L'Hereu Riera

22 d’octubre de 2013, dt

“El dia que vam veure jugar el Barça des de 12.000 quilòmetres de distància, al televisor d’un restaurant xinès, el d’en Charly, d’Aguacatán”.
Hem sortit del Ray sense en Tano, que no està gaire fi, i tampoc és que perdi el cul per un partit de futbol, ni que fos la final de la Champions de la Via Làctia… Al Parque, mentre esmorzem i fem temps a l’ombra dels arbres, se’ns enganxa l’Otto, un nano amb discapacitat intel·lectual però molt espavilat que és fill de l’amo del quiosc on ens serveixen els licuados de fruita i el cafè, i el diari, que es veu que ell reparteix per tota la ciutat. Mentre seu amb nosaltres, xerrant pels colzes, no para de saludar-se amb gent que passa i traspassa. Com sol passar, és un personatge molt popular.
Una horeta abans del matx televisat (a tres quarts d’1 del migdia, hora de Guatemala), en Jan crida un tuc-tuc i ens hi enfilem la Raquel, que se’n moria de ganes, l’Abi i jo, i anem a fer un tomb fins a Río San Juan (que avui baixa molt cabalós, encara més que l’altre dia), però seguint un altre trajecte. Aquestes petites cafeteres semblen una misèria, i que s’han de tombar a les primeres de canvi, i contràriament, van a tota castanya, tirant sense manies, s’enfilen pels carrers més costeruts i no van mai per terra (no hi ha vehicle més estable que un de muntat sobre un triangle, oi?).
En una pausa que fem pel camí, el noi que ens porta ens explica que ell només és el xofer, no pas el propietari, del tuc-tuc. A la part de dins de l’habitacle del conductor hi ha escrit “Si Cristo conmigo, ¿quién contra mí?”, i al vidre, també llegible pels passatgers, “Jesucristo viene”. Per la part de fora, sobre la visera, hi ha un tercer missatge, amb lletres més grosses, que diu: “Todo lo puedo en Cristo que me fortalece”. Tots aquests dies he estat pensant, i ara mateix hi torno, que aquesta parafernàlia religiosa tan inclinada als lemes esquemàtics com aquests està més a prop del conformisme inveterat que predicava la vella església catòlica que de la teologia de l’alliberament que el denunciava i el combatia.

De tornada al centre, anem a fer el dinar més sensacional d’aquest viatge, en un menjador d’aire familiar, que a més té una rampa a l’entrada –insòlit, a Aguacatán i a tot el país que he vist–, i el porta un paio atent i de tracte afable… I –closques de cargol esclafats!– estem a punt de veure un partit de la Lliga de Campions entre el Barça i el Milan! Què més es pot demanar, per amor de Déu!
L’Abigail i en Quico fan badalls d’avorriment, al principi, però més o menys acaben enganxant-se a la gresca dels altres tres, que som culés fins a les celles. Marca primer el Milan, però en Messi, el petitó que mai falla quan se’l necessita, empata el partit, en una increïble badada defensiva dels rossoneri. Els jugadors del Barça, per cert, avui van vestits amb el segon equipament, el de la quadribarrada, i m’alegro que algú (que hauríem de felicitar) tirés endavant la iniciativa, perquè vist des d’aquí el valor simbòlic d’aquests colors queda més que clar.
De tornada a l’hotel amenaça pluja (representa que vam arribar al país coincidint amb el final de l’època plujosa, però aquí fa sempre com al nostre país pel maig: cada dia un raig), en Daniel encara brega amb el mecànic per arreglar la puta roda del bus, i a mi se’m desarregla la panxa. En comptes de rom, avui, em prenc un fortasec, que funciona de meravella.
Fem tertúlia, en comptes del sopar que teníem programat a casa d’en Daniel, per absència de l’interessat, i finalment, cap al tard fa l’entrada triomfal al pati de l’hotel el nostre Ford, calçat amb sabates noves i duent a bord en Jan, que s’ha fet un tip d’anâ’ls-hi al darrere, als mecànics, perquè el carro estigués a punt per tocar el dos d’Aguacatán demà sens falta.
__________________________________

nb: “Don Magno, ¿le ubico?” [‘el guio?’]. Amb l’entrada del trasto al pati tornem a sentir una de les celebrades frases d’en Jan, que és una esponja adoptant els girs del llenguatge de la gent del país (aquí com a Cuba, i com devia fer, és de suposar, a l’Uruguai, on van estar movent-se una temporada ell, en Tano i la Paquita). Una altra de tipiquíssima, d’expressió, és la de “Cabal!”, que es fa servir sobretot per assenyalar conformitat o assentiment [‘Molt bé’, ‘d’acord’, ‘fantàstic!’], i en Jan la deixa anar cada dos per tres, per a gran festa nostra. Però on xalem de debò és sentint-lo xerrar en gautemalenc tot evitant a tota costa de fer servir el verb “coger”, que és tan usual a l’espanyol d’Espanya però perquè no té el significat sexual que li donen aquí…
+
L’esventrellada d’avui em dóna peu a recordar un detall sorprenent dels costums dels chapitos: als hotels (i suposadament a les cases particulars) és normatiu tirar el paper de vàter no pas a dins la tassa, com fem a Europa, sinó en el bidonet o la galleda que hi sol haver al costat. Sembla evident que és per evitar que s’embussin les clavegueres, però ja no ho és tant que sigui una bona mesura en termes diguem-ne ecològics. La falta de depuradores deu ser també un factor determinant, altre cop, un problema més afegit al de l’eliminació (o reciclatge, si fos el cas) de residus. Un dia d’aquests el diari parlava de la muntanya d’escombraries que produeix la capital, i de l’abocador on les acumulen, que es veu que està arribant al límit. Un gros peix, i pudent, que es mossega la cua, aquest…!
+
Aquesta nit passada he sentit a la ràdio una cançó d’amor més o menys de les corrents, en aquest segment artístic, però que tenia un dels finals més surrealistes que recordo. Després dels últims versos, ja prou originals (“Levanta la mirada, / mírame a la cara / y escúchame al hablar”), duia de recua aquest diàleg entre ell i ella:

—Aquí tienes esta cajita de regalo. ¡Ábrela!
—Oh!, pero si es tu corazón!
—Sí! ¿Lo aceptas?
—¡Claro!
—Entonces vamos a celebrarlo. Iremos a cenar y a bailar…
—¡Oh, que bien! Quiero que me compres palomitas…!
—Pero… si no iremos al cine, amor!…
—¡Pero quiero comer palomitas!
—Como quieras, mi reina…

[Comentari de text: Déu n’hi do!]