La llarga ruta del rock’n’roll
Deixa un comentari“…a fast car, a? coast to reach, and a woman at the end of the road…”
Jack Kerouac, On the Road
Fa unes setmanes parlàvem aquí de la Companyia Elèctrica Dharma, que va pendre el nom (informa la Viquipèdia) d’un llibre de Jack Kerouac, Dharma Bums, aquí traduïda per Manuel de Pedrolo amb el títol de Els pòtols místics, o Els pirats del Dharma [notícia sobre el Dharma, el Siddharta Gautama i la relació etimològica amb el llatí firmus, ‘ferm’, aquí).
Bé, doncs els pòtols místics de Jack Kerouac m’han portat a la cèlebre Route 66 dels EUA per una associació d’idees amb un altre llibre seu, molt més conegut (de fet el que el va fer conèixer a ell urbi et orbe), On the road, on descriu amb un llenguatge peculiar les seves anades i vingudes al llarg i ample dels EUA amb la resta de pòtols de l’anomenada Beat Generation (Allen Ginsberg, William S Borroughs, Timothy Leary, “l’apòstol del LSD”, etc), una part de les quals transcorrien per aquella ruta, rebatejada pel llenguatge popular com a “The Main Street of America”, ‘El carrer Major d’Amèrica’, i que enllaçava Chicago amb Califòrnia, fins al 1985, en què va ser descatalogada, absorbida per la nova xarxa d’autopistes.
Mentre va existir, l’extensíssima carretera (2.448 milles, 3.939 quilòmetres) va tenir un important paper en el desenvolupament de l’Amèrica profunda, de tal manera que la força que va adquirir en l’imaginari popular va tenir el seu reflex paral·lel en la no menys llarga història del rock’n’roll i va convertir-se ella mateixa en icona musical amb la cançó homònima, Route 66, escrita per Bobby Troup, enregistrada originalment pel Nat King Cole Trio el 1946 i més tard interpretada per nombrosos músics, entre ells Chuck Berry, The Rolling Stones, The Manhattan Transfer i Depeche Mode.
De fet, és el vídeo (francament fluixot) d’aquest últim grup, que vaig descobrir un bon dia per casualitat, el que m’ha disparat aquesta mélange que estic intentant explicar, i que faig servir d’excusa per escoltar/visionar algunes de les versions de la peça disponibles a la xarxa.
“Vivo en la carretera / dentro de un autobús”, cantava un altre incombustible del rock’n’roll, en aquest cas ibèric, el granadí Miguel/Mike Ríos, el Gran Colega (“líder d’un moviment que no se sap ben bé què és”, el va indefinir algú), que aquests dies s’està acomiadant dels bolos i de l’autobús, però ho fa “a lo grande” amb el xou Bye, bye, Ríos. Llarga vida al rock and roll!
[la versió original de Nat King Cole, el primer a popularitzar la peça]
[la versió de Chuck Berry (en versió soviètica, que s’han passat una mica amb l’efecte pel.li antiga..]
If you ever plan to motor west,
travel my way, take the highway that is best.
Get your kicks on Route sixty-six.
It winds from Chicago to LA,
more than two thousand miles all the way.
Get your kicks on Route sixty-six.
Now you go through Saint Looey
Joplin, Missouri,
and Oklahoma City is mighty pretty.
You see Amarillo,
Gallup, New Mexico,
Flagstaff, Arizona.
Don’t forget Winona,
Kingman, Barstow, San Bernandino.
Won’t you get hip to this timely tip:
when you make that California trip
Get your kicks on Route sixty-six.
solo
Won’t you get hip to this timely tip:
when you make that California trip
Get your kicks on Route sixty-six.
Get your kicks on Route sixty-six.
Get your kicks on Route sixty-six.
[… i la versió dels Stones, per a mi la més genuïna, amb permís de NKC]