L'Hereu Riera

Una imatge de silenci? La nit del dilluns. Tot dorm. Superat el dur primer dia laborable de la setmana, la gent s’ha recollit d’hora cadascú a casa seva, i els cotxes estan tancats al garatge. Quietud total.
Aquest dilluns també era així, a la frontera entre la ciutat i el camp, on visc. Només se sentia l’udol del vent, a fora, només el vent es movia, sobre el recolliment de les llars. I de sobte, com el zumzeig d’un mosquit que us ve a tallar el son i el fil dels somnis, un soroll apagat, un terrabastall sord seguit d’uns xiulets aguts arriba fins a la finestra, esquinçant el silenci de la nit: una excavadora!, un cony de retroexcavadora… treballant a la una de la matinada!
Però qui és el beneit?, de què va, això?, es tracta d’una emergència? Perquè, si no, com és que cap patrulla no li dóna l’alto? Aquesta setmana un policia va clavar una multa a un company discapacitat -i dos punts menys del carnet- per haver estacionat el cotxe (“sense obstaculitzar, eh?”) just al costat d’un aparcament reservat per a minus que ell havia trobat ocupat… Amb tanta diligència funcionarial, bé en deurà quedar una mica per parar els peus a aquests feinejants nocturns, no? Però vejam. no desesperem, potser és una feina puntual, que no podia esperar…, cosa de poca estona…
Doncs no: les dues de la matinada, les tres… A les quatre ja sóc a dormir, però em desperto -o em desperten?- un parell o tres de vegades, i la maquineta, la maquinota, la maquinassa continua funcionant a tot drap, picant amb la pala contra les pedres, gratant amb el motor a tot gas, empenyent amb fúria… I això que deu ser a un quilòmetre o dos en línia recta de casa meva; però la nit, freda, inerta, indiferent, deixa passar l’estrèpit sense cap resistència. I aquell escandalós bip!-bip!-bip! que pretén avisar d’un perill inexistent a uns vianants invisibles, aquell insuportable xiulet intermitent que algun pixatinters ens va encolomar en forma de directiva europea, segurament…!! Aquesta estúpida mostra del proteccionisme infantilitzant i inflexible que els polítics europeus ens carreguen a les espatlles… Tot sigui pel nostre bé! (Les festes amb foc de sobte s’han tornat perilloses: ni Patum de Berga ni correfocs, doncs! Sant Joan a pastar fang!)
Les excavadores, els tractors, els camions, les camionetes… podrien portar perfectament un interruptor perquè el conductor pogués desconnectar el xiulet quan no fos necessari, però no: no són de fiar, els senyors conductors, no tenen criteri, o se saltarien la norma. Obligarori el xiulet, doncs, sempre i a tot arreu!
Maleït, remaleït sigui el burròcrata que va tenir el genial acudit!! Com m’agradaria que la línia eternament en construcció del TGV espanyol li passés just pel costat de casa seva i que les obres duressin tres anys seguits, dia i nit amb camions i retros amunt i avall desbocats, amb el xiulet advertint de la marxa enrera, i enrera, i enrera dels pesats vehicles pesants…!
Una altra reflexió igual de constructiva em va venir al cap les estones d’insomni trepanades pel xiulet: les queixes dels veïns de ciutat dels tocs de les campanes durant la nit i de les males olors que han de suportar quan passen el cap de setmana a la seva segona residència, ¿tenen el seu equivalent quan són les males olors i els sorolls de la ciutat que van al camp, a pagès?

Encara més: algú es pot imaginar un pagès baixat a ciutat queixant-se a
l’oficina de reclamacions que l’incessant brogit urbà no li deixa
sentir les campanes de la parròquia, el toc a oració?, que la pol·lució
de l’aire no li deixa veure les estrelles?, que el tuf de les
clavegueres a vegades és pitjor que el dels purins?, que la
deshumanització de les relacions entre les persones és insuportable i
depriment?…

Fa poc l’amo d’una granja propera a un poble, no en recordo el nom, explicava que es veia obligat a tancar-la i a traslladar-la un tros enllà perquè el jutge havia atès les reclamacions d’una gent de ciutat que passava al poble encara no una dotzena de caps de setmana l’any, i que els molestava la pudor de la granja… Impressionant! Serà qüestió de veure com aconsegueixen que algú els estalviï les molèsties de mosques, tàvecs i mosquits, de formigues, aranyes i la resta d’insectes que campen lliures picant els estiuejants, els ocells que es caguen sobre el capó dels seus cotxes, les serps que amenacen els alegres pic-nics i els ruixats que interrompen les plàcides sobretaules sota la parra…
Potser alguna directiva europea vindrà a posar-hi remei aviat. Però mentrestant, què hi ha del camp que recula davant la pressió urbanística imparable? Què hi ha del mobbing que aplica l’especulació immobiliària sobre la pagesia, ja prou maltractada per l’administració i per la mateixa escala social? ¿On és el proteccionisme refotut que Europa, directament o a través de la delegació governamental nostrada, aplica sobre els vehicles, sobre les joguines, sobre les festes, sobre les escoles, sobre la pràctica esportiva, sobre la seguretat en el treball, sobre els productes de consum, sobre quasi tot i en els més ínfims detalls?

¿I què fa Europa per evitar que tots plegats, gent de ciutat exposada als preus massa cars i gent del camp exposada als preus massa barats, no hàgim de patir la pressió a què ens sotmeten els acaparadors, els que tenen la paella agafada pel mànec, els poderosos insaciables, els que toquen la música del seu egoisme heretat juntament amb la riquesa, els que ens fan ballar al so que ells volen? On són les mesures de protecció contra la seva voracitat?