L'Hereu Riera

Baixava Pessoa les llambordes
xopes del carrer de les Hores,
el cap en dos mons alhora.
És ben estrany, paradoxal,
el temps que passa tan lent
de les vuit fins a les tres,
i cap llavi no l’assaboreix.
El bolado s’ha fos a la boca
i ja són vora quarts de set.
El sol s’amaga dins la fosca,
i amb la nit s’encén el llum:
dormint, per fi, ara ho he entès!
L’home somia despert
i rarament encerta el rumb…
Duia la boira l’alè fètid del port,
cap ganivet la tallava.
Els vius es riuen dels morts.
El mar es torna marasme,
la terra seca es torna fang,
i les persones, fantasmes.
Aquell egoisme repugnant
és tot just el d’una màscara.