L'Hereu Riera

Aquest és el tercer dia seguit que porto Josep Pla Casadevall a les planes d’aquest blog, a través de l’imperdible llibre de l’Enric Vila sobre el personatge. I ho he fet perquè hi han confluït dos factors, com són l’admiració -en més d’un sentit- que m’inspira l’escriptor i la fascinació per la persona, en múltiples facetes, però en aquest cas concret per la figura de l’escriptor català que li va tocar el rebre de valent, com ensenyen les planes citades del llibre de Vila (la pressió que “durant la dictadura de Franco esdevé gairebé
mortal per al país” i sense la qual “no s’entén ni la vida de Pla ni la seva obra”), i això malgrat la llegenda que el feia passar per un espia -un espion– de Franco a Marsella, parbleu!, i que una certa progressia del país va creure’s a ulls clucs i fins va ajudar a divulgar-la…
Certs batecs desagradables del present (el menyspreu irritat per les consultes sobiranistes, el surrealista villarato, o l’últim, la pensada de la presidenta madrilenya Aguirre de tramitar la declaració com a “bé d’interès cultural” de la “fiesta” dels toros, amb la clara intenció de contrarestar la tramitació de la ILP al Parlament de Catalunya que pretén prohibir-la al Principat…) ens vénen a recordar que la Pressió no cessa, que allà baix no afluixen en la seva persistència cega (tan cega, que no veuen que cada dia que passa ens separa una mica més, fins que acabarà allunyant-nos definitivament, de pura fatiga).
Llegint i rellegint Pla, sense pressa però gairebé sense pausa, alguns
volums de la seva Obra Completa, que sempre va bé tenir-ne un o altre a l’abast de la mà, a
casa, passo per sobre del de Humor, candor…,
un llibre compost de capítols breus, que es poden assaborir com gotets
de moscatell, on Pla repassa, amb la seva ironia més refinada, els
aspectes comuns de la cronologia vital d’una persona, de tots
nosaltres: el naixement, la infància, la inefable joventut… i anar pujant.
Cap al final del llibre para l’atenció en l’Odi (“L’escala de l’odi”, pàg. 449), on avisa: “Un home que aspira a passar a la història és, en principi, sempre perillós”, i afirma que l’aparició de Hitler a Europa, en ple segle XX, va tirar a terra “tot un embadocament cívic, progressiu, optimista i cultural” que atribuïa un fons d’humanitat “als polítics d’una certa capacitat de navegació”. Més avall parla de la irrupció al capdavall decebedora del “polític jove, fascinador de senyoretes -era anomenat “el bell Adolf”, “der schöne Adolf”– i de criatures de bolquers, allargant l’edat de les criatures de bolquers als seus autèntics límits”. Una fantasmada impressionant tanmateix basada pel mateix Hitler i per la seva camarilla en les conjuncions astrològiques, que havien de ser sempre, això sí, forçosament favorables, essent ell qui era: “Suposar que l’horòscop de Hitler pogués deixar d’ésser el d’un vencedor en tots els camps de la pau i de la guerra no tindria sentit. L’horòscop d’ell i, naturalment, el dels seus amics. La victòria era tan infal·lible, en aquest món de fantasmes incerts, com la gravitació universal”.
Pla parla del dictador alemany, però no costa gaire traçar paral·lelismes amb el dictador galaico-castellà de talla inferior però de semblant mala llet que va campar pels seus dominis ibèrics durant quasi 40 anys i que es va fer nomenar “Caudillo de España por la gracia de Dios”…

16 d’agost
«Dinar amb X. Em demana com tinc el llibre, i em diu:
—No sé si t’ho he explicat mai però, ja fa anys, vaig anar a veure Josep Vergés per un negoci. Vam parlar de Pla, esclar, i em va explicar una cosa que aleshores em va sorprendre. Em va dir que, el 1939, quan li va oferir les col·laboracions a Destino, Pla les va acceptar a contracor. Em va assegurar que les va agafar perquè anava amb una mà al davant i l’altra al darrera, però que n’hauria volgut prescindir. A tu què et sembla?
»Fa uns mesos hauria dubtat, avui em sembla tan obvi…
»Suposo que quan Pla deia que el principal tret del seu caràcter era la modèstia, es referia a això; era un home que mai oblidava fins a quin punt havia passat per l’aro. L’altre dia llegia una frase de l’Umbral: “Yo siempre había escrito que Pla es un escritor sin género, como Saint-Simon, como Montaigne, como sus maestros. Hoy pienso que su género literario era Cataluña”.
»És evident que la ferida que determina la seva literatura -aquella ferida en la qual Pla diu que cal furgar per escriure- era aquesta. Després la majoria de planians t’expliquen, amb cara d’intel·lectual preocupat pel futur de la humanitat, qualsevol sopar de duro per justificar la seva obra. Apel·len a la Segona Guerra Mundial, a Hitler, al segle de la “megamort”, parlen de Nietzsche, dels moralistes francesos, del segle XVII, del constitucionalisme espanyol; de qualsevol cosa per no aprofundir en el gran tabú: que el Pla moralista es forja gràcies a la repressió castellana.

