L'Hereu Riera

“Papa!, t’han donat el Nobel de la Pau!”. Amb aquest sonor anunci va despertar el seu pare una de les filles de Barack Obama el matí de divendres passat, segons les cròniques, que també es van fer ressò del desconcert que va provocar la notícia de la concessió del Nobel a un president dels EUA que només fa nou mesos que exerceix el càrrec. A la tertúlia de sobretaula de Catalunya Ràdio, per exemple, es va comentar a bastament, i l’Andreu Mayayo el va qualificar sorneguerament de Nobel preventiu…
Arcadi Oliveras, economista abanderat dels altermundistes (neologisme del qual té la paternitat, a més), i Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau, tampoc hi estaven gaire conformes, i segons aquest últim, el premi afegirà “pressió” al president del planeta, que es trobarà amb la paradoxa d’haver-se de comportar com un pacifista essent alhora comandant en cap de les forces armades del seu país, que es diu que reben una inversió del pressupost federal que supera la de la resta de països del món plegats…
Grasa, que completa els seus arguments en un article aparegut el mateix divendres a la plana web de l’ICIP, considera que “res no ha fet [Obama] que el faci indigne, però res tampoc que el justifiqui”, i passa a enumerar tot seguit els deures que té l’home davant seu per fer si es vol fer mereixedor finalment del premi que amb tanta antelació li ha estat concedit: una feinada impressionant!
Una de les claus que explicarien la decisió del Comitè Noruec del Nobel de distingir Obama, segons Grasa (“l’any en què debuta com a rocky“, diu ell: literal) serien les ganes d’enterrar no ja la llunyana Guerra freda, sinó la molt propera i calenta guerra auspiciada pel doble govern Bush i els lobbies armamentistes que li van donar suport (i que el van encimbellar a la presidència). I aquí és on volia arribar: el poder real que tenen les grans corporacions armamentistes i la seva capacitat d’influència (per dir-ho suau) en les decisions polítiques.

L’última entrega del programa Sense ficció del C33 ens va oferir
dijous passat a la nit, només unes hores abans de la proclamació
nobelista d’Obama, un retrat amb tota la cruesa de la situació interna
de Birmània, un país ocupat des de fa dècades per una dictadura militar
que no el deixa respirar per cap escletxa, un règim d’una duresa sense
fissures, monolítica, repugnant. Ara fa dos anys s’hi van succeir un
seguit de manifestacions populars encapçalades pels monjos budistes, un
fet insòlit que, si se’n va tenir notícia a l’exterior, va ser gràcies
a la feina clandestina d’una xarxa de videoreporters que, mentre van
poder, van filmar-ho tot i van treure les imatges fora del país a través
d’Internet, fins que els militars i la policia secreta van engarjolar
els monjos i els reporters i van imposar de nou l’ordre als
carrers.
El reportatge no podia ser més depriment, i feia pensar en
tantes altres dictadures que han magrejat tants i tants països al llarg de la història, però
també evidenciava que un règim com aquell ara mateix ja no té parió:
aquesta mena d’experiments sembla que van desapareixent -sense pressa,
això sí- del món (capitalista). Anem perdent de vista aquesta cara més bruta del militarisme,
sí, però no pas del militarisme en si, que sota altres formes
continua tan viu com sempre, o més viu que mai.

Tornant a l’Obama radiografiat per Rafael Grasa, aquest valora la referència reiterada d’aquell a “components bàsics de l’ordre internacional des de fa dècades, abandonats i ridiculitzats pels neocons durant l’etapa Bush, com el multilateralisme, la resolució pacífica de controvèrsies, el diàleg, la
negociació de bona fe o el vell principi jurídic que els pactes i acords s’han de complir”. El president Obama ha tot just començat a girar el rumb de la nau i ja l’hi premien d’Oslo estant (oh, sorpresa!), els altermundistes li diuen immediatament que amb això no n’hi ha prou (ben vist!) i alhora li fan saber que esperen d’ell, per emetre posteriorment (d’aquí a 3 anys i 3 mesos) llur opinió final sobre la justícia o no de la concessió, passos en positiu i tangibles: desarmament total dels arsenals, parada immediata de la producció armamentista, èxit en la revisió del Tractat de No-Proliferació Nuclear, impuls de campanyes contra altres armes, com les químiques i biològiques, reforma de l’ONU i tornada al multilateralisme, i solució dels problemes de l’Orient Mitjà, de l’Iraq i de l’Afganistan… I ja està.
Per criticar, com fa el director de l’ICIP, el bonisme i l’admiració incondicional dels europeus envers Obama, déu n’hi do, la seva llista del mercat! De debò pensen que tot això pot resoldre-ho un home sol? I si fracassa, totalment o en part, què passarà? ¿Ens diran allò de “veus?, ja t’ho deia, jo!”, i ens quedarem altra vegada asseguts en la reclamació permanent i assenyalant amb el dit els dolents?
En comptes de tants de jocs amb l’esperança improbable i amb la decepció possible, ¿per què no es dediquen a explicar quins personatges i quins mecanismes van portar el món als carrerons on ha quedat encallat? Que ens expliquin no pas com és el món, sinó com és que és així. Que ens diguin com és que en un flanc hi ha els homes poderosos en diners i en l’altre els homes poderosos en armes, i al mig la massa indefensa i a mercè del caprici dels poderosos, sense una classe política (no un sol Superpresident isolat) que la defensi. I que ens diguin si hi ha alguna altra solució més efectiva que les refotudes i bonistes campanyes i la bona fe (el treball metòdic basat en unes regles de joc entenedores i justes, per exemple) per desmuntar aquest delirant tinglado en què ens tenen a tots instal·lats, ara per ara sense solució de continuïtat.
________________________________________

ps: El més bonifaci dels fans europeus de SuperObaman, el visigòtic president espanyol (que avui finalment, després de tanta i tan agònica espera, ha pogut entrar —Jódete, Ánsar!— al Sancta Sanctorum de Washington), es va afanyar a llançar unes floretes molt ben conjuminades al llorejat president nord-americà: la fila que feia, allà dret, si un pensava en les dades de producció d’armes espanyoles aquests anys que fa que governa, era estremidora, d’un cinisme florentí.