L'Hereu Riera

23 d’octubre de 2013, dc

Ha arribat l’hora d’aixecar el campament d’Aguacatán: tornem a La Antigua Guatemala.
Després d’uns dies de quietud, obligada per les circumstàncies, ja ve de gust agafar la carretera altre cop i lliscar de nou entre camps i muntanyes, per entremig dels verds eterns de Guatemala. A tots ens venia bé d’obrir-nos (tot i aquella mica de recança: qui sap quan tornarem, si ho fem, a veure de nou l’acollidora gent que hem conegut en aquesta ciutat), però sospito que el que en tenia més ganes era don Magno, el nostre xofer, perquè la inactivitat el mata, pobre, salta a la vista. La nit passada no l’altra, que devia estar als màxims nivells d’avorriment, semblava un espot del conyac (que a Espanya en diuen brandy) homònim (el del famós toro dels collons, sí), xerrant pels descosits com un home boig. Quan està en plena activitat, en canvi, calla com un mort, i se’l veu feliç com un nis. Que és un home d’acció, vaja, dit ras i curt.
L’altre dia li vam sentir un comenari revelador; parlant amb no recordo qui, va dir que ell era, és, un “ladino”, i semblava que ho deia amb un deix d’orgull… I doncs?, a què ve, això? El significat de ladino (que en té uns quants) per a Guatemala és aquest, llegeixo a la Wikipedia:
«En Guatemala, la población ladina tiene reconocimiento oficial como grupo étnico, e incluye tanto a la población mestiza, como a la población de descendencia indígena que se considera mestizada culturalmente. El Ministerio de Educación de Guatemala lo define de la siguiente forma: “La población ladina ha sido caracterizada como una población heterogénea que se expresa en idioma español como idioma materno, que posee determinadas características culturales de arraigo hispano matizadas con elementos culturales indígenas y viste a la usanza comúnmente llamada occidental”. Consiguientemente, los censos de población incluyen la población ladina como uno de los diferentes grupos étnicos que viven en el país».
Ve-t’ho aquit! Resulta que aquí tenim una reedició, salvant les distàncies, d’aquella conya que es dóna a Cuba: que els natius es miren els uns als altres per sobre l’espatlla, i ho fan seguint els matisos de la pell, no cal dir-ho; aquí passa una cosa semblant, amb uns altres criteris (pel mig hi ha l’idioma castellà, que “nunca fue de imposición, sinó libérrimamente asumido”, compte!), entre els ladinos i els indígenes, doncs… Decididament, els humans som incorregibles.
 

Marxem, i una de les persones –un simple indígena– que deixem enrere és el senyor José, que a la foto de l’entradeta, aclofat sota el seu barret d’home de camp, de vent i sol, surt acompanyat per dos dels seus besnéts (viuen tots junts en una casa just al carrer de darrere l’hotel) i l’Angélica, que per edat podria ser tranquil·lament una néta seva. Si tornem algun dia a Guatemala, l’home, si encara és a la terra, ja serà centenari, perquè en el moment que el vam retratar tenia 99 anys.
Mentre el bus va fent els primers quilòmetres, desfent el camí que ens va dur aquí dalt, llegeixo al diari que l’entorn de Ríos Montt, picaplets i altres ocells de mal averany per l’estil, han aconseguit, amb no sé quines maniobres, un primer pas perquè aquell subjecte impresentable aconsegueixi l’objectiu pel qual fa temps que brega: que l’amnistiïn de les barbaritats que va fer durant la seva fosca etapa de president del país. L’acusació, “por genocidio y delitos contra los deberes de la humanidad”, és esborronadora: se li atribueix la responsabilitat d’una matança de 1.771 indígenes ixils (del departament d’El Quiché, al nord-oest del país). En el moment d’escriure aquest apunt l’afer encara cueja, veig al digital del diari Prensa Libre, i no se sap com acabarà, però tenint en compte altres precedents d’altres països (també fills de la Madre Patria, per què no dir-ho), hi ha motius per pensar que se’n pot sortir amb la seva, aquest tros de malparit…
Anem baixant sense contratemps, i a mitja tarda entrem a la vella capital, endemoniadament empedrada, molla per la pluja que no ha deixat d’acudir a la cita diària. La sensació és molt diferent del primer dia que vam arribar. Avui encara és de dia, i s’aprecien molts detalls que la fosca es menja. La veritat és que, venint d’on venim, la impressió que fa Antigua és de pikholais total: tot plegat té, en efecte, un aire una mica artificial, de tan autèntic com sembla que vol ser… de cara al món, que és com dir de cara al turisme, no sé si m’explico. No és que sigui exactament un pessebre (encara), però probablement és més per falta de calés, de pressupost, que de ganes.
En fi, company, que ja tornem a ser al bonic hotelet de l’Antiga Guatemala, que per contrast amb el d’en Ray sembla de luxe, amb un lavabo per a mi sol i tot (encara que és estret de collons, i per entrar-hi he de fer malabarismes, però això rai). I la tele, que té un fotimer de canals que no te’ls acabes, alguns de locals, altres de Guatemala City, però uns quants també d’El Salvador, de Mèxic… i demani!
___________________________

nb: Un dels programes que pillo, abans de quedar clapat com un soc, és un late night show, el d’en Jimmy Fallon, que avui té de convidat l’Edward Norton. Tots dos xerren distesament, amb l’actor que segueix entre rialles la corda de l’entrevistador, que és un catxondo. El format, l’horari, la mena de conyeta…, tot és clavat, exactament igual que un dels leit xous, no sabria dir quin, de l’Andreu Buenafuente (o és al revés, no ho sé), amb paisatge urbà nocturn de fons i tot…
+
Iep! Passen un espot de l’Ipad no sé quants, amb música de Goldfrapp de fons. L’encantadora publicitat, que no deixa res per verd…
Bona nit!