ciutadans, Partit de la Ciutadania.
Vegem com ho diuen:

“Ciudadanos te convoca a una concentración en la Avenida Josep
Tarradellas de Barcelona entre las 12,30 y las 13,30 en el que se
reinvidicará el 23 de abril como Diada de todos los catalanes.
El 11
de septiembre es una fecha que ha sido manipulada por los
independentistas. Los hechos que celebran [?] no se corresponden con la
realidad histórica. Se trata de mentiras deliberadas que sirven a sus
autores para construir una imagen irreal e injusta [??]. El 11 de septiembre
se reivindica una nación catalana que en realidad nunca ha existido,
negando [?] la única nación que ha otorgado a los catalanes y al resto de
los españoles la condición de ciudadanos.
Por ello,
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía propone celebrar la Diada de
Cataluña el día de Sant Jordi, por ser el fiel reflejo de la sociedad
abierta, plural, cosmopolita y que mira al futuro que siempre ha sido
Cataluña, frente a la comunidad inventada, imaginada, identitaria,
dividida y que mira al pasado que representa la Cataluña de la Diada
del once de septiembre.
ASIMISMO, en este acto se rechazará el uso
de la bandera independentista, la estelada, en los más de 40
ayuntamientos catalanes que ya han anunciado que la izarán en sus
balcones el 11 de septiembre”.

Jo tinc una proposta, em sembla que prou bona, també, mentre la de l’Albert no qualla i es fa efectiva: en l’edició d’aquest any, es podria canviar la denominació “Diada de Catalunya” per la de “Jorn dels Miserables”, atès que el seu Partit de la Ciutadania, que és d’una mesquinesa contrastada, d’un sentit de la justícia deplorable i d’un coneixement de la història nul, pel que es veu (o pitjor encara: revisionista), ha decidit participar-hi.
I si no els agrada aquesta, en tinc una altra encara millor, perquè és cosmopolita, i per tant pot ser del gust d’aquests desperts conciutadans nostres: l’ONU, o algun organisme supranacional del mateix nivell, podria declarar l’Onze de Setembre com la Diada contra el Terrorisme, per commemorar (no pas per celebrar, Albert) les accions terroristes i antidemocràtiques de Felip V, del general Pinochet i d’Osama ben Laden… És clar que, ben mirat, potser es tracta d’unes figures històriques “que en realidad nunca han existido”…

_______________________

(*) _{En consideració a aquest i als altres esquetxos continguts en aquest ban magistral, que sembla escrit a mitges per un graciós, un tonto, un ignorant i un cínic, il·lustro aquesta entrada amb la imatge promocional de l’obra “Los mejores sketches de Monty Python”, del grup valencià Imprebís, que a més de ser d’un grup de ciudadanos en actitud de servei, emula la foto promocional del nostre personatge -que apareixia nu, per bé que en vista frontal- en les eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals com se sap va triomfar de manera brillant.}