L'Hereu Riera

El Dia de la Terra és un dia festiu celebrat en molts països el dia 22 d’abril. Aquesta celebració va ser iniciada als EUA l’any 1970.

El dia de la terra s’ha convertit en un esdeveniment informatiu i educatiu sobre els problemes del medi ambient. Els [ecologistes
l’aprofiten per avaluar la contaminació de l’aire, l’aigua i el sòl, la
destrucció dels ecosistemes, els centenars de milers de plantes i
animals en perill d’extinció i l’esgotament dels recursos no
renovables. Les solucions que proposen per aquests problemes són el reciclatge, la preservació de recursos naturals com el petroli,
la prohibició d’utilitzar productes químics perillosos per al medi
ambient, posar fi a la destrucció d’hàbitats fonamentals com els boscos
humits, i la protecció de les espècies en perill d’extinció.

Les Nacions Unides celebren també un Dia de la Terra cada any en l’equinocci de març, una tradició que va ser iniciada per l’activista de la pau John McConnell. McConnell va proposar per primera vegada la idea d’una festa anomenada “Dia de la Terra” a la UNESCO en una Conferència sobre el Medi Ambient l’any 1969, el mateix any en què va dissenyar la “Bandera de la Terra”. El secretari general de l’ONU, U Thant va donar suport a la iniciativa per celebrar aquest esdeveniment, que s’inicià l’any 1971 fent sonar la Japanese Peace Bell (Campana japonesa de la pau) per marcar l’inici de l’equinocci de primavera en l’hemisferi nord i de tardor en l’hemisferi sud.

[De la Viquipèdia]

En Tomàs Molina (l’altre, el que imita el de “Polònia”) ens ho ha recordat aquest vespre, en el nou miniespai que ha estrenat fa poc i que s’emet just abans del Telenotícies del vespre, a TV3: aquest dimecres gloriós, a més de ser el dia que el Barça ha batut el seu propi rècord de gols, en tota la història del club, fent un joc majestuós i repassant de dalt a baix el pobre Sevilla, que s’ha endut quatre artístics forats al sarró (fem honor als artistes: Inieste, Xavi, Eto’o i Henry), era també el Dia de la Terra, un dia instaurat amb tot el reguitzell de bones intencions descrit aquí dalt.
Ja he comentat en algun altre lloc els dubtes que plantegen aquesta mena de celebracions (no sé quina seria la paraula exacta), sobretot en relació amb la seva efectivitat real. Hi ha encara qui va més enllà i hi afegeix que poden produir un efecte contrari, narcotitzant respecte a la resta de dies de l’any, semblantment als que objecten que els espais naturals protegits, que estan molt bé i que afortunadament són de més en més abundants arreu del món, alguns se’ls poden agafar com una llicència per matar a la resta del territori no declarat com a reserva…
Però deixant aquest debat al marge, allò que qüestionaria jo no és l’efectivitat de la jornada, reivindicativa o de conscienciació, diguem-ne, sinó el mateix plantejament. És a dir: s’encara bé, el problema?
Sempre anem a parar allà mateix: ¿és la gent, que s’ha de conscienciar, i actuar en conseqüència, reciclant, consumint menys, gastant menys plàstics, etc, etc? ¿És la societat de consum, el problema, és a dir, la gent que consumeix? El consumidor és el que produeix els residus, és clar, però tot això és incentivat per l’estructura productiva, com se’ns ha explicat del dret i del revés. Doncs aleshores, el Dia de la Terra no hauria d’anar tant dirigit als consumidors com als productors, no?
Ja deuen entrar-hi, ells també, en els plans de conscienciació dels “ecologistes”, però qui pot comptar que els faran cas? El productor busca el benefici, i consegüentment, en la disjuntiva que l’empresa recicli les seves pròpies deixalles o que produeixi detritus sense control, la tria correcta hauria de ser una cosa marcada per la llei, i no pas que depengués de la bona voluntat i de la consciència cívica dels industrials.
Si això s’escapa del control, si hi ha fuites que intoxiquen la terra, vol dir que la política també en té, de fuites, i que la legislació falla. Vol dir que els enemics de la Terra, els desaprensius que la maltracten, són molt poderosos, i que no hi ha qui els hi posi el morrió. I bé: doncs potser comença a ser hora que d’una vegada els qui tenen poder polític comencin a pensar a posar límits als poderosos, a empescar-se lleis que impedeixin que arribin a ser-ho tant que es puguin passar les lleis per l’engonal… Aquí es començaria a vacunar la terra contra els paràsits que hi claven les urpes perquè es pensen que les seves desmesurades fortunes els donen dret a tot i més.
I si no es fa, compte, perquè la Terra sí que té límits, i si els traspassem no sabem a quin planeta ens n’anirem a viure… o a morir. Si voleu fer un cop d’ull a aquest negre futur que ens pot esperar si badem, llegiu l’últim capítol del llibre d’en Roberto Saviano que ja vaig citar fa uns dies: és esfereïdor. Qui avisa no és traïdor, i en Saviano avisa (i ja sabem quin preu n’ha de pagar, per haver-ho fet).

