L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

La nova constitució de l’Estat català

Deixa un comentari

En aquest moment en què el Tribunal Coñstitucional espanyol està a punt de deixar assentat solemnement, segons indiquen els analistes, que, efectivament, tal com pensen els espanyols falangistes, els catalans no som pas una nació, sinó una mena de cosa, serà bo recordar qui som realment i d’on venim, perquè tinguem clares les coses i el lloc que ocupem en l’espai (dins Europa) i el temps (dins la història d’Europa). Els dos documents que aporto, entre una infinitat de possibles (l’audiovisual del mestre Pau Casals parlant clar i català davant l’Assemblea general de l’ONU i un article de Joan Roy sobre la nostra identitat nacional), deixen clar que a Catalunya la constitució que ens cal és la que teníem ja a l’època medieval!
L’alt i lent Tribunal estatal ha tingut el detall, hem de reconèixer-ho, de no publicar la sentència (si és que té intenció d’emetre-la) en el dia d’ahir –martes y 13-, i potser tindrà la
delicadesa de no fer-ho tampoc avui, 14 d’abril, dia del 79è aniversari de la
proclamació de la II República espanyola, essent com és el TC representant i guardià de la justícia borbònica… Però en allò que no ha
tingut cap empatx ha sigut a tenir-nos 3 anys llargs 3 pendents d’ells, de si els donava o no la gana de pronunciar-se, després d’haver admès a
tràmit, en una insòlita decisió, la insòlita iniciativa del partit
ultranonacionalista espanyol PP i companyia, demostrant d’aquesta manera una absoluta
falta de respecte pel poble de Catalunya, que havia votat en referèndum a
favor de l’Estatut -tot i ser aquest ja un text aprimat, en tornar de
Madrid podat per les Corts espanyoles.
¿No us ve present, benvolguts lectors, aquella dita tan suada com certa que diu que la justícia espanyola és a la justícia el mateix que la música
militar és
a la música
?… Doncs sí senyor: és la mateixa justícia que, per anar a un cas recent, va fer tancar el diari basc i l’únic escrit en basc Egunkaria, acusant els seus directius de col·laboració amb ETA, i que ara, després de 7 anys 7!, després d’haver disparat primer i d’haver preguntat després, reconeix
que la va cagar… i es queda tan tranquil·la!
La mateixa justícia -i ara empalmem el cap i la cua- que despatxa d’una manera tan poc honorable -i no procedent, segons el fiscal Jiménez Villarejo- l’anul·lació de la farsa de judici dels militars colpistes que va condemnar el president Lluís Companys a morir afusellat…
Aquesta justícia, a més de bòrnia i guerxa, duu faixa, i els feixistes que l’hi van teixir la van fer prou estreta perquè no hi capiguem ni bascos ni catalans. Vist el que hem vist, i fins a l’avorriment, ens hem de convèncer que allò que està fent Catalunya, al capdavall, emprenent el camí de la llibertat sense condicions, és anar a tornar a ser allò que ja havia estat: un Estat, de molt abans que els castellans inventessin el seu, i molt abans, és clar, que ens hi emboliquessin contra la nostra voluntat.

Catalunya sempre ha evolucionat associada a la teoria i la pràctica
del progrés, quan era Estat, quan fou abolida com a nació i quan acceptà
de ser autonomia. Les aportacions universals catalanes són moltes i
variades. En dret internacional, preservà i actualitzà el dret romà i el
seu principal nervi, la propietat com a principi civilitzador, amb el
desenvolupament dels drets civil, mercantil i marítim: en política i
economia, foren la monarquia parlamentària, les constitucions, el
Consolat de Mar i la taula de canvi, origen respectiu de la democràcia
moderna, les assegurances i la banca. També la primera hisenda
occidental (Generalitat) i el primer sindicat (remences). En el camp
filosòfic i literari, destaquen les petges de Llull –amb la mnemotècnia
preinformàtica i el sincretisme religiós– i de Joanot Martorell, creador
de la novel·la. Més peremptoris foren els fonaments de la gastronomia (Llibre
del coc
i el Sent Soví), i l’estàndard dels escacs moderns (Escacs
d’amor
). Cap aquí, l’aventura americana i les dues revolucions
industrials abocaren definitivament el país a la modernitat.

Aquest
bagatge global no és conegut ni divulgat, però és a l’ADN de la nostra
gent, que vol treballar en llibertat, sobretot d’empresa. Així, durant
segles els catalans no volien ser funcionaris ni treballadors d’altri.
Volien negoci i tenien mires pròpies, tot fent de la llengua eina cabdal
de transmissió de valors i maneres de fer.

A hores d’ara, els
catalans, coincidint amb el declivi del català i l’adulteració dels
costums i tradicions, estem perdent el nervi, en un procés d’alienació i
estatització promogut des fa anys per alguns dels nostres, totalment
errats sobre on rau l’esdevenidor. Som a punt de perdre l’ADN. Avui,
Catalunya està formada per 1 milió de nens, un altre d’avis, 1,5
d’immigrants, 200.000 funcionaris, 200.000 polítics i parapolítics
(militants, assessors, proveïdors, simpatitzants) de colors diversos, a
més de les 500.000 empreses que apleguen com a suma de capital i treball
la resta de la població. La refeta no arribarà dels nens que han de
créixer, ni dels immigrants aixoplugats, ni dels funcionaris amb
prebendes. Tampoc dels polítics avesats a les menjadores. Més en temps
de crisi, Catalunya només disposa en ferm de les empreses i qui els
vulgui fer costat per refer la identitat. Si les empreses no hi volen
posar el coll en la tasca estem perduts, perquè, objectivament, tan sols
al seu si es poden desenvolupar els veritables rèdits de futur, que són
el progrés, la llibertat i el benestar del territori que ens ha parit.

[Joan Roy, “L’ADN de Catalunya”, a El Punt del 9 d’abril]

Respecte a aquesta reflexió final -finalista- de l’article reproduït, serà oportú recordar aquí que hi ha una associació d’empresaris, el Cercle Català de Negocis, www.ccn.cat, que, precisament per poder treballar en la línia que reclama Roy i fer-ho amb la màxima eficiència, s’està esforçant per fer entendre a tothom, empresaris i treballadors, que ens hem d’independitzar com més aviat millor, perquè la dependència envers Espanya és un fre que el nostre país no es pot permetre, perquè la pertinença a Espanya és una ruïna per a Catalunya, i no podem continuar així si no volem perdre no solament l’ADN, sinó també bous i esquetlles…, és a dir, tot allò que ens manté encara vius com a país.

Des d’Espanya, és clar, no ho veuen pas així, i de fet no veuen res més enllà del seu imperial nas, perquè no volen veure l’evidència, i continuen amb els seus jocs de mans legals i els tripijocs amb la seva legalitat. Però, mentre ells baden i badallen, les coses aquí es mouen, i potser seran el seu cony de Tribunal Constitucional i la seva Constitució que quedaran sentenciats, a Catalunya…
______________________________

[Il·lustració de l’entradeta: “Pel sac”, dibu -de fa uns mesos- d’Aleix Saló, a Directe!cat]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 14 d'abril de 2010 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.