De Guatemala a Guatemejor. Dia 7
Deixa un comentari12 d’octubre de 2013, ds
Dia d’allò de la Hispanidad… El diari (Prensa Libre) en parla, és clar, en doble plana interior, però de cap manera en format de crítica: una simple infografia explicativa dels successos esdevinguts en un dia com avui de 1492 i avall, que fa baixada. Pel que m’expliquen, aquí no se sol pas qüestionar, l’efemèride, ni lo que representa…, res d’aquell contraeslògan que resa “Res a celebrar!”, per oposar-se als fastos hispànics (o pancastellans, o com se n’hi vulgui dir) que tenen lloc invariablement (i amb l’inevitable marxamo militar) a la vella i antiquada metròpoli peninsular. És indiferència dels natius d’aquestes terres?, potser inconsciència? No ho sé pas. (Una altra possibilitat, o probabilitat, és que la idea d'”Espanya” i tot allò que porta associat els hi quedi molt lluny, en el seu mapa mental, simplement).
M’enfilo en aquestes meditacions festives mentre el bus ronca carretera amunt per sortir de la conca de l’Atitlán i agafar la ruta cap a Chichicastenango. Hem esmorzat de bon matí, un matí esplendorós, a la terrassa d’un bar vora l’estany, que avui presenta una superfície completament llisa i d’un blau intens, sota un cel llluminós i sense núvols: ni un per confitura!
A ‘Chichi’ hi ha mercat, però d’artesania. Un enfilall de parades reblertes de gènere, majorment tèxtil, al llarg dels carrers de la part més antiga del poble, que està aixecat en un lloc de dífícil accés, entre muntanyes, i amb els carrers pavimentats amb les mateixes llosetes que trobem a tots els nuclis urbans que trepitgem, i que si estan ben ajustades faciliten el trànsit, però sovint no és el cas.
Els txitxicastenanguencs flipen veient-nos fer saltirons per l’empedrat, que resulta gairebé tan incòmode com el d’Antigua, però es queden absorts sobretot (serà una constant al llarg del viatge) amb la cadira motoritzada de la Raquel: una cinquena roda, d’un parell de pams de diàmetre i impulsada per una bateria que porta incorporada a l’arbre del manillar, que s’enganxa a la cadira de rodes convencional fent un petit moviment enlaire que deixa les dues rodes de davant elevades, de manera que la cadira es converteix en un tricicle, el vehicle més adient per córrer sobre els terres tan irregulars d’aquest país. No és estrany que els indígenes es mirin l’invent (i la seva conductora) amb aquelles cares de sorpresa…
L’artesania exposada als ulls dels visitants és canyella fina, i ens firem més que no vam fer ahir a Pana, i en una botiga concreta, que ens obsequien amb unes gorres molt boniques per protegir la closca del sol de justícia que cau del cel.
Mengem i bevem (una bona cervesa fresca) en un restaurant del poble, a la terrassa que tenen parada en un petit pati interior molt recollit i envoltat de botiguetes, i a mitja tarda tornem cap a l’hotel de Panajachel, d’on en Tano i la seva cuidadora, que ja tenen molt vist Chichi, no s’han mogut en tot lo dia.
Al vespre, sopar al carrer, a peu de xiringuito, amenitzat amb una bonica disputa dialèctica després de la qual, tanmateix, la sang no arriba al llac. (En Tano, que és qui l’ha instigat, per variar, és un pesat de collons, però jo li segueixo la corda per no fer-li un lleig, pobric).
Al porxo de l’hotel, amb en Quico i la Raquel passem una bona estona, a ritme de xupito de rom, mentre els altres ja són a dormir.
____________________________________
nb: ¿Què nassos deu voler dir la terminació -tenango que porten tants de noms de lloc, a Guatemala? Faig un cop d’ull a la xarxa, i la informació que hi trobo assegura que voldria dir ‘lloc fortificat’, i sembla una explicació plausible, però en Tano contraassegura que això no és possible, perquè el recurs de les muralles no era utilitzat, en aquest país. Total, que m’he quedat “a dues espelmes”, que deia aquell.
+
—Las mandarinas están buenas para tomar ron —ens diu un natural del país, veient-nos trascolar aquest líquid—. En lugar de poner agua…
—Es que nosotros lo tomamos sin agua, don Mariano.
—Ah?… Yo prefiero tomar poco, pero bueno.
[“Eso dicen los borrachos”, m’ha dit la Raquel que li ha dit l’Abi a cau d’orella…]