L'Hereu Riera

“Non votiamo mai più PD”, deia una pancarta que una colla de (ex-)votants del partit de centreesquerra italià duien el 19 d’abril passat per manifestar la seva emprenyada envers el cap de files, Pier Luigi Bersani, per haver pactat amb Berlusconi la candidatura de Franco Marini per a la presidència de la República.
“No els penso votar mai més”, em va dir un veí que vaig trobar uns mesos abans en un bar del barri, emprenyat amb els polítics nostrats.
He recordat sovint aquestes dues indignacions concretes, però m’hi ha fet pensar encara més un article de Joaquim Coello i Brufau publicat ahir mateix, coincidint amb la declaració davant del jutge Ruz de dos altres vells pesos pesants (i pesats) del PP, Arenas i Álvarez-Cascos, implicats en l’expedient Bárcenas, un cas com un cabàs que cada dia posa a prova una mica més la capacitat d’escandalitzar-se dels súbdits del Regne d’Espanya.
Justament del cas del tresorer (presumptament) corrupte se serveix l’articulista per denunciar el “segrest” de la voluntat dels ciutadans per part d’uns partits polítics que valoren per sobre de tot la unanimitat en les seves files, una qualitat pròpia “de règims totalitaris i leninistes”, i que explica, per exemple, que ara mateix a les Corts madrilenyes les bancades del PP i de l’oposició siguin incapaces de cap flexibilitat i cap entesa per prioritzar i afrontar juntes les qüestions realment cabdals de l’economia estatal.
Aquesta constatació il·lustra una de les xacres més crítiques d’un sistema electoral que potencia, fins a blindar-la, la disciplina dels diputats electes, constrets a votar sempre d’acord amb els designis del cap de files. En vista d’això, no pot estranyar la poca atracció que la ciutadania sent per la política, que, com assenyala Coello Brufau, “tret d’excepcions exerceixen professionals que progressen en funció de la fidelitat al seu partit” i “renuncien a la  llibertat de pensar, triar, optar, per delegar aquesta facultat a la formació política en què militen”.
Aquest comentari ens porta a plantejar-nos una reflexió inquietant: entès aquest professionalisme, o professionalitat, en el sentit d’execució freda d’una comesa, resultaria que els polítics de les diferents bancades serien intercanviables, condicionats com estan per la disciplina de vot, la fidelitat a la jerarquia, l’obediència de l’ordre rebuda (unes qualitats genuïnament castrenses que sembla que s’adiuen, sigui dit de passada, amb el caràcter castellà; alguns espectacles que ens ofereixen ses senyories al Congrés de diputats confirmarien aquesta impressió).
“Els atributs suprems de la política”, continua Joaquim Coello, “són el retiment de comptes enfront de l’elector i la iniciativa i la creativitat per imaginar, proposar, discutir i executar nous projectes que transformin la societat, que la facin més alineada amb l’ideari que defineix cada partit polític i que impulsa amb la seva pròpia personalitat cada càrrec electe. Té aquest una única dependència que és la voluntat de l’elector per definir, a partir del programa amb què s’ha presentat a les eleccions, les seves actuacions. Sap l’elegit que si defrauda l’elector aquest no el tornarà a elegir”. Així és en països com la Gran Bretanya, els Estats Units, França i Alemanya (aquí parcialment); en altres, com Espanya, no cal dir-ho, o com el nostre mateix, que en això no difereix en res, aquesta possibilitat ens l’hem de pintar a l’oli.

“És cert que sense partits no pot haver-hi vida política, però la seva força no pot limitar ni mediatitzar la voluntat dels electors”, diu Coello, i per tant la superació d’una llei electoral que ens atenalla i ens treu joc, filla d’una democràcia feble i amb poc rodatge, clama al cel. I tanmateix és difícil que això passi, vaticina l’articulista, perquè, “òbviament, qui té el poder no vol deixar-lo de manera voluntària, i és per això que la voluntat dels partits de canviar la llei electoral que els faria perdre poder és escassa”. I encara més, hauríem d’afegir-hi, tenint en compte que el poder real dels partits polítics i dels polítics individualment és ben escàs, estant com estan subjugats (en bona part per culpa de la mateixa classe política) per l’economia capitalista (successòria, i consegüentment rendista i especuladora: parasitària), que li dicta les lleis.

Estirant una mica més el plantejament que fèiem més amunt sobre el grau de competència i d’implicació dels polítics en la seva feina, una altra qüestió associada és si la dedicació a la res publica ha de tenir caràcter forçosament provisional o si, a més d’una elemental vocació (“de servei”), pot constituir una professió com qualsevol altra (si més no, en determinats casos)… “La pregunta de si la política és una professió o un servei és pertinent”, diu Coello, i assegura tot seguit que “pot ser una cosa, l’altra o les dues alhora, però habitualment esdevé només la primera. No és l’òptim”. No discutirem pas aquí, com es fa en tants fòrums i tantes converses de cafè, la noblesa de la política, però, i sense subscriure tampoc necessàriament aquella sentència que diu que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics, sí que diria que entre tots estem carregant massa la motxilla de la política, que prou feina té a complir com bonament pot el seu paper corrector, lligada com està de mans i peus per una economia despietada perquè se li va escapar, ja fa temps, de les mans.

Cenyint-nos al tema d’aquest apunt, però, i a l’ara i l’aquí (a Catalunya, on encara anem tirant d’una més que obsoleta llei electoral –i espanyola, a més– perquè els nostres polítics no han tingut la decència de posar-se d’acord per fer-ne una de pròpia), jo també els aviso: ja cal que la nova llei inclogui les llistes obertes, perquè si no, m’afegiré als indignats de la pancarta i als que, com el meu veí, van engegant-los a pastar fang, i en la pròxima contesa electoral votaré, però votaré en blanc (una modalitat de vot, per cert, que també hauria de tenir el seu pes electoral i les seves conseqüències postelectorals).
Si la raó de fons del seu immobilisme és que els bancs els tenen agafats pels ous, com diuen els indignats, doncs que rumiïn com han arribat a aquest extrem, i si hi ha vida o no més enllà de l’endeutament sistemàtic, i a damunt amb aquests creditors que ens han dut a tots pel pedregar…