L'Hereu Riera

El diumenge 29 de juny, sant Pere, va ser dia de tirar coets. I no precisament per celebrar la diada de l’apòstol, que a Catalunya sempre ha sigut una diada de foc, fogueres i petards com la de sant Joan, però menor, sinó per celebrar que la selecció espanyola de fumbol, després de seguir un règim d’autosuggestió (aconsellats per algun psicòleg miraculós, segurament), van aconseguir, a còpia de repetir a cor (què vols) l’eslògan “Podemos, podemos!”, curar-se la impotència que en tornejos anteriors no els deixava passar dels prolegòmens i se’ls desinflava l’entusiasme i quedaven destrempats i moixos, amb una sensació de fracàs que amenaçava de fer-se crònica i derivar en complex d’inferioritat.
Després de diumenge, l’onze de La Roja (que han fet un bon torneig, no cal dir-ho, però en aquesta història el futbol és una qüestió marginal, secundària, una excusa per fer política) s’han convertit en els nois més trempats del planeta, i tot darrera seu un país sencer trempa com mai ho havia fet, com un brau a punt de l’envestida, com un home sol a peu de l’enorme pal erecte que aguanta el megadrap groc-i-roig (a prova d’atemptats perifèrics) de la madrilenya plaça de Colom (el famós almirall medieval, que, igual que la meitat de la selecció balompèdica victoriosa, era català i tot i aixì, per salvar la pell i poder bufar cullera, va anar a descobrir per a la corona espanyola un continent verge amb el qual el poble espanyol va trempar també cosa de no dir).
“Podemos, Podemos!”: és una lletania?, és un mantra?, és un clam?, és un crit d’alegria?, d’exultació?, de sorpresa?, és un eslògan per a l’autoconvenciment? Pot ser alguna d’aquestes coses, o totes alhora, o algunes més que no he dit. Però el que és segur és que no és pas una pregunta per demanar permís per entrar a casa d’altri, per disposar d’alguna cosa que se’ls pugui oferir. Això ja ho fan sense necessitat de demanar permís: simplement, entren, allà on sigui (abans a les colònies d’ultramar, avui a les peninsulars que encara els queden), allarguen la mà i s’ho prenen, només faltaria!
El permís els ve de la pròpia tradició de pueblo guerrero, descobridor i de rància noblesa abonada al pillatge, del saeculo saeculorum de viure de la mamella aliena i del seu peculiar parasitisme consagrat ara per la seva reconsagrada constitució, el disc dur de la seva increïble cucanya, que els permet viure com reis només administrant adequadament els permisos i les prohibicions, els cops de garrot i les manyagues i copets a l’esquena, les adulacions eventuals i els insults habituals, les mentides i les tergiversacions, els cops d’efecte i la immobilitat, les promeses i els incompliments, els passets endavant i les reculades espectaculars.
Tenen el seu Estat (que té com mai, des de diumenge, una fenomenal aparença de nació, homologada ara amb l’Eurocopa pels altres socis del Club europeu), tenen els instruments, tenen qui els paga el cost d’aquesta descomunal maquinària al seu servei, i per tant PODEN. Ells sí. Poden fer el que els doni la gana. I els que no hi estiguin d’acord, com els gilipollas de catalans (amb les honorables excepcions que calguin: gràcies, President, per la vostra clarividència), ja es cansaran de protestar, un dia o altre. A por ellos!
…
A veure, entenguem-nos: la qüestió no és que faci ràbia -que en fa, i molta- el seu exhibicionisme nonacionalista exacerbat, barroer, ofensiu i excloent -excloent, sí: la seva selecció exclou la nostra-. Per mi, se’l poden confitar, el seu nonacionalisme, el poden guardar a la nevera, que no es floreixi, vendre’l a garrafes o posar-lo en una vitrina, si volen. Que en facin allò que els sembli millor, però amb dues condicions:
1. que no ens emprenyin.
2. que se’l paguin ells.

Doncs ara tiraré aigua al vi… Perquè vull!

Amb tanta xaranga patriotera, és bo tancar una estona teles i ràdios i fer un cop d’ull als llibres, sempre disposats a dir la veritat sense fer gens de fressa. En aquest cas, per no perdre de vista qui són aquests simpàtics i eufòrics ‘compatriotes’ que ens obliguen a ser a la seva festa, però com a convidats de pedra, com a pallassos o/i com a criats, m’he desintoxicat amb uns textos de José Martí, el catalitzador de la independència de Cuba, extrets del llibre Contra Espanya, un aplec dels seus escrits fet per Andrés Sorel per a l’editorial Txalaparta.

