L'Hereu Riera

L’altre dia en Miquel Pairolí constatava a la seva columna (“Contra el diàleg”)  l’evidència que a hores d’ara tothom (incloent-hi el sector dels negocis) està d’acord que l’Estat de les autonomies és un fiasco com una catedral, i que per tant, en el cas de l’autonomia de Catalunya, ficada pel calçador constitucional en un cul-de-sac, s’imposaria el criteri més lògic, la separació amistosa i acordada. Aquesta vegada el comentari era a propòsit de la resposta, “tènue però d’intenció clara”, del Cercle d’Economia a les declaracions fetes dimarts passat pel governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (a Espanya es veu que sempre tenen un Fernández Ordóñez encarregat dels frens de la màquina) bescantant l’Estat de les autonomies per massa car (per no dir ruïnós, suposo).
Com el columnista d’El Punt, un es pregunta: però és possible, aquesta desitjable entesa, si hem de tenir d’interlocutors aquests caps quadrats amb tendència a tirar-se al monte?
I mireu que alguns (quants?, en quin percentatge?, seria bo saber-ho) ho tenen clar:

Si fossin una mica llestos, callarien, per pur interès (només un individu analfabet i curt de gambals podria ignorar que Catalunya és la mà que dóna de menjar a la majoria de comunitats de l’Estat). Però queda clar que en ells pot més l’odi irracional que la intel·ligència, o la raó (que pressuposa l’existència d’aquella, que es veu que en aquest cas és molt pressuposar).
Però bé, agafem-nos a les raons justificadores del boicot que proposen aquestes veus robòtiques: tot i que som uns malparits sense remei, paràsits i xupòpters de la riquesa col·lectiva espanyola, els oferim generosament la possibilitat de posar fi a aquest problema: deixem de pertànyer a Espanya, i ells contents com un tonto amb un boli, i nosaltres ja ens espavilarem sols, sense els privilegis que hem tingut aquests últims 200 anys (inclosos els 40 de franquisme, segons els tarats que han parit el vídeo: és senzillament per cagar-s’hi!), i que ens en sortim o no serà problema nostre.
A viure, amics espanyols, que són 2 dies! Però això sí: cadascú a casa seva, i Déu a la de tothom.

Vivim una conjuntura inèdita, aquests dies: amb els polítics escalfant l’ambient i escalfant-se ells la boca, amb la recent celebració militarista del 12 d’Octubre espanyol que, a tot just un mes de l’11 de Setembre més obertament sobiranista que ha tingut mai lloc, ens ha permès fer comparacions no gens innocents entre festes nacionals i entre els tarannàs que les embolcallen. I els mitjans s’han omplert d’escrits al voltant d’aquesta qüestió. En porto aquí tres mostres, que ajuden a compondre’s una clariana, enmig de tanta declaració en tants de sentits diferents:

1. El cronista de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, feia un retrat esfereïdor (“Octubre espanyol: Govern espectral i cridòria de l’extrema dreta”) de l’esbroncada que va rebre ahir dimarts de grups d’extrema dreta JL Rodríguez Zapatero durant la parada militar de Madrid. La cosa no és tant l’esbronc al president del Govern estatal, que s’ha anat repetint cada any, per bé que amb menys virulència que aquest, com l’entorn que l’ha provocat. Veient la debilitat manifesta de ZP, els caimans més feixistes s’exciten i fan anar les mandíbules, però això, explica Juliana, forma part d’un exacerbament espectacular de la dreta i l’extrema dreta madrilenya que cueja al voltant del grup mediàtic Intereconomía (que en aquest paper ha substituït la COPE, des que aquesta hauria sigut cridada suposadament a capítol pel Vaticà). Com passava amb l’emissora dels bisbes i la seva pornostar FJ Losantos, ara la troglodita Intereconomía marca el pas als tres mosqueters de paper madrilenys, i aquests “intenten guiar intel·lectualment” (Juliana, textual) el PP, que se suposa que substituirà, via urnes, el PSOE en el governament de l’Estat castellà, d’aquí a un any i mig (quan en faltaran només dos i mig més pel 2014, tercer centenari de la caiguda de Catalunya a les grapes espanyoles).

2. Consuelo Sánchez-Vicente (“La fiesta, ¿del Estado?”) aplaudia, des de les planes del mateix rotatiu, la concessió del Nobel de literatura a Vargas Llosa, però per aplaudir amb aquesta excusa la utilització “sense complexos” (en els seus discursos d’aquests dies de glòria literària) dels bells vocables Espanya i espanyol per part de l’escriptor peruà nacionalitzat, i que ella invitava els seus lectors a imitar. Ho feia, però, amb aquella forma recargolada que tenen alguns castellans il·lustrats de dir el mateix que els castellans sense il·lustrar que passegen la gallina per totes les manifestacions de carrer que ells organitzen o rebenten. A Catalunya, venia a dir, el “nacionalismo de pata negra” ha aconseguit impedir a la gent, mal·leable i indefensa davant aquest rentat de cervell, que utilitzi lliurement i definitivament la denominació Espanya, en comptes de l’eufemisme imposat d’Estat espanyol. I no ho deia, però suposo que perquè se li va acabar l’espai de la columna: que pensi i parli, també “lliurement” i definitiva, en espanyol.

3. Salvador Cardús escrivia, a l’Avui d’avui (“Independents, com ells”), un altre dels seus excel·lents articles gratant, en aquest, en les motivacions psicològiques i sociològiques que haurien portat el quasi ex-ministre de Treball i antic alcalde de l’Hospitalet, Celestino Corbacho, a vaticinar, fa uns dies, que la separació de Catalunya i Espanya seria traumàtica; o un altre il·lustre ex-batlle del Baix, el molt honorable José Montilla, que ho va ser de Cornellà de Llobregat, a aventurar que Catalunya cauria en barrena cap a la decadència, si es declarés independent. Després de manifestar –i jo que m’hi sumo– el seu respecte per aquestes dues autoritats municipals i altres del mateix perfil, que van dur a terme una feinada, Cardús afirma, comprensivament, que tots ells es troben desconcertats perquè “mai no havien pensat que la seva lleialtat política a Catalunya hagués
d’entrar en contradicció amb la subordinació a l’Estat espanyol”. D’altra banda, Corbacho –i Montilla– coneix bé Madrid i el pa que s’hi dóna: “Madrid és una altra cosa”, ha confessat ell mateix, i hem d’entendre que no es referia només als partits polítics i les seves batalletes, sinó a l’aparell de l’Estat i la seva enorme força potencial, contra la qual, diu el sociòleg de Terrassa, des d’aquí, “a falta de força, haurem de comptar amb la determinació pròpia i
sobretot amb el suport d’un entorn polític que no acceptaria l’ús de la
violència –i menys la militar– davant de processos netament democràtics,
com ha mostrat la recent sentència del Tribunal de l’Haia”.
I quant a la suposada espiral de decadència en què entraria Catalunya anant sola pel món, Cardús contraargumenta amb aquestes meridianes reflexions: “La gent que represento en la figura de Corbacho encara no ha tingut
temps de pair la novetat del nou desafiament polític que es va fent lloc
a Catalunya. Tot va molt de pressa. S’imaginen uns independentistes
diferents d’allò que són ells mateixos, i una independència ridícula i
esquifida. I no: parlem de ser i tenir exactament el mateix que els
espanyols ja són i tenen, amb tots els avantatges i amb totes les
responsabilitats. Tan senzill com això”.