El capítol amb què tanca el seu llibre de denúncia, Gomorra (una lectura altament recomanable, i més en un dia com avui), es diu “Terra de focs”, i en reprodueixo alguns talls:

“Els abocadors són l’emblema més palpable de tot cicle econòmic. Amunteguen tot allò que ha estat, són la veritable deixia del consum, alguna cosa més que la petja que cada producte deixa a l’escorça terrestre. El sud és el final del trajecte de tots els residus tòxics, les escorrialles inútils, el rebuig de la producció. Si uníssim els residus que s’escapen del control oficial, segons un estudi de l’organització ecologista Legambiente, podríem formar una cadena muntanyosa de 14 M de tones: aproximadament una muntanya de 14.600 metres amb una base de tres hectàrees. El Montblanc té 4.810 metres, l’Everest 8.844. Aquesta muntanya de residus desconeguts pels registres oficials seria la més alta de la terra. Així va ser com em vaig imaginar l’ADN de l’economia, les seves operacions comercials, les sumes i restes dels gestors, els dividends del guany: com aquesta muntanya grandiosa. Una serralada enorme que, com si l’haguessin dinamitada, s’ha escampat majoritàriament per la Itàlia del sud. (…) Durant trenta anys, el Casertano, la terra dels Mazzoni, entre el Garigliano i el llac Patria, ha absorbit tones de residus, normals i tòxics.
“(…) Cap altra zona del món occidental ha sofert una major invasió de residus, abocats de manera il.legal. Gràcies a aquest comerç, les butxaques dels clans i dels intermediaris han facturat en quatre anys 44.000 M d’euros. Un mercat que en els útltims anys ha experimentat un increment total del 29%, només comparable a l’expansió de la cocaïna. Des de finals dels 90, els clans camorristes s’han erigit en líders continentals en eliminació de residus.

“Ara, els autèntics artífexs de la mediació són els stakeholders. Ells són els veritables genis criminals de la indústria de l’eliminació il·lgegal de residus perillosos. (…) Els stakeholders dels residus tòxics s’han erigit en una autèntica casta dirigent. (…) Per als llicenciats del sud sense pares advocats o notaris, fer de stake era un camí segur per guanyar molts calés i aconseguir prestigi professional. (…) L’oficina dels stakeholders és el cotxe. Amb un telèfon i un portàtil mouen centenars de milers de tones de deixalles. Treballen a percentatge, en funció del pes del material a eliminar. (…) Remenen xifres elevadíssimes, i per tant tenen uns marges de benefici molt alts”

“La imatge d’un abocador o d’una pedrera s’ha fet cada dia més sinònim de perill mortal per als que hi viuen a prop. Quan els abocadors són a punt d’omplir-se del tot s’hi cala foc. (…) En aquests indrets l’agricultura, que abans exportava fruita i verdura fins i tot a Escandinàvia, s’està ensorrant. La fruita surt malalta i la terra s’està tornant infèrtil. Però la ràbia de la pagesia i la ruïna general també acaben essent un avantatge, perquè els propietaris, desesperats, es malvenen els terrenys i els clans obtenen metres quadrats per a més abocadors a preus rebentats. Mentrestant, no paren d’aparèixer tumors. Una massacre silenciosa, lenta i difícil de detectar, perquè hi ha un èxode cap als hospitals del nord. (…) La llista dels llocs d’origen dels malalts de la Campània segueix el trajecte dels residus tòxics”.

[_{Il·lustració: “Bandera de la Terra” (no oficial)}]