L'Hereu Riera

 

13 d’octubre de 2013, dg

Deixem el llac, sensacional llac d’Atitlán, per fer camí nord enllà, cap a Aguacatán, a la part més occidental de la serralada dels Cuchumatanes, que travesssa Guatemala d’una banda a l’altra, gairebé de costa a costa.
Dia de carretera, després d’esmorzar copiosament en el mateix restaurant d’ahir, i amb un bon temps igual d’esplèndid. El matí assolellat, per cert, ens ofereix l’avistament, ara sí, dels primers colibrís, un d’ells al mateix lloc on esmorzem, i algun més en un arbre enorme que produeix unes flors exageradament grosses i d’un espaterrant color vermell. És un moment, però, ben petit: aquest ocellet és un nervi, i es mou a una velocitat endimoniada.
La ruta, en bona part per la carretera Panamericana que ens va dur fins aquí, és collonuda: a un costat i l’altre de la cinta d’asfalt, que va pujant sense descans fins al port de 3.000 metres des d’on s’albira el departament de Huehuetenango, un dels més extensos del país, la frondosa geografia guatemalenca se’ns va descobrint amb tota la intensitat i amb tots els colors del verd.
Parem a dinar (o a refeccionar, més exactament) en una cruïlla de camins que sembla treta d’una pel·lícula, incloent-hi el topònim (obvi, d’altra banda): Cuatro Caminos. Som a prop de la frontera de Mèxic, i es nota, i molt. La bullícia és gran, i pertot arreu és ple dels multicolors autocars que travessen Guate en totes direccions carregats fins a dalt de persones i embalums, però ens diuen que això no és res, comparat amb els dies feiners. A la gasolinera on parem hi ha, controlant discretament (o no tant), dos polis equipats amb unes escopetes espectaculars. Per sort això no és una pel·li d’en Tarantino, i sortim d’aquest cau sense que ningú quedi esquitxat fins a les celles de salsa de tomata…
  

Arribem a lloc ja fosquejant, i ens instal·lem a l’hotel d’en Ray, un establiment sense pretensions que temps enrere, ens expliquen, havia format part del Coyote, que és com en diuen del negoci de passar il·legals (sense papers) a l’altra banda de la ratlla (amb l’objectiu de traspassar més tard, si hi ha sort, la de Mèxic amb els EUA).
L’hotel ha canviat d’amos, i la mestressa ens diu que fa tot just un mes que ha reprès l’activitat; pràcticament som els primers a reestrenar-lo, doncs.
Quan encara estem baixant les maletes del bus es presenta algú dalt d’un tricicle elèctric d’aquells que els avis europeus fan servir per passejar-se per les zones turístiques sense cansar-se. Es tracta de don Feliciano, un personatge que en Tano aprecia com un germà i del qual ja ens havia parlat a bastament. És membre fundador i president de l’associació de discapacitats d’Aguacatán, i el seu vehicle no és pas precisament de recreu, és clar.
Sopar al carrer, a peu dret (és un dir): uns nachos amb Gallo, que és la meva Estrella d’aquí (per entendre’ns, com diria en Basté). Els carrers al voltant del mercat municipal estan plens de papers, plàstics i residus vegetals, mostra evident del mercat a l’aire lliure que s’ha fet durant el dia, com cada diumenge a Aguacatán. Sembla clar que els serveis de neteja deixen la feina per l’endemà.
Sobretaula de nou, amb ampolla de rom pel mig, els de la confraria: Raquel, Quico i un servidor. Plou un xic i xerrem molt; i ve’t aquí que en plena nit guatemalenca i a aquelles altituds entre muntanyes encara més altes apareix l’holograma d’en Marx, no pas l’humorista sinó l’altre, el del Manifest Comunista. Tanmateix la conversa acaba tard, però sense que hàgim aconseguit salvar el món.
____________________________________
  
nb: Poc després de deixar enrere Cuatro Caminos passem per una gasolinera que llueix aquest suggestiu nom: “Estación Primavera”. Si ho ha fet ex profeso, l’amo del negoci deu ser un catxondo…
+
Parlant de gasofa, no és pas aquí que parem a omplir el dipòsit, sinó en un dels xiringuitos dels molts que hi ha a peu de carretera i que anuncien, mitjançant uns bidons de plàstic plens de líquid de diferent color (en realitat aigua tenyida: aquí el que no corre vola!) els diferents tipus de gasolina que tenen d’oferta. I l’oferta és perquè es tracta de gasolina d’importació, diguéssim: importada de la veïna Mèxic…
+
A mitja tertúlia nocturna, el trio d’en Barceló (el del rom, s’entén) ens enriolem fins a caure’ns les llàgrimes a costa d’en Tano. La Raquel, que es va incorporar tardanament a l’equip que fèiem L’Atípic, ens preguntava detalls de la història de GERD [Grup Editor de la Revista del Discapacitat], d’ençà que es va desdoblar en projectes de solidaritat en terres d’ultramar. “L’hi hauries de preguntar a ell”, li diu en Quico, “i te l’explicaria de dalt a baix”, i en el mateix moment se sent la porta de l’habitació que s’obre. “Mira, ja ve!”, exclama en Quico, i l’Angélica, que és qui surt al porxo, no entén de què ens descollonem d’aquella manera, haha! Ha sigut realment còmic.
+
La ruta d’avui ens ha permès veure una altra particularitat del país: els cementiris, que vistos de lluny semblen una paleta de colors: les tombes, aquí, tenen el costum de pintar-les, cosa que fa un efecte com a mínim xocant.