L'Hereu Riera

Qui més qui menys, tot el sobiranisme ja s’imaginava que la tan publicitada Convenció contra el separatisme català, programada i perpetrada pel PP aquest cap de setmana passat al cor de Barcelona (coincidint, com s’ha remarcat, per estupidesa i/o mala llet amb el 75è aniversari de l’entrada a la ciutat de les tropes sedicioses —autoanomenades nacionals, oi?), seria un déjà vu, majoritàriament, amb alguna desafinada de nova factura. La realitat va confirmar aquestes previsions, encara que les desafinades van ser monumentals.

Sense deixar de llepar les sabates als Visitants, la Franquícia Sánchez-Camacho va obrir el foc amb unes increïbles barrabassades (com a extremista encara se supera), que es poden resumir, traduïdes, en aquesta simple oració: “Contra ETA vivíem millor”.
La van seguir Dolores de Cospedal, llicenciada en cinisme, que va ressaltar el caràcter tribal de les reivindicacions dels catalans (que pretenem separar-nos d’Espanya, va dir, a cops de matxet); el presumpte català Jorge Moragas, que ens veu com un poble de hòbbits; i el brillant sinistre Montoro, que ens va fer saber que ha decidit no ensenyar-nos mai més les balances fiscals per evitar que hi hagi mal rotllo… Im-pressionant!
I per acabar la desfilada, la gran guest star: el Dr Mariano, que es va deixar veure a Catalunya cinc minuts (té molta feina a la Capital del món, ocupat en temes realment importants) i que amb el seu llenguatge verbal, en el seu meravellós monolingüe, va venir a dir que ni hablar del peluquín. El seu llenguatge no verbal ja és una altra cosa: el seu polze amunt enumerant les seves negatives a tot era d’un insegur tan evident, que el president Mas va deduir fàcilment que la consulta tindrà una oposició al capdavall tova, a l’hora de la veritat, perquè no hi ha arguments que la puguin parar, i per tant que es farà.

De fet, les cares dels convencidos eren un poema: malgrat el cava Freixenet amb què brindaven, els riures i somriures exhibits per la tropa genovesa feien plorar, de tan penosos, i ni el segrest de l’amo de les caves de Sant Sadurní no va servir per millorar la foto. Al contrari.
Per què van prendre’s la molèstia de desplaçar-se a 600 quilòmetres de Madrid un cap de setmana de gener, doncs? ¿Què van venir a fer, en realitat, quan tothom sabia que no oferirien res de nou (entre altres coses perquè no tenen res a oferir) i que la convenció no convenceria ningú? Potser volien provocar? ¿Potser buscaven una mica de kale borroka que justifiqués una bona queixalada argumental —i repressiva, si fos el cas— al sobiranisme català, tan escrupolosament democràtic de fons i forma que no tenen per on aferrar-lo?
  
Sigui com sigui, ja poden anar dient missa (incloent-hi el senyor Bonet de can Freixenet, que s’està ficant en un esbarzer). Val més que es vagin fent a la idea: Espanya amb Catalunya no té futur (s’ha acabat el bròquil!), i que es preocupin de tenir-ne, de futur, sense l’aportació dels catalans, que no està clar que en tinguin (i segons l’economista Sala Martín, està clar que no en tenen gens).  

Tornem un moment a la delegada local Sánchez-Camacho, però, que segons que informava la Nerea Rodríguez a ElSingularDigital.cat la setmana passada li ha sortit un emprenyador gra en forma de carta escrita per un català “meitat extremeny i meitat lleonès”, Coque Garcia, a la pàgina web de l’Associació ‘Súmate’ i dirigida a la líder del PPC (al Circ li creixen els nans també en territori colonial), que l’altre dia va dir al Parlament que “gràcies als més de 3 milions d’espanyols que van venir a Catalunya al s. XX a crear la seva família i el seu futur hem construït la Catalunya actual”. García retopa aquesta afirmació dient que la seva família forma part d’aquests tres milions d’espanyols, i parafraseja l’Alicieta advertint-li que “impedir votar genera fractura”.
Copio els fragments més destacables de la carta:
   

«Els meus, com molts altres, van venir aquí escapant de la misèria de la seva terra. Misèria provocada pels teus; això se t’ha oblidat recordar-ho. (…) I en arribar, no creguis que la situació era molt més grata. Benvolguda Alícia, aquí també estaven els teus. També se t’ha oblidat recordar que aquest país ha viscut gran part del segle XX sota un règim repressor i feixista. Però els meus, a diferència dels teus, van arribar i es van comprometre amb la terra que els acollia.

»Van lluitar, al costat dels altres catalans, per la recuperació dels drets i llibertats que els teus els negaven. Sortien al carrer per reclamar ‘llibertat, amnistia, estatut d’autonomia’, i també una Constitució a la qual els teus s’oposaven, per cert, encara que ara la defensin de manera fervent i dogmàtica… Les voltes que dóna la vida, estimada Alícia!…
 
»Els meus van contribuir amb la seva lluita i el seu esforç a construir la Catalunya actual. Els teus, en canvi, l’esteu destruint. Quina paradoxa, Alícia!: escapar en el seu moment de la misèria provocada pels teus perquè, a hores d’ara, després de tot el lluitat, els teus els retornin a aquesta misèria de la qual escapaven…
 
»(…) És la vostra misèria, la que genera fractures. Utilitzar la llengua o l’origen per dividir i trencar la cohesió genera fractura. Pretendre espanyolitzar els nens genera fractura. Reformar la llei de l’avortament per anar en contra de les dones genera fractura. Ficar-nos en guerres genera fractura. 
 
»Desprotegir els treballadors genera fractura. Abandonar els depenents genera fractura. Retallar drets socials i llibertats genera fractura. Els sobres i els comptes a Suïssa generen fractura. (…) Estic orgullós de la meva gent, de la seva lluita, de la seva història, del meu origen i de les meves arrels. Dels García i dels Muñoz; dels Fernández, Rodríguez i Martínez; dels López, els Pérez i els Martín; dels Sánchez, Álvarez i Romero. 
  
»Estic orgullós de la meva gent, estimada Alícia, perquè ells van contribuir a construir la Catalunya actual. I la millor manera d’honrar-los és seguir lluitant per construir junts la Catalunya del futur. Una Catalunya on, per fi, derrotem els teus; els que destruïu la Catalunya per la qual van lluitar els meus; els que voleu impedir que la gent s’expressi, voti i decideixi».