L'Hereu Riera

3. El cervell de Catalunya pensa en català…

… I parla en català i en anglès.
Farà un parell de diumenges en Manuel Cuyàs (un altre dels meus articulistes de capçalera) explicava al diari que va anar a trobar un senyor que havia sentit dir-li en una emissora de ràdio que l’organisme on treballa, el districte 22@ de Barcelona, ja estava situat en la postcrisi econòmica, i va dir també que aquest districte barceloní és un viver de talent on es pot comprovar, només d’entrar en qualsevol bar de la zona, que s’hi parla anglès de manera intensiva, i que és en aquesta llengua que es comuniquen els joves d’una taula amb els de la taula veïna. “Com que els uns i els altres són d’empreses diferents”, explica en Cuyàs, “s’acaben produint unes sinergies -ara de les relacions humanes se’n diu sinergies– [*] que afavoreixen el bon clima laboral, l’intercanvi de coneixements, la internacionalització”.
El senyor en qüestió es diu Josep Miquel Piqué, i és conseller delegat del mencionat districte 22@, “la gran concentració de talent de Barcelona i de Catalunya”. La conversa amb el periodista mataroní devia ser realment fluida i amena, perquè s’hi diuen un munt de coses interessants, començant per la mateixa reconversió física del barri, un barri d’indústries que abans es trobaven als afores de la ciutat, perquè feien nosa; ara, en canvi, «la indústria que compta és la del talent, i torna a la ciutat».
La ciutat, Barcelona, compta molt, assegura Piqué, i la prova és que és la que té més estudiants Erasmus de tot Europa. «Nosaltres, des del 22@, fem una feina d’atracció i de retenció: que la gent que val vingui aquí i s’hi quedi. Després li donem les eines perquè creï».
Una altra línia de conducta: la relació estreta amb les escoles del barri, del Poblenou: «Com es crearien noves vocacions investigadores en el camp de la medicina, el disseny, les noves tecnologies o el que sigui, si no comptem amb els nens?».
Els nens, i els joves…., el futur. I es pot treballar en català, al 22@?
«Si el que em pregunta és si el català és un inconvenient per als portadors de talent que ens vénen de fora, li diré que en absolut. La llengua franca és l’anglès, per descomptat, però al seu costat el català és un enriquiment i una característica bàsica d’una ciutat i un país que troben atractius perquè els ofereixen possibilitat de feina i qualitat de vida».

“Parlar amb aquest enginyer de telecomunicacions per La Salle i la UPC, màster en administració i direcció d’empreses per Esade i diplomat per la UC-Berkeley i pel Massachusetts Institute of Technology que només té 41 anys i que parla amb una convicció i un entusiasme d’aquells que avui costen tant de trobar a Catalunya, a mi em fa pujar molt la moral, i si el porto aquí és per veure si li fa pujar la seva, lector. Barcelona i Catalunya funcionen i sabem què hem de portar a la motxilla per sortir-nos-en”.

Per la meva part, he portat aquí aquests fragments de conversa amb la mateixa intenció que en Manuel; i encara afegiria, sense intenció de ser impertinent ni torracollons, a aquesta última frase aquesta altra: … i sabem també de què ens hem de desfer i NO portar-ho a la motxilla, per sortir-nos-en encara millor i més de pressa.
___________________________________

[*] Sinergia s’ha posat de moda, efectivament, però, cosa encara més curiosa, pronunciat per molta gent “sinèrgia” i “sinèrgies”, no sé per què. Potser fa més bonic, o encara més modern, però ‘sinergia’ es pronuncia exactament igual que ‘energia’, com ‘sinèrgic’ es pronuncia igual que ‘enèrgic’ (en aquest cas sí amb l’accent a la e). De res.