Per voluntat libèrrima dels serfs…
Deixa un comentari“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.
¿Qui no se’n recorda, d’aquestes paraules, tan exactes? Van ser dites pel rei
d’Espanya, en l’inesborrable discurs que va pronunciar el 23 d’abril del 2001, en plena majoria absoluta aznarista, essent Pilar del Castillo ministra de Cultura (que és una cosa, la cultura, que a Espanya serveix, com totes les altres eines, com la llengua mateixa, per a la causa nacional, és a dir, nacionalista).
Trobo aquesta citació a l’apartat de “Catalunya” en una publicació antiga, el número 8 de La Teranyina, òrgan dels serveis lingüístics de CC OO de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Forma part de la ressenya que hi va fer Pep Hinojosa des del Principat sobre el rebombori aixecat per les paraules dites pel (o a través del) monarca espanyol justament el dia de Sant Jordi, la festa del llibre i la rosa que els catalans celebrem (sense deixar de treballar) com a exaltació de la cultura i dels sentiments d’amor a la nostra terra i a la gent que l’habitem.
En el mateix escrit Pep Hinojosa reproduïa el comunicat en què el sindicat català expressava la seva estupefacció per algunes idees que el monarca havia expressat en aquell parlament:
“És una veritat històrica reconeguda, i no creiem que el rei la ignori, que la llengua castellana s’ha imposat per la força de la colonització a terres americanes, africanes i asiàtiques. D’altra banda, a les terres d’Espanya que no parlaven castellà, en diferents etapes de la història, la pressió i la coerció han estat molt presents pertot arreu: a l’escola, a l’església, davant l’administració de l’Estat i fins i tot al carrer, i en algun àmbit encara ho són. Les cultures indígenes i els pobles perifèrics de l’Estat n’han patit les conseqüències durant segles. En concret, a Catalunya la imposició del castellà és evident a partir del Decret de Nova Planta (1707) i, després d’un parèntesi, amb la legislació franquista. Qualsevol català de més de 40 anys ho pot corroborar. Una cosa és lloar una llengua, estimar-la. Això ens sembla bé. Una altra cosa és pretendre tergiversar la història i la realitat”.
“No costa gaire trobar estudis”, continua escrivint el cronista, “que deixen en una posició ridícula les tesis del rei. Francesc Ferrer, a La persecució política de la llengua catalana, demostra que als països catalans l’espanyol no s’ha estès precisament per la voluntad libérrima de la població: els documents que presenta van des de l’esmentat Decret de Nova Planta fins a la mateixa Constitució del 1978, passant per la Reial Cèdula de Carles III, les lleis del notariat, les instruccions dels governadors de Primo de Rivera o tota la bateria de normes i pràctiques castellanitzants impulsades per Franco. Un altre llibre imprescindible, aquest centrat en el període de l’última dictadura, és L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, de Josep Benet”.
Som a juliol del 2008, i ni en Ferrer Gironès ni en Benet són ja entre nosaltres, però han deixat aquí el testimoni dels seus llibres, que si no els cremen aquells que hi són denunciats (com han fet tantes vegades al llarg de la història, però que en el moment històric present ja no és possible que passi), no callaran, no deixaran mai de dir les veritats com temples que contenen per a qui els vulgui llegir.
Contra aquestes muntanyes de dades, contundents com cops de puny, ja poden anar redactant manifiestos, els llenguacomunistes de Ponent: la Memòria no és pas una brossa que es pugui amagar sota l’estora d’un cop d’escombra, de manera que cada document d’aquests que escupen amb ràbia acaba essent un altre rajol, un més, del mur que estan aixecant (ells, que consti) entre ells i nosaltres i que ens acabarà separant, inexorablement.
Sense voler comparar (Espanya mai es deixa comparar amb res ni amb ningú, quan no li convé), transcric aquí uns fragments d’un altre article de la mateixa revista, firmat per Javier Barinaga, sobre el decret d’usos lingüístics que va aprovar el desembre del 2000 el govern de Navarra per regular l’ús de la llengua basca a les administracions públiques:
La iniciativa ha aixecat una gran polseguera en aquella comunitat autònoma, ja que diversos col·lectius socials i entitats cíviques entenen que el decret infringeix diversos articles de la Llei de l’èuscar del 1986.
