L’assassinat de “l’altre” president
Deixa un comentariUna altra commemoració luctuosa, amb la particularitat que aquesta ens toca de més a prop: avui ha fet 75 anys de l’assassinat a mans dels feixistes espanyols (com el molt honorable president Companys pocs anys més tard, al final de la guerra de sedició franquista) de Josep Suñol i Garriga, que havia sigut president del FC Barcelona, en el seu cas com una activitat més en favor de l’esport i la cultura del país (dos conceptes en ell inseparables).
No comparteixo pas (tot i que en puc entendre la intenció) aquella afirmació que va fer en el seu moment Joan Carretero, ja ex-conseller, en el sentit que el càrrec de president del Barça “és actualment més important” que el de president de la Generalitat. Que és més conegut, a nivell mundial, segur que sí, però per determinar si és més important o no hauríem de discutir primer quin és el concepte d’importància d’en Carretero, en relació sobretot amb el càrrec més institucional dels dos. (També s’hauria de tenir en compte que en el moment que va amollar aquella frase frapant el càrrec l’ocupava José Montilla, màxima autoritat del PSC aleshores i ara…).
La realitat, però, és que la càrrega simbòlica dels dos càrrecs resultava (aleshores com ara) igual d’insuportable per al feixisme espanyol, i ho van demostrar mostrant la mateixa fastigosa decisió a l’hora de desempallegar-se de la persona, comptant que així també mataven, d’una manera o altra, el símbol. Amb els anys s’ha vist que aquí van cometre un gros error de càlcul, i que el tret els va sortir per la culata. Però encara els hi podria haver sortit amb més contundència i amb més efectivitat si no s’haguessin cuidat d’amagar la realitat històrica d’aquells assassinats i el pes simbòlic i humà dels personatges assassinats.
És per això que ens felicitem de l’aparició que ens anuncia el diari d’avui d’un llibre biogràfic sobre el president barcelonista, Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya, del periodista Jordi Badia, a qui agraïm des d’aquí –sigui dit de passada, però no pas perquè sí– la molèstia que s’ha pres per fer-nos conèixer un fragment més de la història que ens han ocultat els còmplices intel·lectuals d’aquell assassinat i els seus successors.
“Un nom sense llegat”
David Brugué. Barcelona
«El
6 d’agost de 1939, al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a la
Corunya, morien afusellades almenys tres persones per guàrdies
franquistes. Una escena que, malauradament, s’aniria repetint amb
l’esclat de la Guerra Civil. El Adelanto de Segovia publicava, cinc dies després, la notícia amb el títol “Com van ser fets presoners dos diputats de l’Esquerra, un oficial roig i un xofer”.
Els dos diputats eren Pere Ventura i Virgili i Josep Suñol i Garriga.
Podia haver estat una traïció del xofer, però mai no se’n va tenir la
certesa.
»Aquest és el relat que s’explica en el llibre Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya,
obra de Jordi Badia i que s’acaba d’editar coincidint amb els 75 anys
de l’assassinat. Avui es farà un acte d’homenatge al quilòmetre on va
ser afusellat. Però qui era Josep Suñol? I per què el seu llegat s’ha
perdut en el temps, arribant a ser un gran desconegut per a la majoria
de catalans? Precisament, retornar la projecció a la seva figura i posar
de relleu el llegat de Suñol han estat dos dels objectius de la
publicació. Va ser polític –tres cops diputat a les Corts–, periodista i
president de la Federació Catalana de Futbol i del Futbol Club
Barcelona. Precisament, la feina que va fer vinculada al món de l’esport
i la ciutadania és la que més ha interessat Badia, ja que va
utilitzar el futbol com a mitjà de transmissió de valors i de formació
personal i col·lectiva. “El seu compromís és amb la ciutadania i la
justícia social, ja fos a través de la premsa, l’esport o la política,
per aconseguir una societat més justa i un país més lliure”, explica
Badia. Un exemple de l’ambivalència de la formació de Suñol va ser la
creació, a través de l’esport, d’uns premis literaris que després no van
tenir continuïtat.
»Fill de família burgesa, el seu futur estava
enfocat a continuar amb el negoci familiar, però aviat va mostrar altres
tendències que el van portar cap al vessant més polític. Catalanista
convençut, una de les seves grans decepcions en la feina a Madrid va ser
la falta d’unitat de les forces catalanes. Fundador d’Acció Catalana,
va acabar a ERC al costat de Lluís Companys i Francesc Macià. De fet,
amb Companys la relació no va ser del tot fluida, però en canvi amb
Macià va ser totalment diferent. Suñol va involucrar-se en el retorn a
Catalunya de Macià i des de La Rambla –publicació que ell mateix
dirigia– va fer campanya en favor seu. “Ell va apostar per Macià quan
poca gent ho va fer”, explica Badia.
»El 1934 va començar a patir
problemes de salut que el van obligar a fer llargues estades a
l’estranger que li van fer baixar l’activitat i el van allunyar del
primer pla. Tot fins arribar al fatal desenllaç d’avui fa tres quarts de
segle. “Suñol és un personatge a tenir molt en compte en la història de
Catalunya que s’hauria de conèixer més”, reivindica Badia, que explica
la falta de documentació escrita que hi ha sobre la seva figura. A banda
de la fundació que hi ha en funcionament i que gestiona el seu fill, la
recuperació de la memòria històrica relativa a Suñol s’ha limitat a
l’homenatge que va fer el Barça a mitjan anys noranta i la dedicació
d’un carrer al barri de les Corts de Barcelona».
Suñol i Garriga (21 de juliol de 1898 – 6 d’agost de 1936) va ser
mecenes cultural, fundador i impulsor de publicacions com La Rambla o La Nau,
nacionalista català i gran aficionat al món de l’esport, i va presidir la
Federació Catalana de Futbol i el FC Barcelona durant un any. Va ser diputat
d’ERC al Congrés de Diputats el 1931, 1933 i 1936.