L'Hereu Riera

Dissabte passat uns quants dels jugadors del
Basmi Akasvayu vam participar en el MerCATaventura de Salt 2008, la fira de l’”esport
d’aventura i de la natura” que organitzava, per novena vegada consecutiva, l’Ajuntament
de Salt, i que va tenir lloc entre el 2 i el 15 d’aquest mes en diferents
espais, uns fora vila, com el Pla dels Socs, a tocar de les Deveses, el mateix
riu Ter -on es fa una trepidant prova de ràfting, a sota Susqueda, i que aquest any es va aprofitar per sumar-se a les reivindicacions que sovintegen ara més que mai per reclamar el cabal mínim ecològic pel riu gironí- i els
voltants de la població –senderisme, BTT, excursionisme, parapent, equitació-,
i d’altres en zona urbana, com les pistes poliesportives de l’Era de Cal
Cigarro, l’ampla esplanada oberta que es troba entre el Pavelló i la Piscina
municipals i el centre comercial Espai Gironès.

Entre moltes altres modalitats
esportives, doncs, com ara futbol infantil, tir amb arc, bowling, bitlles
catalanes -una altra novetat d’enguany-, hoquei patins i esports del motor –concentrats en l’anomenat “Motorshow”-, a més de
les esmentades, en aquesta edició del MerCATaventura la regidoria d’Esports de
l’Ajuntament saltenc, conjuntament amb l’associació Els Infants Valents -que
lluita pels drets dels nens amb discapacitat i que va plantejar aquest minitorneig com a Jornada de sensibilització envers les persones amb discapacitat-, va proposar al Basmi
Akasvayu de participar-hi per tal d’incloure el bàsquet en cadira de rodes a la
fira, per donar així la possibilitat al públic saltenc de conèixer-lo de la
vora, i de manera especial al jovent que està avesat al bàsquet, com a jugadors
o com a aficionats, però que no tenen ocasió de veure regularment aquesta
versió del bàsquet sobre rodes, que hauria de ser una més, però que la realitat
de les coses fa que passi molt desapercebut per a la majoria de la gent.

[Parèntesi:

Amb això de “la realitat de les coses” em vinc a referir al fet que l’esport del bàsquet en cadira de rodes està plantejat com el primer dia, tal com es va concebre: una activitat esportiva entre rehabilitadora, “integradora” i reivindicativa, que en un moment donat, amb la creació de la primera lliga de bàsquet per a discapacitats, va passar a ser competitiva. El plantejament tenia coses positives, no hi ha dubte, i la intenció dels seus creadors no podia ser més bona. Però han passat els anys, s’ha consolidat aquest esport com una cosa específica pels discapacitats i s’ha organitzat sempre des de les federacions d’esports per a discapacitats…

Vist des de fora, suposo que deu semblar la cosa més normal del món, de la més pura lògica. Però un servidor, que ho he viscut des de dins una colla d’anys, estic convençut que aquesta manera de funcionar s’hauria de superar, per les següents raons: com que la Lliga de bàsquet en cadira de rodes està organitzada per les federacions d’esport adaptat, per participar-hi es demana la certificació de minusvalidesa, com a condició prèvia, de manera que només poden jugar-hi les persones (homes o dones, perquè el reglament permet els equips mixtos, encara que la raó més probable és que sigui difícil trobar prou jugadores per fer una lliga femenina) que tinguin alguna discapacitació. És cert que hi ha una possibilitat de jugar sense aquesta condició, com a minimal handicap, que se’n diu, això és, amb un 4,5 de valoració personal (per compensar els equips, cada jugador té una puntuació entre el 0 i el 4,5 -de menys a més habilitat/capacitat física-, i la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot passar de 14,5), però és una cosa molt excepcional, i tal com funciona aquest esport, ho continuarà sent.

El que em pregunto és: ¿i què passa amb la gent que li agradaria jugar a bàsquet però que té algun problema físic que li impedeix jugar-hi drets -sobrepès, debilitat de genolls, mal d’espatlla, peus plans, etc- però que tampoc no arriba a ser una discapacitació? (La pregunta val també pels jugadors que poguessin decidir triar aquesta modalitat del bàsquet perquè sí, per la modalitat en si, sense més). Doncs passa simplement que no poden jugar ni drets ni asseguts en una cadira de rodes. Vist així, es pot dir, doncs, encara que soni fort, que els discapacitats discriminem les altres persones, en aquest aspecte concret.

A aquestes altures de la història, ¿és
necessari que aquest esport depengui de la federació d’esports per a
discapacitats? Hi ha esports que sí que cal que tinguin una tutela
especial, perquè són molt específics per a determinats tipus de
discapacitat. Però no és el cas del bàsquet en cadira de rodes, com
tampoc ho és l’automobilisme, per exemple, amb gent com l’Albert
Llovera, en Pep Busquets i tants altres que competeixen amb la resta de
conductors sense handicap. Dit d’una altra manera: el bàsquet en cadira
de rodes podria dependre perfectament de la Federació de bàsquet, com
una modalitat més, i sense altres restriccions que mantenir el sistema
de puntuació personal que hem dit, per tal de fer equips compensats i no discriminar els jugadors que tinguessin alguna discapacitat,
no sé si m’explico. Entre el bàsquet en cadira de rodes i el bàsquet de
peu, no hi hauria d’haver més diferència -a part d’aquesta que dic del
sistema de compensació individual- que entre l’hoquei sobre patins i
l’hoquei sobre herba, per posar un exemple molt clar…

Amb això, crec que no solament no es
discriminaria el potencial jugador discapacitat, sinó que es
potenciaria la seva participació en l’esport, que seria més obert, més competitiu i més conegut, més popular, i consegüentment tindria
més acceptació social, més participants -i per tant es podria muntar sense
gaires problemes també una lliga femenina- i segurament, com a
coseqüència de tot això, més espònsors, i per tant un millor
finançament que l’actual, que és molt sectorial -en bona part lligat a
l’ONCE- i doncs més limitat que no caldria.

Les “jornades de sensibilització” envers
l’esport adaptat, si estigués muntat com intento descriure-ho, durarien
llavors tot l’any.

Tanco el parèntesi]

… (segueix de l’entradeta):

Tal com tenien previst
els organitzadors, la iniciativa va ser un èxit de participació, tant dels
jugadors del CB Salt –que s’estrenaven en el joc del bàsquet sobre rodes- com
de públic, malgrat que el temps amenaçava pluja i malgrat la celebració, a la
mateixa hora i al circuit de motocròs que hi ha just al costat, del Motorshow,
que és d’una gran espectacularitat i que estira molt -ja diuen que Catalunya fa
olor de gasolina, i és la pura veritat-. La llàstima és que, per coincidència
de dates, alguns jugadors de l’equip de Platja d’Aro no van poder acudir a la
cita, perquè la idea inicial era destinar una part del xou a fer un partidet
entre jugadors del mateix equip per donar una imatge més exacta del que és un
partit “de debò”, de competició. Però tot i així, les parts es van donar per satisfetes, i
els jugadors se’n van emportar un obsequi de l’organització, a més de les bones
sensacions de l’experiència.

[Més informació en aquesta adreça: www.mercataventura.cat/, i totes les fotos del minitorneig en aquesta altra: http://basmiakasvayu.tk3.net/ ]