Consells de la Conselleria per a persones cuidadores
Deixa un comentari—Qui cuida les persones cuidadores?
S’han començat a veure per la TV la sèrie d’espots que Caixa de Catalunya (segurament en una de les darreres actuacions públiques com a tal abans de la fusió amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa) i el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat han impulsat per donar un cop de mà als milers de persones, generalment familiars, que tenen cura de manera no professional del dia a dia de persones discapacitades.
La campanya inclou diferents modalitats de discapacitat recollides en la controvertida Llei de la Dependència, que va irrompre en el sector no pas com una ventada d’aire fresc sinó com un vendaval, de tant que prometia; i tant va ser així que va agafar l’Administració catalana en orsai, i el Govern tripartit, per a sorpresa de molts, es va sentir obligat a renunciar al projecte del propi espai legislatiu per no deixar perdre aquesta important empenta que venia de Madrid de la mà del ministre Caldera…
Després va venir l’aplicació de la llei, i va ser tan caòtica que aviat el globus es va desinflar. I ara, en plena crisi, amb l’atur creixent sense aturador (amb l’aportació d’un miler més de prejubilats procedents de la fusió de les caixes catalanes, precisament), no semblaria un bon moment per reprendre la marxa, però malgrat tot sembla que n’hi ha ganes. Així ho assegurava tot just la setmana passada la consellera Capdevila, i així ho fa pensar també aquesta iniciativa conjunta del seu Departament i l’Obra Social de Caixa (de) Catalunya.
Al capdavall tot dependrà, i aquesta és la mare dels ous, de la disponibilitat econòmica que tingui el Govern per fer efectiva la Llei, i de moment les coses no pinten gaire bé, en aquest sentit: el Pressupost de la Generalitat pel 2010, presentat aquest cap de setmana passat pel conseller Castells (en un llapis de memòria, per estalviar paper i diners, va dir), de gairebé 40.000 M€, inclou 2.600 milions derivats del famós pacte financer pactat el juliol passat, però aquesta quantitat se la menja sencera la reculada dels ingressos tributaris del Govern, que és de 4.700 milions! Sort de la millora del finançament!, va exclamar Antoni Castells en la presentació de les xifres. I tant que sí, honorable conseller!
Veient aquests números (al final, per fer-los quadrar el Govern haurà de tirar, quin remei!, de dèficit, que l’any que ve diu que s’enfilarà fins als 29.000 M€), i veient com va a tota màquina la calculadora de l’esquilada fiscal sistemàtica de Catalunya, un pensa que tenien raó els que deien que amb el tan trompetejat acord fiscal del nou Estatut els interlocutors catalans capitanejats pel conseller Castells van fer el negoci d’en Robert amb les cabres…
D’aquestes xifres en depèn el benestar social, i d’aquest depèn el benestar dels discapacitats. I així tornem a la qüestió del principi: hi haurà diners per invertir en la qualitat de vida de les persones dependents?
Mentrestant, s’agraeixen tots els esforços que sumin, i també aquest de Caixa Catalunya (no entenc aquesta moda de suprimir la preposició ‘de’, en els noms de les caixes i bancs del país, però així és com els agrada de dir-se, es veu).
En el vídeo que he penjat a l’entradeta, igual que en aquest d’aquí al costat, dedicats tots dos a la discapacitat motora, hi fa de prota la nostra companya Sònia Pujol, que els lectors de la revista L’Atípic van poder veure, ara fa un parell d’anys, a la portada del número 15, amb una foto de quan estava esperant la Sara, la seva segona criatura. Als que la coneixem no ens pot sorprendre que la triessin per a aquest paper, i val a dir que el fa amb tota la solvència del cas, cosa que tampoc és gens sorprenent. Un aplaudiment des d’aquí als que van tenir la pensada i als que la van dur a terme.
… I una última cosa, a propòsit dels consells que s’ensenyen en aquests i els altres espots televisius del programa “Persones cuidadores”: se n’hauria de tenir en compte un altre que és elemental, i tanmateix molt, molt important. L’he trobat en l’últim número de L’Atípic, justament, en un article sobre determinats trets de les persones discapacitades (“Som com som”), de l’Anna Guillén. “Quina és la millor forma d’ajudar un discapacitat? Pregunteu-li què necessita”. Així de senzill.