L'Hereu Riera

Abans alguna mà negra no hi fiqui cullerada, aquí tenim un mapa d’Europa on els seus fautors situen Catalunya, de manera particularitzada. Una visió molt diferent, doncs, de la del ministre Margallo, que ens veu fent tombs per la galàxia indefinidament.

Cliqueu aquí: MEP Ranking.EU, i quan se us obri, poseu suaument el ratolí sobre el Principat de Catalunya.

I parlant de mapes, en la il·lustració d’aquí dalt queda clar que els “siglos y siglos de vida en común” (de Catalunya i “Espanya”) que no para de repetir Don Tancredo de la Moncloa només són al seu cap. O pitjor encara: potser ho sap (no és probable, però sí possible), que no és com diu, i per tant menteix com un bellaco.
De la lamentable, penosíssima, intervenció d’aquest succedani d’estadista, d’aquest governant de via estreta i dels maquinistes de la General que li van fer costat dimarts al Congreso de los Diputados (o a “las Cortes españolas, cada dia más españolas”, com deia l’Ignasi Riera al diari d’avui), me’n va quedar una idea que no me la puc treure del cap, i és aquesta: que la imatge tan recorreguda de la parella mal avinguda, o del matrimoni que es trenca, per referir-se al moment de tensió que vivim entre aquest país i el del costat (banda de ponent) és inexacta, per la senzilla raó que no hi ha hagut mai pacte previ, és a dir, casament, o aparellament. Mai. (Una puntualització, per cert, que haurien d’haver repetit els nostres oradors a sus señorías fins a fer-los agafar mal de cap).
…
 

La metàfora exacta, em sembla, és més aviat la del xulo, el macarró, que veu que la noia que obligava a prostituir-se i a treballar per ell (i de passada a xinar amb ell sempre que a ell li venia de gust) li diu que s’ha acabat el rotllo i el negoci… Els comentaris de la Taverna mediàtica madrilenya d’aquests últims dies eren la majoria d’aquesta estofa: la del xulo emprenyat que amenaça d’estovar la noia, si la noia rebeca li infla gaire més els collons amb les seves protestes…

És amb aquesta gent que haurem de negociar el trencament (el trencament, sí, senyora Franquícia Sánchez-Camacho), la separació judicial que obligui aquest malparit a no acostar-se més enllà d’uns límits (els de l’Estat català: la distància de seguretat) a la seva víctima, perquè no en pugui abusar més.

(Vist així, he de confessar que m’emprenya posar mentalment de costat la intervenció l’altre dia de la Marta Rovira i la de la Rosa Rodweiler Díez, que feien l’efecte d’una improbable discussió entre una monja del Sagrat Cor i una monja alférez. Però en fi, deixem-ho).

Només una cosa més: si es tracta de triar una imatge encara més fidel (i més bèstia, per tant) al procés actual i les seves raons profundes (que els penetrants cervells del PPSOE són incapaços d’escatir), em remeto a un article del Salvador Sostres de fa un temps (ara no sé per on navega) que la clava: “Fritzl explicat als espanyols”.