Let it bee (Els vells rockers no moren mai)
Deixa un comentariGood bye to Robin Gibb, el segon dels bessons dels tres germans Bee Gees (l’altre, Maurice, va morir sobtadament el 2003, als 53 anys).
Els Bee Gees que jo vaig conèixer, força abans del boom de la música disco, eren un grup melòdic, i ja força conegut (Lonely days, My world, Massachussets, Words, Run to me…), que seguien més o menys la corda dels Beatles (deien que fins i tot en el nom, d’una sonoritat semblant), tant en les formes com musicalment (Melody Fair, p.e., és beatle cent x cent), i que sonaven bé, encara que pel meu gust massa ensucrats.
I de sobte, el 1977, cues quilomètriques als cinemes de Barcelona i de tot el país per veure Saturday night fever, amb en John Travolta fent de pinxo de les pistes de ball (després, també amb força èxit, interpretaria a Grease –’Brillantina’– un rockabilly de pa sucat amb oli al costat de l’actriu i cantant Olivia Newton John) i amb la banda sonora perpetrada pels Bee Gees, fent uns aguts que trepanaven el cervell… D’on collons havien sortit, aquells falsets insofribles?, a quin cretí se li podia haver acudit cantar tot un elapé fent aquells galls? I no parlem dels vestits, entre macarres i astronàutics, amb què es van disfressar ad hoc els tres germans, antany tan romàntics…
I això passava en la meva època més furiosament rockera…, i d’aposta al cavall perdedor, diguem-ne: aquella música sense compromís, que es col·locava sola, més bé que la coca-cola, i que a més era la banda sonora insubstancial de les pel·lícules d’un insubstancial Travolta (que no passava de ser un imbècil que només pensava a ballar, lligar, beure i pentinar-se, per molt que li premiessin la feina amb un Oscar)… És que els odiava, vaja!, a ells i la seva musiqueta. Tot plegat em semblava una broma (venuda en 20 milions de còpies!) d’un decadent insuportable.
El pas del temps, però, que també té efectes benèfics, ha vingut a matar els cantells, i ara me’ls puc escoltar tranquil·lament, i qualsevol dels seus temes (incloent-hi els associats inevitablement amb la bola de vidres de colors de les discoteques), apreciant les seves virgueries vocals, la seva gran compenetració, i també els seus textos, molts dels quals són prou bons.
No eren precisament un grup de heavy metal, però tant se val: els bessons Gibb tenen ben guanyat (ni que sigui per allò del premi honorífic a la llarga carrera) el seu raconet a la galeria dels immortals de la música popular.
Els Bee Gees que jo vaig conèixer, força abans del boom de la música disco, eren un grup melòdic, i ja força conegut (Lonely days, My world, Massachussets, Words, Run to me…), que seguien més o menys la corda dels Beatles (deien que fins i tot en el nom, d’una sonoritat semblant), tant en les formes com musicalment (Melody Fair, p.e., és beatle cent x cent), i que sonaven bé, encara que pel meu gust massa ensucrats.
I de sobte, el 1977, cues quilomètriques als cinemes de Barcelona i de tot el país per veure Saturday night fever, amb en John Travolta fent de pinxo de les pistes de ball (després, també amb força èxit, interpretaria a Grease –’Brillantina’– un rockabilly de pa sucat amb oli al costat de l’actriu i cantant Olivia Newton John) i amb la banda sonora perpetrada pels Bee Gees, fent uns aguts que trepanaven el cervell… D’on collons havien sortit, aquells falsets insofribles?, a quin cretí se li podia haver acudit cantar tot un elapé fent aquells galls? I no parlem dels vestits, entre macarres i astronàutics, amb què es van disfressar ad hoc els tres germans, antany tan romàntics…
I això passava en la meva època més furiosament rockera…, i d’aposta al cavall perdedor, diguem-ne: aquella música sense compromís, que es col·locava sola, més bé que la coca-cola, i que a més era la banda sonora insubstancial de les pel·lícules d’un insubstancial Travolta (que no passava de ser un imbècil que només pensava a ballar, lligar, beure i pentinar-se, per molt que li premiessin la feina amb un Oscar)… És que els odiava, vaja!, a ells i la seva musiqueta. Tot plegat em semblava una broma (venuda en 20 milions de còpies!) d’un decadent insuportable.
El pas del temps, però, que també té efectes benèfics, ha vingut a matar els cantells, i ara me’ls puc escoltar tranquil·lament, i qualsevol dels seus temes (incloent-hi els associats inevitablement amb la bola de vidres de colors de les discoteques), apreciant les seves virgueries vocals, la seva gran compenetració, i també els seus textos, molts dels quals són prou bons.
No eren precisament un grup de heavy metal, però tant se val: els bessons Gibb tenen ben guanyat (ni que sigui per allò del premi honorífic a la llarga carrera) el seu raconet a la galeria dels immortals de la música popular.
A l’Sputnik d’aquesta setmana el mateix Robin deia que avui no es fan harmonies vocals (un camp on ells han excel·lit) com abans perquè això “t’ho has de treballar tu, ja que la tecnologia no t’ho dóna”, i la gent s’ha tornat “molt mandrosa”… També va revelar que algú els havia aconsellat que componguessin per a la gent que hi haurà d’aquí a 40 anys: “Heu de fer cançons pel futur, nois”… I ho han fet, i a més pensant expressament en altres intèrprets: How deep is love (que van popularitzar –encara més– Take That), Inmortality (Céline Dion), Guilty (Barbra Streisand), Islands in the stream (Kenny Rogers, versionada a Catalunya per Tomeu Penya)… són seves i ja són clàssics del pop.
“Al món hi ha milions de famílies, i he tingut la sort d’anar a néixer en la mateixa en què hi ha un dels millors compositors de pop del món…”, confessava en Robin, parlant del seu germà gran.
Aquesta inmortality fa que un els respecti. I jo ho faig també ara, al cap del temps.
_________________________________
“Al món hi ha milions de famílies, i he tingut la sort d’anar a néixer en la mateixa en què hi ha un dels millors compositors de pop del món…”, confessava en Robin, parlant del seu germà gran.
Aquesta inmortality fa que un els respecti. I jo ho faig també ara, al cap del temps.
_________________________________
[Foto de l’entradeta: Bouzibouzou]