L'Hereu Riera

“No és just privar moltíssims ciutadans que viuen a Catalunya de poder gaudir de la seva condició d’espanyols”

Marià Pantalladeplasma Rajoy, en (insòlita) roda de premsa a La Moncloa

[Comentari de text:

Mai Espanya i el cas Catalunya (el ‘problema catalán’, u know) no es poden comparar amb res: ens ho diuen i repeteixen cada cop que veuen, de prop o de lluny, les orelles del llop separatista. Les repúbliques balcàniques (que van patir una guerra espantosa…, per culpa dels nacionalismes, és clar), les repúbliques bàltiques (llavors que es van separar de la URSS, aprofitant “l’explosió de l’imperi”, com va dir el president Pujol), etc, etc…, totes tenien les seves raons per separar-se de les respectives parelles, fins i tot Palestina, a la qual Espanya fa costat en la seva reivindicació (Kosovo és un altre tema: un exemple massa perillós). Però Catalunya no: Catalunya no en té cap. Al contrari: rebenta de satisfacció, d’estar dins d’Espanya i no té motius per queixar-se de res.
Per això el nostre home, que en aquest punt ja sabem quin és el seu invariable pensament, fa aquella cara d’enuig i de fastig profund cada vegada que li surten, els periodistes, amb “la preguntita”… Per tant, senyores i senyors, la consulta independentista que farà Escòcia el 2014 no és exportable a Catalunya: “ni hablar, del peluquín!”.

La conya del cas és que aquesta i la declaració que hem destacat a dalt les va dir, el primer ministre hispànic, en una conferència de premsa que havia de fer conjuntament amb el primer ministre britànic, el qual, però, va sortir a tot córrer cap a Londres quan li van fer saber que havia mort la vella Dama de Ferro, i Rajoy es va quedar sol davant del perill. No és probable, però sí possible que David Cameron aprofités la conjuntura com a excusa per deixar plantat el Doctor No, perquè abans d’això aquest ja havia trobat la manera de reclamar-li, diu la premsa, “un nou marc efectiu de diàleg” (la cursiva és meva) per la qüestió de la sobirania de/sobre Gibraltar.
Rajoy insistia, com han fet successivament els seus antecessors en el càrrec, en la revisió del Tractat d’Utrecht, que és casualment el mateix pel qual Catalunya va perdre les seves llibertats nacionals mentre Espanya perdia, en benefici de la pèrfida Albió, la seva sobirania sobre el Penyal. Cap problema: una vegada més, com diu l’argumentari oficial, “són dues realitats diferents”, i avall, que fa baixada. (Entre parèntesis: no fa pas gaire, en una consulta popular els ciutadans de Gibraltar, els llanitos, es van decantar per continuar sota sobirania britànica, però això no compta, a efectes espanyols, és clar).

En aquesta mateixa exhibició de legalitat a la carta, el Doctor No va dir, posant aquella seva cara de gallec jugador de pòquer, que “allà”, al Regne Unit de la Gran Bretanya, “la decisió” de fer el referèndum “s’ha pres d’acord amb les lleis, i això és molt important, perquè no es pot anar contra les lleis”. Això deu ser “molt important”, en efecte, però també deu ser-ho només en relació amb segons quines lleis (l’Estatut i els deutes que en deriven –per posar un car exemple–, tots amb rang legal, tampoc no compten), però és que resulta que la consulta a Escòcia serà legal simplement perquè ho va permetre el mateix Cameron amb un simple moviment de dit: delegant al Parlament escocès la capacitat legal de convocar referèndums, així de fàcil… I aquí Rajoy, que podria fer el mateix gest si tingués voluntat política per fer-lo, va callar com un bellaco.

I finalment: encara que aquesta vegada no ha parlat de cap immensa majoria de catalans (segurament pensant en els espanyols que no s’han integrat mai a la vida catalana ni pensen fer-ho: els “moltíssims ciutadans [espanyols] que viuen a Catalunya”), val a dir dues coses:
1. Aquests moltíssims catalans podran continuar essent espanyols (fins i tot sense haver de sortir de Catalunya) quan el nostre país sigui independent malgrat totes les maniobres del seu.
2. Els altres poquíssims o moltíssims catalans (el referèndum que Rajoy mai voldria que es fes aclarirà quants són de cada) no volem gaudir ni de la ciutadania espanyola, ni de la marca Espanya, ni dels protectors polítics de l’Estat espanyol i de les seves paternalistes abraçades de l’ós. I majoritàriament sospito que és, com en el meu cas, perquè ja n’estem tips, completament farts, fins al capdamunt, de gaudir-ne.

Dit això, una cosa li demanaria al magne Presidente de todos: que faci el favor, sisplau, per amor de Déu, de NO parlar, precisament ELL i en nom de qui i de què ho fa, de justícia, perquè [a veure si un dia d’aquests els hi entra al cap] és precisament per una qüestió de justícia que volem cardar el camp, posar terra pel mig, tocar el dos, fugir del seu refotut Estat espanyol i fundar el nostre propi Estat català, i fer-ho com més aviat millor, abans que ell i la colla d’inútils del gabinet que presideix no ho acabin fent impossible.

En altres paraules, sant Marià, heroi nostre i de les immenses majories: la vostra famosíssima Espanya, ja us la podeu confitar!

__________________________________

[Si hi ha alguna part d’aquest comentari de text, i de manera particular aquesta darrera oració, que no enteneu, deixeu aquí sota la vostra pregunta, i mirarem de contestar en breu. Estigueu atents a la vostra pantalla de plasma]