L'Hereu Riera

“A la zona prohibida, que bé s’hi està!”

(Alexander Solzhenitzyn, Arxipèlag Gulag)

Catalunya, 2 – Colòmbia, 1.
¿Últim partit de costellada, el d’aquest diumenge?, ¿últim partit dels jugats des d’uns quants anys cap aquí per la selecció de Catalunya el dia (enorme sarcasme!) dels Sants Innocents? Els periodistes del ram diuen que sí, que a partir de l’any que ve el combinat català jugarà la Copa de les Nacions de futbol contra seleccions d’altres països que tampoc no són (encara) Estat i que compten ser-ho tard o d’hora, amb permís de les seves respectives metròpolis o sense.
Ja ho veurem. De moment, el seleccionador nacional, el besaluenc Pere Gratacòs, ha fet saber, coincidint amb la celebració del partit d’aquest diumenge nadalenc, que plega del càrrec, i l’esportiu El 9 (la portada del qual és reproduïda aquí dalt) ho lamenta tot dient que serà difícil trobar algú del seu mateix nivell de sentiment i compromís amb Catalunya…
Una altra cosa que fa mala espina són els comentaris que avui mateix, durant el descans del partit, hem sentit fer al president (accidental) de la Federació Catalana de Futbol, Ricard Campoy, en el sentit que ignorava que Gratacòs volgués deixar el càrrec ara, abans de les eleccions de l’any que ve (a les quals ell té intenció de presentar-se). Hi ha mala sintonia? Ha tirat pilotes fora, quan l’hi han preguntat. I tampoc sabem de la seva voluntat respecte a les aspiracions a tenir selecció pròpia. Ha assegurat que el “format” dels partits de la selecció en el futur serà “millor” que l’actual, i prou.
Més o menys també ho ha vingut a dir el president Montilla, present a la llotja del Camp Nou, també amb entusiasme, però amb la mateixa indefinició. Veient com van les coses en altres àmbits, com l’econòmic, costa ara mateix compartir segons quins entusiasmes…
I després tenim La Immòbil Veïna Espanyola, sempre disposada a no cedir ni un pam, a no fer cap concessió i a no perdre “poder”, és a dir, capacitat de negoci. D’això, d’aquest immobilisme de ciment armat, alguns catalans, alguns analistes catalans de perspicàcia contrastada, en diuen “sentit d’Estat”, una cosa que els castellanoespanyols tenen en abundància, es veu, i que els catalans, en canvi, espanyols o no, en tenim ben poc, per no dir gens…
Sentit d’Estat? ¿Un vedell enganxat al braguer de la vaca té sentit d’Estat? Això més aviat és addicció a la vida fàcil; i al cap d’un cert temps d’engreixar-se regaladament, el que ha de fer un vedell, sobretot si ja s’ha fet toro amb tots els ets i uts, és destetar-se. I aquesta operació, a la natura com a la política, sol ser feina de la vaca: el vedell no en tindria mai prou!

No sé si va ser en Bono (no el d’U2, sinó el d’Una Grande y Libre) que
va dir fa poc que Catalunya s’havia d’anar acostumant a la idea de
resignar-se a ser una comunitat autònoma més del Regne d’Espanya. Cras
error, senyoria: és el Regne d’Espanya que s’ha de fer a la idea que un
any d’aquests li tocarà (i segurament més aviat del que es pensa)
espavilar-se sola, sense Catalunya (el Principat sol o els tres Països
Espoliats junts, on verra). Que s’haurà d’independitzar ELLA de
Catalunya: emancipar-se, fer-se gran d’una vegada, i anar a viure la
seva vida (“una, grande y libre”, com diu el seu eslògan, carai!), i sobretot, deixar d’emprenyar.

I pel que fa a les crítiques (prou raonades) per l’escassa talla política dels nostres representants parlamentaris i per l’embotiment i la poca ambició política del nostre país en general, potser s’imposaria una reflexió com aquesta: atès el que ha donat de si la Transició i el cul-de-sac on ens ha dut, possiblement allò que ens tocarà fer és rebobinar i mentalitzar-nos per tornar, si cal, a la clandestinitat, a la desobediència civil, a lluitar per la llibertat del nostre país, que l’altre, el que ens tenia subjugats abans del 1975, no ha canviat pas tant, i al cap de tots aquests anys estem com estem, i som, comptat i debatut, allà on érem.