L'Hereu Riera

“O vas amb Espanya, o et foten canya”, comenten al·lucinats a can Basté, a “El món a RAC1” d’aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d’oca, i que tanmateix li ha portat sort), s’havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d’Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d’esports nocturn de la Cope, “El tirachinas”, d’ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d’Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d’avui al vespre, i per la seva banda el president d’ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l’absència forçosa del combinat de Catalunya- s’havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa.
El raonament sembla clar: si (per raons polítiques, que consti) la selecció del meu país, que és per la que sentiria preferència, com és natural, no participa (no pot participar) en el campionat, m’és indiferent quina guanyi de les que sí que hi participen, i en tot cas apostaré per la que faci el futbol més bonic, segons la meva manera de veure el futbol, o bé per la que em caigui més simpàtica (que difícilment serà precisament la que impedeix, de totes les maneres possibles, que la meva selecció pugui competir en peu d’igualtat amb totes les altres, oi?).
Doncs això és el que opinava José Antonio Abellán, director i presentador del programa esmentat i responsable d’Esports en el reducte radiofònic dels bisbes espanyols, tot ell caritat i fraternitat cristiana:
“…que dos gilipollas de este calibre, que dos imbéciles de este tamaño tengan la oportunidad de decir semejantes idioteces…, para que cualquier niño de bien con una cabeza virginal y moldeable las escuche… Pues mire usted, esto no es democracia, ni es libertad, ni és ná… Y no es una descalificación, cuando les llamo imbéciles, o gilipollas, no es una descalificación: es una calificación. Pues bueno, si me los encontrara en la calle, vamos, un llavero no, porque igual les hago daño, pero un huevo sí les tiraba… ¡Hay que ser imbécil! Para tres motivos de alegría que nos dan, que salgan este par de… payasos y [estrafent la veu] ‘…da da da Turquía, …o Rusia’…, gilipollas! Es que, es que… de verdad..!”
No farem pas una anàlisi del text, que donaria força suc (el senyor del comentari no deixaria, per exemple, si fos per ell, que cap dels dos polítics tinguessin l’oportunitat de fer els seus, de comentaris…), però queden clars un parell de punts, només de mirar per sobre el text transcrit:

1. Allò de l’Urkullu i en Puigcercós, de fer comentaris tan i tan
escandalosos per a les sensibles orelles hispàniques del contertulià
coper -i no diguem per a les virginals orelles d’un simple nen espanyol
de cap modelable-, allò no és democràcia, ni llibertat, ni re. Però sí
que ho és, en canvi, insultar amb tota la mala folla, amb tota la
impunitat i la permissivitat del maleable sistema jurídic espanyol (malgrat episodis
pintorescos com la recent multa de 60.000 euros imposada al lloro del matí de
l’emissora, una sanció que és la xocolata del lloro) i amb la benedicció urbi et
orbe de l’episcopat nonacionalistacatòlic espanyol, és a dir, la
llicència per matar en forma de butlla.
2. ¿D’on ve tanta irritació
i tanta mala llet, si se suposa que una cosa són l’esport i els
comentaris esportius i una altra la política i les opinions polítiques?
La pregunta es contesta ella sola: aquesta afirmació és una fal·làcia,
una pura mentida que ells, que la propaguen sempre que els convé per
confondre, són els primers de no creure-se-la.
I un apunt més, una
conclusió que es va obrint pas dins el meu modelable coco i que cada
cop es fa més sòlida, a mesura que sento energúmens com aquest parlant
amb aquesta violència verbal tan reveladora -que no pot ser
premonitòria de res de bo-, amb aquest to que gasten entre la supèrbia,
la por i l’amenaça: la manera de fer i de dir d’aquesta gent que tenen
tan tibats els fils del centralisme peninsular s’assembla, com una gota
d’aigua a una altra, a la dels capitostos de les sectes destructives,
que no permeten per res del món que se’ls escapin de les grapes els
pobres desgraciats que van captar un mal dia, aprofitant sempre els
seus moments de debilitat vital.