«No dic que Montaigne no li agradés molt i que els camps de concentració i que els milions de morts fets per nazis i comunistes no l’esgarrifessin, però home: són les tragèdies de casa les que fan lúcides les persones. Pla viu els 80 anys més ferotges del nacionalisme espanyol. Viu prou per veure, després del caciquisme de Primo de Rivera i de Franco, el cop d’estat de Tejero.
»Pla, “el guardián de las ruinas”, diu Linde. Quin remei! I si la Segona Guerra Mundial la guanyen els nazis vés a saber què hauria estat dels catalans!
»El drama de Pla, aquest drama que Ortega y Gasset diu que és el moll de l’os de qualsevol vida i que és imprescindible conèixer per poder-la entendre, en el cas de Pla és Espanya. La circumstància concreta que el filòsof diu que tard o d’hora escindeix els homes obligant-los a triar entre lluitar per realitzar la seva vocació o lluitar per evitar-la, en el cas de Pla no és la Guerra Civil, ni el nazisme, ni el comunisme, ni les dones, és l’agressiva pressió dels castellans contra Catalunya. Sap greu dir-ho, però és així.
»Sense aquesta pressió, que durant la dictadura de Franco esdevé gairebé mortal per al país, no s’entén ni la vida de Pla ni la seva obra. Què hi farem: la circumstància, l’accident, l’obstacle irracional que destrossa la vida de Pla tal com l’havia pensada, però que l’eleva com a home, perquè l’obliga a triar entre un destí gran o un destí petit, és aquesta. (…)
»El filòsof [Ortega y Gasset] sotenia que la força de les circumstàncies és el que fa que, en major o menor mesura, les persones es passin la vida lluitant per realitzar el seu “destí íntim” o lluitant per evitar-lo.
»Doncs bé: heus aquí un home que aspira a la posteritat escrivint en una llengua que molts consideren o volen morta; heus aquí un home que perd la salut combatent la censura paraula per paraula i que viu l’amor clandestinament, al marge de la moral franquista; heus aquí un home desenganyat, doncs, però incapaç de resignar-se, que fa la guerra pel seu compte defensant-se del ressentiment dels uns i de la mala fe dels altres; heus aquí un home prou generós per no inflar les passions amb la ploma ni per fer-se passar per una persona millor que no és. Aquest home ha d’estar-se de gairebé tot i, malgrat això, troba pocs motius per queixar-se.
»La vida de Pla és una vida molt ben viscuda. Pocs catalans han viscut tan a prop de la seva veritat i tan per damunt de la presó mental que produeixen sempre les circumstàncies. Per això m’agrada tant llegir-lo i ha estat, per a mi, un exemple de vida, a més d’un pare literari. (…)
Serrahima escriu, als seus dietaris:

_{Diria que en Pla, escèptic una mica volgut, quan el 1939 va venir el silenci va témer que l’oblit s’endugués tot l’esforç admirable d’un segle i es va posar a fer amb un fort sentit de responsabilitat -cal veure una carta d’ell de 1953, la primera que em va escriure- l’inventari d’aquest país: paisatges, mentalitats, fets i homes. D’aquí vingué una certa superació del seu escepticisme -i de la sornegueria i de la malícia i de l’esllenegament- pel camí d’una enèrgica humilitat davant del món magnífic que descrivia. I potser és per aquí que, quan el llegeixo i em fa sentir el que tinc de comú amb ell com a català, es produeix el miracle i em fa sentir el que tinc de comú amb ell com a home, en un grau al qual només arriben els més grans escriptors. (5.4.1962)}

»No ho sé, em fa l’efecte que Pla va ser més llest que ningú. Ara que s’anuncia la traducció d’El quadern gris a l’anglès, la crítica britànica parla d’un “escriptor català”. I doncs, què havia de dir, espanyol? Part de la victòria de Pla és que el seu èxit tard o d’hora universalitzarà, darrera de la seva obra, la voluntat de ser d’un país,  la seva resistència, tan plena de defectes com es vulgui, a l’extermini. Com deia fa uns dies, són els escriptors que fan la història».

[_{Il·lustració de l’entradeta: www.xtec.es}]