L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Dolça pluja de març

Deixa un comentari

Fent tombs per la catosfera, vaig topar amb un bloc d’aquesta casa que es diu, precisament, “Aigua de pluja”, gestionat per un blocaire de la meva comarca, la Selva, Pere Subirana, i vaig llegir-hi aquests comentaris, a propòsit de la pertinaç sequera que ens assedega i amenaça d’assecar-nos el ganyot:
La meva recepta és: esperar. Les pluges
arribaran, i voldran recuperar el temps perdut. Som a una època on
anem d’un extrem a l’altre amb facilitat. El Yin es converteix en Yang,
per tant jo pronostico inundacions de cara a l’any que ve.
“No
sóc home del temps, ni científic, però senzillament aplico una
filosofia. No sé si es compliran les meves prediccions, però els homes
del temps tampoc ho saben.
“Ara bé, que plogui no vol dir que
tinguem aigua suficient. No plourà mai prou mentre continuem amb la
mateixa política de l’aigua”.


Vaig pensar, tanmateix, que en un racó batejat amb aquest nom potser hi podia deixar feta la pregunta que la sequedat ambiental em fa ballar pel cap de manera persistent:
I la retroalimentació fluvial? I l’hi vaig plantejar:

“Segur que patino, amb això que diré, perquè tampoc no sóc científic, ni
tècnic de res, però precisament per això escric aquesta pregunta, o si
no, el que faria aquí seria donar respostes. La qüestió és aquesta: els
rius alimenten les centrals hidroelèctriques, que produeixen llum, que
corre per la xarxa elèctrica i és consumida majoritàriament de dia, que
és quan funcionen les empreses, però no tant de nit. Aleshores, si
aquesta energia corre inútilment amunt i avall de la xarxa, durant la
nit, ¿no es podria aplicar a dessalinitzar aigua del mar i a
remuntar-la, amb un sistema de bombament impulsat per la mateixa
energia elèctrica, és clar, que retornés l’aigua als pantans?… Ja
dic, no sé si tècnicament seria possible, però si fos que sí, no sé què
esperen a muntar un sistema de retroalimentació dels pantans com
aquest. ¿Hi ha alguna lògica que, en aquesta societat nostra tan
moderníssima i ultratecnificada, hàgim de continuar mirant al cel com
els indis, a veure si plou o no plou? (i si més no, aquests sabien fer
unes danses de la pluja d’allò més efectives, que nosaltres ni això, i
en les processons ja no hi creiem…).

“I el finançament? Qui el pagaria, el funcionament i manteniment
d’aquesta infraestructura? La resposta és molt fàcil (el senyor
Pizarro segur que hi estaria d’acord): les companyies elèctriques
(entenent, per ‘pagar’, no cobrar: no cobrarien una energia que de tota
manera ara tampoc genera beneficis a ningú, ni a ells). Que això és una
barbaritat? ¿És que potser no s’aprofiten ells d’un recurs natural que
no els hi costa ni un duro? (ni tan sols en concepte d’impost ecològic,
per la interrupció que fan del curs del riu, amb els perjudicis
mediambientals que això provoca). Una altra cosa és que hi oposessin
resistència, cosa gens estranya coneixent com són de devots de la
Verge del Puny Tancat: a la gent que viuen aigües avall dels seus
pantans (ara estic pensant en el de Susqueda, que els primers anys
d’existència havia donat peu a sospites sobre la seva seguretat) i que
es troben per tant en zona de risc, en cas d’esllavissada (que ho
preguntin als valencians de més avall de Tous), no han tingut mai el
detall no ja d’il·luminar-los de franc, sinó de fer-los més barateta la
factura de la llum…

“Bon dia, i que plogui aviat”.

I en Pere em va respondre, efectivament (gràcies, Pere), això:

 

“L’aigua dessanilitzada no és aigua dolça 100 %
peresubi |
diumenge, 20 de gener de 2008 | 19:53h

“Gràcies
pels teus comentaris. Potser algun dia les tècniques de dessalinització
seran tan desenvolupades que ens podrem plantejar la teva idea. A part
del consum energètic, avui per avui portar aigua dessalinitzada
salinitzaria el medi, perquè no se’n treu la sal al 100 %, sinó que la
barregen amb altra aigua dolça per tal que no es noti tant la sal.

“Aquest és el gran problema que hi veig, però mai se sap. Vivim en un
medi fràgil, per més sofisticació tecnològica que tinguem mai podrem
viure contravenint les lleis que regeixen els sistemes naturals”.


Sàvies paraules. Però encara queda el tema de les dessaladores arran de
mar, per a consum de boca. Diuen que aquests complexos són cars de mantenir, perquè obtenir la pressió necessària fa que consumeixin molta energia. Però aquest problema ja el va encarar fa temps el periodista, escriptor, empresari i inventor canari Alberto Vázquez Figueroa, el qual va dissenyar un sistema alternatiu, que aprofita simplement la pressió natural de la força de la gravetat, i tot i que és discutit per alguns científics i tècnics -ell diu que els emprenya que no se’ls hagi acudit a ells una solució tan senzilla-, no deu ser un sistema tan dolent, si el té patentat i tot… I de tota manera, veient de quina manera tan “científica” es tracten altres qüestions que afecten la vida pública, com la famosa MAT, que ningú s’ha molestat a explicar amb pèls i senyals -perquè ho puguem entendre llecs i tontos, vull dir-, doncs un no acaba de quedar convençut que sigui veritat que en Vázquez Figueroa pixa fora de test. La seva actual preocupació, llegim en un fòrum de la Xarxa, “es la de conseguir sacar
adelante la desaladora que el tiene patentada y que incluso ofrece gratis a los
países del tercer mundo, de esa forma se acabarían los grandes problemas de
agua del mundo. Como el propio escritor dice: Investiga soluciones a la sequía
porque «ningún libro salvará la vida a nadie
“.

Val la pena llegir també aquest fragment que transcric, tret del seu blog, que si més no fa fer preguntes:

Agua de mar

“El 2 de Julio del 2006
publiqué en el Diario “El Mundo, y el 3 de Febrero del 2008 en el
Diario “La Vanguardia”, dos amplios reportaje en los que se demostraba
que, basándome en una patente de 1996 y en los estudios realizados por
los Ministerios de Industria y Medio Ambiente, si se uníeran una Presa
Reversible y una Desaladora de Presión Natural, se equilibraba la curva
eléctrica, se obtenían notables beneficios económicos y se desalarían
ingentes cantidades de agua prácticamente gratis sin consumir energía adicional y ni enviar salmuera de regreso al mar.
“El
único cambio lógico exigido constituía en el hecho de sustituir un agua
dulce de la que carecemos y que resulta criminal mantener cautiva de
las Eléctricas por un agua de mar que sobra a nuestro alrededor.
Conviene recordar que las bombas y turbinas utilizadas en desalación
también utilizan agua de mar, lo que significa que el problema de
corrosión ha sido resuelto.
“La única alegación que han hecho algunos técnicos opuestos al sistema es:
¿Y si cambiaran las tarifas eléctricas?
“Ahora
resulta evidente que los Ministerios de Medio Ambiente e Industria no
tienen intención en cambiar dichas tarifas, sino más bien, por el
contrario, “acelerar los trámites” para que se utilicen con mayor intensidad.
“Las
preguntas continúan siendo por tanto las mismas: ¿Qué intereses impiden
que se adopte un sistema diseñado por dos Ministerios y al que todo el
que lo desee puede tener libre acceso, y quién se beneficia del hecho
de que el agua continúe siendo un bien imprescindible pero cada vez mas
escaso y costoso?”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 25 de març de 2008 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.