L'Hereu Riera

Vint anys de l’aparició en escena del grup gironí Umpah-pah… i catorze de la seva desaparició en combat. Sí, només sis anys va durar l’aventura d’aquesta formació genial, i dic que van desaparèixer en combat perquè en el seu moment (1996) no vaig entendre per quins set sous plegaven, i encara m’ho preguntava aquesta nit passada mentre veia pel 33 el concert que van gravar per al programa Sputnik. Devien tenir les seves raons (de pes), és clar (cansament?, ganes de ficar-se en altres projectes?, l’ego inflat d’en Puntí, com algú va insinuar?…), però tant se val. Allò que trobava incomprensible va ser que s’acabés en sec, quan el grup anava a tota vela i no parava de produir peces collonudes, una darrera l’altra, i no se li veia -jo no el veia enlloc, almenys- cap signe d’esgotament. Una puta llàstima, vaja.
Un servidor els va descobrir, segurament com molts altres gironins, en el concert que van fer el 1991 a l’espai de les antigues Casernes, fent de teloners de Sopa de Cabra (el del vídeo de sota, que he recuperat de YouTube, i que no sabia, o no recordava, que existís). D’on han sortit, aquests?, em vaig dir, veient-los tocar tan al seu aire, amb aquell cantant llarg i prim com una canya que no parava de fimbrejar i que semblava que s’havia d’esquerdar d’un moment a l’altre…
Confesso que al principi em va costar una mica d’entrar-hi, però després de la sorpresa inicial, les sorpreses es van anar succeint a cada nou disc que treien: quina mà de bones cançons van arribar a parir, en aquests pocs anys de marxa!…
En fi, la vida continua. I ara, al cap de vint anys, es constata que el grup no va deixar mai de tenir els seus incondicionals, a més dels que ha fet de nous (tot i no ser present físicament a l’escena musical), i alguns d’ells, encapçalats pel promotor Jordi Puig i el periodista musical Pep Blay, sota el paraigua de la discogràfica Musical Global i la revista Enderrock, treuen a la llum un disc d’homenatge -o de tribut, per dir-ho com ells a l’anglesa- amb el nom de Més raons de pes, en el qual un bon grapat de músics d’aquí i de fora (dels set discos d’Umpah-pah dos eren en castellà) fan la seva pròpia versió de sengles peces del grup gironí.
Ens sumem des d’aquí a la festa, i deixem constància, a tall de reconeixement personal, dels autors de les increïbles sonoritats que van sortir d’aquella màgica catximba (Posem-nos drets i traiem-nos la barretina, senyors): Adrià Puntí
(veu, lletres i harmònica), Jordi Gimbernat (guitarra),
Pau Marquès (guitarra), Joan Solà Morales (baix), Francesc Terrades
(teclats) i Marc Marquès (bateria).

Discografia:

• Tomahawk (maqueta, 1990)
• Raons de pes (1991)
• Bamboo Avenue (1992)
• Borinots (1993)
• Bordell (1994)
• Triquiñuelas al óleo (1994)
• La columna de Simeón (1996)

Buscant imatges per a aquest post he trobat aquesta curiositat, una barrija-barreja de mots i expressions confegida a partir de les lletres de les cançons escrites per l’Adrià (avui Josep, que és el seu nom de fonts real) Puntí. Queda clar (i a la Xarxa hi queda encara més) que Umpah-pah, aquell grup “avançat al seu temps”, com deien ahir a Sputnik, va deixar empremta i un bon grapat d’enyoradissos fans:

_{Grinyolant ritmes afrodisíacs, tropicals,
entonant cançons, sentit rebuscat,
miola el gat, cartes a ciutats, blues,
d’ànima i de nadal, trossos de miralls,
capgirats per la tendresa i els enyors,
sentits compassos entonen el vol, el dol,
ritmes frenètics, esculpits, raons de pes.
Manicomis i hospitals, rareses del temps,
fornicant les pells musicades, la sang crua,
el sentit d’anar de tort i la lleugeresa del crit,
l’instant ferit de la nit carregada de vicis,
concerts emboirats i màgies subterrànies,
llengües emprades per no delimitar el llenguatge,
beuratge d’epitafis en blanc, sense llops ni fills.
Tranquil·litat i rapidesa, foc encès, poble i llar,
migdiades sota ponts, magnòlies de sang i llum,
entre fils prims de veus esquitxades pels fars,
llums brillants dins els ulls perduts a l’horitzó,
prats verds a la mirada que s’escapa, s’escapa,
tornades lentes, tornades ràpides… Instants…
Excés i rumb, nord perdut, idees eternes,
ballant descalços entre lleis innocents,
bevent passats, una forma d’adormir,
tantes ànsies, tant mal gust… A poc a poc…
Sense que es suïcidi, per fer l’amor abans,
per fer l’amor abans… Enmig la carretera,
enmig la carretera de Salt… És el meu desig!
Umpah-Pah, indi de còmic i grup utòpic,
gest fidel, gens cansat, vers de mel,
desig acomplert, desig de marges,
venedors de mentides sense cap lloc.
Impossibles pentagrames, joc canviant,
sense excuses, sense perdre’ns… No mai!}

[Daniel Ferrer i Esteban, a barreges.net]