L'Hereu Riera

Parlant de la seva casa familiar a Quart d’Onyar, en el seu dietari Octubre,
el malaguanyat escriptor Miquel Pairolí escriu aquestes ratlles:
«Doris Lessing, premi Nobel de literatura del 2007, afirma: “El lloc de l’escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres”. És una afirmació gairebé exacta, sobretot a partir de la maduresa. Abans potser cal córrer una mica de món, si ve de gust. Després, el tragí cansa i la gent també i s’imposa el que propugna l’escriptora britànica, i encara més en aquesta època, en què no cal anar a cercar el món sinó que el món ve a casa, a través de la ràdio, de la televisió, del telèfon, d’internet, sense haver-lo convocat i, de vegades, amb tanta insistència que s’hi ha de posar mesura i fins i tot desconnectar. No volem fer una apologia de la torre de vori. Tampoc no és això, suposem, el que suggereix Doris Lessing. És bo que l’escriptor estigui atent al que passa a la societat, prengui compromisos i es pronunciï. Però necessita un espai propi per al treball, per a la reflexió, per a la lectura.
»(…) Escriure en el càlid aixopluc de la casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels llibres apreciats, escollits, algun d’ells amb una història pròpia, íntima. Els llibres, que són l’altra cara, infinita, del mirall de l’escriptura. Modesta felicitat, senzillesa epicúria».

Ens estendrem una mica ara sobre l’isolament, volgut o no, a què ens aboca, més o menys prolongadament, la vida moderna –propiciat en part precisament per les eines que enumerava Pairolí en el paràgraf transcrit–, i ho farem amb un altre fragment que l’escriptor gironí escrivia en el mateix dietari a propòsit dels orígens familiars i socials de cadascú, que «es poden refusar, assumir o pretendre que no tenen importància», una postura, aquesta última, que en Miquel veia com una ingenuïtat i un error: «Per conèixer-se un mateix, és important saber d’on es prové i acceptar-ho. No ha de ser motiu de presumpció ni de vergonya, perquè és un fet que no es tria, però no es pot ignorar ni voler prescindir-ne tranquil·lament, en nom d’una suposada fraternitat universal dels fills d’Adam i Eva», aquesta idea «que circula amb tanta alegria en la societat actual»…
Assentada amb contundència aquesta posició, Pairolí la referma amb una coda i un resum:

«L’escriptor israelià Amos Oz matisa una línia de John Donne i afirma que ningú no és una illa, però tothom és una península. Escriu Oz: “Cap home no és una illa, va dir John Donne, però jo m’atreveixo humilment a afegir: cap home ni cap dona no és una illa, però cadascun de nosaltres és una península, la meitat enganxada al continent, la meitat mirant cap a l’oceà… Una meitat connectada a la família i als amics i a la cultura i a la tradició i al país i a la nació i al sexe i a la llengua i a moltes altres coses, i l’altra meitat amb el desig que la deixin en pau per poder mirar cap a l’oceà. (…) La condició de península és la condició humana correcta. Això és el que som i això és el que ens mereixem no deixar de ser”.
»Res no voldríem afegir a aquest text tan concís i ben trobat. Som una península, en efecte, i volem mirar cap a l’oceà per viure, per respirar. Que les paraules d’Oz siguin també les nostres. Les subscrivim i les incorporem com a coda i resum a l’apunt anterior».
Aquest vostre servidor també ho fa. I les he transcrit aquí també com a coda de les converses que hem tingut manta vegada sobre l’aïllament amb amics i companys de viatge, i particularment amb una noia, RB, que aprecio i que sé que passa de tant en tant de visita per aquestes planes.