L'Hereu Riera

Després d’haver-se fet públic el Programa d’Estabilitat 2009-2013
(pdf) que l’executiu de Zapatero ha enviat a la Comissió Europea i que
plantejava d’incrementar deu anys el període de cotització per al
càlcul de les pensions, s’ha fet enrere i ha corregit el text enviat
retirant-ne aquesta proposta. El govern espanyol ha justificat la
inclusió inicial de la mesura argüint que era ‘només un exemple’.

Amb aquest hipotètic canvi en el càlcul i afegint-hi l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys, aprovada
pel govern fa pocs dies, la Seguretat Social s’estalviaria quasi quatre
punts del producte interior brut (PIB) en la despesa de pensions a
partir del 2030. Quatre punts del PIB equivaldrien a uns 40.000 milions
d’euros. El mateix document sosté que aquest fet suposaria ‘una millora
molt substancial de l’indicador de sostenibilitat que elabora la
Comissió Europea, i en concret el component que recull la despesa
associada a l’envelliment, que se situaria entre els més baixos
d’Europa’.

[De Vilaweb.cat, 3/2/2010]

Avui aquest era el tema estrella dels noticiaris, i com a tal ha fet córrer el ministre del ram, Celestino Corbacho, a explicar, embarbussadament, l’enèsim canvi de direcció decidit (és un dir) sobre la marxa per l’erràtic Govern del sabater de la Moncloa. Cap novetat, doncs. Però passa que la crisi que no era tal, segons les autoritats (és un dir) espanyoles en matèria econòmica (i de la qual Espanya, que va ser l’última de percebre-la, serà també l’última de superar-la, asseguren els experts), s’està acostant perillosament a un tema altament sensible, com és el del sistema de pensions que teòricament ha de garantir el futur dels treballadors/cotitzants a partir del dia que deixin de ser-ho i hagin de passar a viure del fruit dels seus anys de treballar i (a damunt!, com si no fos prou esforç) pagar impostos, tot alhora…

Les tertúlies aquests dies en van plenes, és clar, i n’he pogut seguir una de molt il·lustrativa aquesta tarda a RAC1, amb la participació de l’il·lustre Xavier Sala Martín, l’economista de les americanes virolades i membre de la junta del FC Barcelona. Amb els de l’equip del programa d’en Toni Clapés, han parlat del paperot internacional que està fent Espanya dins els països de la zona Euro, que l’estan començant a assenyalar com a soci poc complidor, i encara més que això: com “un llast” que podria fer anar pel pedregar tots els altres membres del club, de manera que algunes veus estan insinuant que potser caldria expulsar-l’en, la gran Nació de Nacions, abans això no passi…
Ha sigut realment revelador el tall de veu d’en Rodríguez Zapatero en què aquest inconscient es vantava, no fa ni dos anys, de la “fortalesa del sistema financer espanyol”, reconeguda per instàncies internacionals, molt més que l’italià, “cosa que no agrada gens al Berlusconi”, va reblar, i encara va tenir l’audàcia de fer broma amenaçant Sarkozy de passar-li “aviat” al davant…, i tot això perquè els bancs espanyols s’havien escapat dels “actius tòxics” provinents dels EUA. Però van venir els actius tòxics del totxo de la Costa del Sol i companyia, com ha recordat l’economista del Maresme, i aquí tenim ara els llestos dels espanyols, enquadrats i enfangats en aquest altre club que els europeus del nord en diuen PIGS, acrònim de “Portugal, Italy, Greece & Spain”, és clar, però que com tothom sap és també un mot anglès que significa ‘porcs’…
Però bé, deixem Espanya amb les seves exhibicions al teatre del món i anem a les interioritats del problema, que és ni més ni menys que el famós fons de pensions de la SS, que també té una fortalesa fenomenal, segons els responsables que se’n cuiden (toquem fusta, doncs!), i tanmateix pot passar que s’esgoti, un any d’aquests… I com que de fet ha començat a donar-ne símptomes, s’han disparat les alarmes per la que pot ser una situació simplement “catastròfica”, si s’arriba a donar.
Per evitar-ho, segons Sala Martín, només hi ha tres mesures possibles: allargar l’edat de jubilació (perquè hi hagi menys jubilats a qui haver de pagar i alhora més gent contribuint, és clar); abaixar les pensions que es paguen (de manera que als avis se’ls encarirà la vida… encara més); o fer que els joves que s’incorporen al sistema paguin més a la Seguretat Social (cosa que equivaldria a abaixar-los els sous). Cap mesura gaire popular, doncs. I la quarta, la d’allargar deu anys més el període de cotització, el Govern espanyol tot just s’ha atrevit a insinuar-la i l’ha amagat tot seguit, en vista de la reacció furiosa que despertava (CC OO ja ha sacsejat el papus de la vaga general)…
I encara bo que, en aquest panorama tan poc engrescador, a algú se li ha acudit que és possible aplicar (d’alguna manera ja es fa, però es podria ampliar) una certa flexibilitat a l’edat límit per deixar de treballar: en segons quins oficis, és perfectament factible de plegar més enllà de la barrera dels 65 anys…

Arribats aquí, i mentre esperem a veure com els polítics i els economistes se’n surten, d’aquest atzucac, hauríem de fixar-nos en un detall d’una importància decisiva: la perspectiva és que aquesta crisi potser la superarem, però que no en sortirem pas indemnes, sinó més pobres que quan hi vam entrar. Les famoses crisis cícliques del capitalisme resulta que no surten gratis, que no és pas qüestió d’esperar que passin i prou, com si fossin una tempesta d’estiu, sinó que es cobren les seves víctimes, d’una forma o altra, i aquesta vegada està arribant al moll de l’os: als fons de pensions. Poca broma.
La conclusió que en podem extreure, dita amb paraules gruixudes, és que al capdavall, al capdavall de la vida útil com a treballadors i de la vida més o menys ociosa com a pensionistes, els mortals occidentals cada vegada tindrem menys per deixar-ho en herència als nostres fills: menys propietats, menys patrimoni, menys diners, menys béns.
Algun dia la força dels fets potser ens posarà davant la necessitat imperiosa de socialitzar l’herència, amb la qual (mesura) el problema dels fons de pensions ni es presentaria, perquè tampoc caldria que els joves treballessin per mantenir els vells. La disjuntiva serà (ho és des de fa temps, ja, però cada dia que passa es fa més crua) aquesta: o heretem tots o arribarà un dia que no hereterà ningú.
O tots hereus o tots desheretats, aquesta és la qüestió.