L'Hereu Riera

2. La campanya definitiva per la llengua

En la conversa amb la Valèria Gaillard, el professor Joan Solà va parlar també dels aspectes més formals de la llengua: l’estructura, l’estil, la normativa… «També m’ha agradat practicar la llengua, no pas només estudiar-la: forçar la llengua, o defensar alguna cosa que els puristes no volen acceptar, perquè és bo per a la llengua». La vida abans que la llengua, seria? «Exactament. Això és una cosa absolutament primària: primer és la vida i després ve el reglament, primer és la producció que la gramàtica, la novel·la que la norma… Això és tan evident que no es pot contradir. La norma és un instrument, una crossa».
Aquí hem arribat a un punt interessant: ¿és un instrument tan difícil de fer servir com diu la cançoneta de cada any dels estudiants que passen la prova de selectivitat? ¿I l’acadèmia de la llengua, que de vegades sembla que fa més nosa què servei…? «L’acadèmia ha de treballar  de la manera més rigorosa possible. Una acadèmia fa una feina sense la qual la societat que fa servir la llengua aniria perduda. El problema és que la societat ha de ser sana, perquè si no, no fa bon ús de l’acadèmia. Si la comunitat està malalta, es preocupa molt més d’aspectes repressius i normatius que no pas de la creació».
Ara potser comencem a entendre alguna cosa: la societat ha de ser sana… La gent de la meva edat deuen recordar els anys posteriors a la mort del dictador, aquell temps de penosa recuperació de la parla, i de l’escriptura: “Això no es pot dir, en català”, “Com és, en català, tal cosa?”, “Aquesta expressió no és catalana…”, i totes aquelles expressions de la paranoia de la llengua quasi perduda que la volíem recuperar tan pura (tot i les violacions de tota mena de què havia sigut objecte…, i molts pensaven que precisament per això calia repescar-la intacta!), que quasi se’ns queda als dits. Una paranoia que se’ns va ficar endins, fins al moll de l’os, i encara ara se’n troben rastres.
«L’acadèmia ha de fer una feina ben feta, perquè si no, la societat no pot treballar bé amb aquesta matèria. La gent de seguida simplifica i pensa que els acadèmics només reprimeixen, i el que fan és fonamentar tan bé com poden la llengua estàndard, però els responsables són els usuaris, són els parlants».
¿Com és que cada any sentim les mateixes queixes, el mes de juny: que la prova de català ha sigut tan i tan dificilíssima? El català, des del punt de vista gramatical, lèxic, fonètic…, no és pas més difícil que l’anglès, i no diguem que el francès; però és més difícil que el castellà? Si l’hi troben, els adolescents que passen la selectivitat, només pot ser perquè el castellà és més simple -cosa que no lliga amb el concepte tan estès de “lengua de cultura”-, o bé perquè  el tenen més per mà, que seria una altra qüestió.
Una qüestió política, com diu el doctor Solà.

«Joan Solà ho va dir ben clar davant el Parlament: entre altres
coses, va demanar a l’administració que substitueixi campanyes sense
fruit per una voluntat política real d’atorgar al català un estatus que
l’equipari a la llengua dels països amb estat propi. Això és el que
cal, i tantes coses més, només que els polítics es dediquessin a
governar amb un meticulós respecte al gran electorat que els ha fet
plena confiança. Si us plau, estimats parlamentaris i alts càrrecs de
l’administració, feu que ens creguem els programes de govern i que no
quedin en el gran buit de les tristes promeses.

»El nostre
lingüista deia l’1 de juliol que ni un minut més vol veure el català
com a llengua degradada o subordinada, i jo encara diria més, ni un
segon més de patir les grans misèries actuals de la llengua pròpia,
històrica, de cultura i de prestigi que ha tingut i volem que continuï
tenint. I aquesta actitud –follament defensada amb un entusiasme
orgàsmic pel Parlament de Catalunya i el govern– ens l’agrairà el
poble, els veïns, els amics, la gent que s’agermana per fer pinya i
creure’s amb una convicció absoluta que paga la pena viure, treballar,
jugar, riure o practicar sexe en català».

(Joan Abril Español, “Com practicar sexe en català?”, a El Punt d’avui]

És irritant veure com, des del temps de la “Norma”, aquell personatge dibuixat per en Tísner (quin gran paio, l’Avel·lí Artís-Gener!), els nostres administradors, els administradors encarregats de la bona salut de la nostra llengua, no paren de fer tombs per les branques i mai baixen a terra a plantar cara de debò al problema. Aquestes campanyes i campanyetes, amb els seus fullets i els seus consells encapsulats…! La penúltima era aquella que sentíem a RAC1, “El català correcte, passa’l”, on vam aprendre, per exemple, que no s’ha de dir “pas de zebra”, sinó “pas de vianants”… Ah, doncs molt bé, moltes gràcies. (I quin seria, el problema amb les zebres, per cert?). I l’última és aquesta que passen ara mateix per TV3, on una noia molt bufona ens explica en una pissarra (!) les expressions més escaients que ens cal usar, mare de Déu!

I els nostres polítics, mentrestant, badant: o baden perquè són uns badocs, i no saben realment amb qui ens juguem els quartos, o baden per no haver de mirar el problema de cara, perquè els incomoda, potser, o perquè els Ciutadans extraterrestres del Parlament, que són encara no quatre gats i no són d’eixe món, realment els fan por, en comptes d’estimular-los l’adrenalina… (I qui diu aquests, diu la Brunete periodística madrilenya: no deuen pas estar disposats, els polítics nostrats, a permetre que aquests terroristes de paper condicionin la vida parlamentària i l’agenda política d’aquest país, oi?)

En fi, si hem de tirar de veta i anar enfilant campanyes, demanaria als seus creadors que considerin, sisplau, la fórmula d’en Dalmau & Dalmau “El català incorrecte, passa’l”, també a RAC1, “patrocinat per la Direcció General de Política Llingüística, amb ella”, que a banda de ser molt més divertida, estic segur que seria també molt més efectiva.

I per cert, un dels Dalmau, l’Òscar (la veu en off dels “Caçadors de bolets”), es veu que tindrà programa propi a TVC, la temporada vinent, amb un concurs sobre conceixements de llengua, precisament, que “ens ha d’ajudar a destrossar una mica menys el català”, en paraules seves. Confio, coneixent el personatge (i el pare de la idea, en Xavier Bosch), que serà un espai intel·ligent, és a dir, de resultats positius: tan divertit com efectiu, eficient.

_________________________________________________

[Foto de l’entradeta: Òscar Dalmau, futur presentador del nou programa de TV3 “El gran dictat”]