[Article publicat el febrer de 1875, poc després de la proclamació de la I República espanyola:]

“…La República niega el derecho de conquista. Derecho de conquista hizo a Cuba de España.
“La República condena a los que oprimen. Derecho de opresión y de explotación vergonzosa y de persecución encarnizada ha usado España perpetuamente sobre Cuba.
(…) Y si Cuba proclama su independencia por el mismo derecho que se proclama la República, ¿cómo ha de negar la República a Cuba su derecho a ser libre, que es el mismo que ella usó para serlo?
(…) Mas dirán ahora que puesto que España da a Cuba los derechos que pedía, su insurrección no tiene ya razón de existir. No pienso sin amargura en este pobre argumento, y en verdad que de la dureza de mis razones habrá de culparse a aquellos que las provocan. España quiere ya hacer bien a Cuba. ¿Qué derecho tiene España para ser benéfica después de haber sido tan cruel?
(…) Y yo olvido ahora que Cuba tiene formada la firme decisión de no pertenecer a España: pienso sólo en que Cuba no puede ya pertenecerle. La sima que dividía a España y Cuba se ha llenado, por la voluntad de España, de cadáveres. No vive sobre los cadáveres amor ni concordia; no merece perdón el que no supo perdonar. Cuba sabe que la República no viene vestida de muerte, pero no puede olvidar tantos días de cadalso y de dolor. España ha llegado tarde; la ley del tiempo la condena.
(…) Por distintas necesidades apremiadas, dotados de opuestísimos caracteres, rodeados de distintos países, hondamente divididos por crueldades pasadas, sin razón para amar a la Península, sin voluntad alguna en Cuba para pertenecer a ella, excitado por los dolores que sobre Cuba ha acumulado España, ¿no es locura pretender que se fundan en uno dos pueblos por naturaleza, por costumbres, por necesidades, por tradiciones, por falta de amor separados, unidos sólo por recuerdos de luto y de dolor?
(…) Cuba quiere ser libre. Y como los pueblos de la América del Sur la lograron de los gobiernos reaccionarios, y España la logró de los franceses [el subratllat és meu], e Italia de Austria, y Méjico de la ambición napoleónica, y los Estados Unidos de Inglaterra, y todos los pueblos la han logrado de sus opresores, Cuba, por ley de su voluntad irrevocable, por ley de necesidad histórica, ha de lograr su independencia”.

[Sobre la figura del pare Bartolomé de las Casas, el frare que va acompanyar els expedicionaris reials a Amèrica, i que va descriure després, horroritzat, la conducta d’aquests personatges a les terres conquistades:]

“Seis veces fue a España, con la fuerza de su virtud, aquel padre que ‘no probaba carne’. Ni al Rey le tenía él miedo, ni a la tempestad.

(…) Si el cronista Oviedo, el de la Natural historia de las Indias, había escrito de los americanos las falsedades que los que tenían las encomiendas le mandaban poner, le decía a Oviedo mentiroso, aunque le estuviera el Rey pagando por escribir las mentiras.

(…) Y si el Rey en persona le arrugaba las cejas, como para cortarle el discurso, crecía unas cuantas pulgadas a la vista del Rey, se le ponía ronca y fuerte la voz, le temblaba en el puño el sombrero, y al Rey le decía, cara a cara, que el que manda a los hombres ha de cuidar de ellos, y si no los sabe cuidar, no los puede mandar; y que lo había de oír en paz, porque él no venía con manchas de oro en el vestido blanco, ni traía más defensa que la cruz”.

El rei a què es refereix el text era Carles I (Carlos I de España y V de Alemania, que ens feien dir a col·legi), però va ser al fill d’aquest, el príncep Felip, el futur emperador Felip II, aleshores encarregat dels afers americans, que fra Bartolomé de las Casas va dirigir-se amb la seva obra més coneguda, la Brevísima relación de la destrucción de las Indias. Han passat 500 anys i aquí estem, sota un altre sobirà de nom Joan Carles, amb un altre príncep Felip preparant-se per ser Felip VI algun dia, si la sort no ho impedeix [i que, per cert, s’han comportat, l’un i l’altre, com uns perfectes hooligans, en el recent campionat d’Europa, animant la seva selecció de cavallers de la pilota rodona].

D’aquelles pluges de llavors vénen aquests fangs d’ara que encara ens entorpeixen el pas…