(…) El decret en qüestió obeeix, segons el titular de Justícia i Interior navarrès, Rafel Gurrea, a la voluntat del Govern autonòmic d’ajustar les lleis “a la realitat social” i evitar la “sobrevaloració” de l’èuscar en la provisió de places per a l’Administració, fet que, al seu entendre, atempta directament “contra els principis d’equitat i justícia”.
Amb aquest propòsit, el Govern de la Unió del Poble Navarrès ha establert en els primers mesos de vigència del decret tres plans d’actuació sobre l’ús de l’èuscar: dos per a les zones bascòfona i mixta (que, juntament amb la zona no bascòfona, constitueixen les tres àrees lingüístiques en què es divideix Navarra) i un altre pla per a la regulació del coneixement d’idiomes en els barems de mèrits per a l’oferta pública d’ocupació.
Pel que fa al primer aspecte, la zonificació lingüística del territori, amb l’aplicació dels nous plans s’ha eliminat de fet la zona mixta (Pamplona i la seva àrea d’influència, on resideix la majoria de la població) i passa a considerar-se exclusivament castellanoparlant, mentre que la zona bascòfona (al nord de la capital) rebrà a partir d’ara el tractament de zona mixta. D’acord amb aquesta decisió, la imatge corporativa institucional, els senyals viaris, els anuncis oficials, la paperassa i, en definitiva, tots els elements que fins ara reflectien el caràcter bilingüe de l’Administració autonòmica, ara es faran només en espanyol. Un dels primers organismes que han sofert aquesta onada castellanitzadora ha estat l’Institut de les Administracions Públiques, on, per cert, fins ara tenia la seu la Direcció General de Política Lingüística -ara s’ha inclòs en la Direcció General d’Universitats.
Quant a la valoració de la llengua basca per a la provisió de llocs de treball a l’Administració, el govern navarrès també ha tirat pel dret. El coneixement de l’èuscar deixa de ser un requisit, i se li atorga, en els concursos de mèrits, menys valor que al coneixement de l’anglès, del francès o de l’alemany, ja que en la pràctica aquests idiomes es podran valorar en totes les convocatòries i en canvi el basc només es tindrà en compte en casos determinats. Amb l’excusa, doncs, que l’exigència del coneixement de les dues llengües oficials representava una discriminació per als no bascoparlants, la dreta navarresa ha establert una norma que vulnera d’una manera flagrant el dret dels euskalduns a ser atesos en la seva llengua per l’Administració. I això ja es produeix en un context no gens favorable, ja que en els últims sis anys, després de l’aprovació del decret del 1996, el requisit de conèixer les dues llengües oficials s’ha tingut present únicament per a menys d’un centenar de treballadors públics, dels 12.000 que han ingressat en aquest període a l’Administració.
Com dèiem, tot aquest cúmul de despropòsits ha generat una important
campanya de protestes a Navarra, que, al carrer, va arribar al punt culminant a finals de febrer, amb una manifestació de 30.000 persones a favor del basc —com era d’esperar, diversos membres del Govern autonòmic van aprofitar l’ocasió per qualificar els contestataris de “nacionalistes bascos encoberts” i “filoetarres”. Comissions Obreres de Navarra no s’ha mantingut al marge de la polèmica i ha expressat la seva oposició a la nova normativa lingüística.
Pel Sindicat [CC OO], el decret és il·legal, amenaça la pervivència de la llengua basca a Navarra i topa d’una manera clara amb el sentiment d’una part important de la població. Aquest últim aspecte, per nosaltres, és important. En els últims anys s’apreciava, malgrat les restriccions establertes per la llei, una expansió considerable de l’èuscar a Navarra. (…) Al nostre entendre, el Govern d’UPN pretén senzillament frenar l’avanç de l’èuscar, com un primer pas, i després arraconar-lo a unes àrees geogràfiques determinades, en les quals restaria com un simple testimoni i sempre en perill d’extinció”.
No us ha quedat com una flaire, d’una vella, coneguda olor?…
[Il·lustració de l’entradeta: Angus Bungay]