L'Hereu Riera

Ups!, una setmana sencera sense fer senyals de fum, en aquestes planes… Però és que pel mig hi ha hagut moguda. Concretament, un viatge entre esportiu i turístic -i també tirant a pintoresc, per les raons que diré- a les illes Canàries amb el meu antic equip de bàsquet en cadira de rodes, el Mifas-Esplais de Castelló d’Empúries, al qual m’he reincorporat aquesta temporada -a mitja temporada, de fet- i en el qual penso retirar-me, que ja toca (la veritat és que fa anys que ho dic, però aquesta vegada hauria de ser la bona). Doncs sí: volta el món i torna al Born, com deia el Pere Vidal en la primera entrega de La casa sota la sorra, la novel·la de Joaquim Carbó il·lustrada per l’enyorat Madorell i publicada en format de còmic a l’entranyable Cavall Fort dels anys seixanta…
Per a l’ocasió he recuperat també aquest dibuixet -un esbós, en realitat- que vaig fer fa temps ja ni recordo amb quin propòsit i que té la curiositat afegida del color groc de la samarreta, que és el del nostre primer equipament i que sembla més canari que el de l’equip contrari, l’Ademi Tenerife, ja que van de color blau, igual que l’equip de futbol de primera divisió que juga a l’Heliodoro Rodríguez López…
Molt bé, però què hi feia, us deveu preguntar, un equip gironí de bàsquet en cdr a les illes Canàries, perdudes al mig de l’Atlàntic i tot just a uns centenars de quilòmetres en línia recta de l’Àfrica tropical? Bona pregunta.

Segons la secció d’efemèrides del diari, avui fa anys precisament de la batalla d’Albuera, on les tropes del rei castellà Ferran II van derrotar les del seu cosí Alfons V de Portugal i com a conseqüència d’aquest fet d’armes es va acabar la guerra entre els dos països -entre les dues monarquies-, amb el reconeixement dels drets de Castella sobre les illes Canàries i dels de Portugal sobre les de Madeira (tristament d’actualitat, per cert), Açores i Cap Verd.
És a dir, que des de llavors allò d’allà baix “és Espanya”, i la Federació espanyola d’esports per a discapacitats, amb seu a Madrid, hi envia quan li ve de gust, i tingui lògica o no, els equips de la Península que d’ella depenen i que ella tria. A principi d’aquesta temporada va decidir que hi anés l’equip de Castelló d’Empúries, i que fos aquest cap de setmana passat, just quan l’illa de Tenerife celebra el seu famós carnaval. És una feliç coincidència, des del punt de vista lúdic, però resulta que els avions i els hotels van plens, i perquè el viatge no surti ruïnós per a l’economia de l’equip, l’equip ha de fer malabarismes, com el d’anar-hi abans d’hora i tornar-ne més tard del compte, per poder agafar companyies aèries i hotels més assequibles.
Si es tractés d’una lliga molt concorreguda, amb un calendari molt atapeït, s’entendria, però no és pas el cas; jo ja fa temps, per ‘xò, que he renunciat a entendre la gent que organitza aquesta competició. Una lliga disputada en dues fases, una de “regional” (per dir-ho amb la seva nomenclatura) i una segona de play-offs, seria més econòmica i per tant afavoriria la participació de més equips (i viceversa). A la FEDMF no ho veuen pas així, però, i de resultes d’això cada any hi ha més equips de bàsquet adaptat que pleguen. Però ells continuen sense immutar-se. És més: a l’equip del Basmi de Platja d’Aro, on he jugat aquests últims anys, el va castigar amb dos anys sense poder competir perquè a última hora el club no va trobar l’espònsor que tenia emparaulat i es va haver de desapuntar de la lliga. És un exemple, només, però prou il·lustratiu, crec. Quan no els hi quedin equips per castigar potser faran un pensament, encara que ho dubto…
En un apunt anterior (“L’última cistella de l’Akasvayu a Girona”), que sembla (m’ho ha semblat a mi, ara, rellegint-lo), amb aquell to una mica jeremíac que em va sortir, una mena de testament, amb unes quantes reflexions que continuo donant per bones (perquè les circumstàncies no han pas canviat, o ho han fet ben poc, i encara per la banda de confirmar-les, diria jo), ja em vaig regalar, repartint estopa. Però ja pots anar xiulant, si la burra és sorda, i encara més si es troba a la quinta forca i encastellada, és clar…
Tanmateix, fa uns quants diumenges vaig sentir un comentari a la TV que em va sorprendre i pessigollejar les orelles: va ser durant la retransmissió del partit de bàsquet dels diumenges al migdia, a Televisió de Catalunya, en què en Jordi Robirosa va fer un parèntesi en la locució del partit per dir, així de sobte, que seria probablement una bona cosa obrir el bàsquet en cadira de rodes a tota mena de participants, discapacitats o no. Si el periodista de Terrassa, que no té res a veure amb el bàsquet discapacitat més enllà de l’amor per aquest esport, es va plantejar aquesta reflexió, vol dir que està més acostada a la realitat del que sembla, i que dur-l’hi no costaria pas tant, segurament, si es tingués clar i es volgués. Jo crec que el pes de l’evidència s’imposarà, tard o d’hora, però estaria bé que fos aviat, abans aquesta modalitat del bàsquet, tan bonica de jugar i de veure com les altres o més, no es mori per inanició i per falta de jugadors.

En fi, direm per acabar que el partit que vam jugar dissabte passat, molt disputat, va acabar amb victòria local, però només per dos punts (50-48, quina ràbia!), i que hi va ajudar -en aquelles latituds és tot un clàssic- l’actuació dels àrbitres. Segons on, és aconsellable empassar-se la granota, però aquí em puc permetre el luxe de dir-ho sense embuts.
I l’última cosa que volia explicar és que la part sud de l’illa de Tenerife, i concretament la Playa de las Américas, que és on vam recalar, és una meravella per al turisme, però concretament per als turistes discapacitats, i per això no és estrany que n’hi hagi un fotimer, sobretot gent gran del nord d’Europa que circulen pel passeig del mar amb els seus carrets, cadires de rodes elèctriques o bastons -com els d’esquiar, però acabats en un tac de goma-, o parant el sol a la platja més ben adaptada que he vist mai, amb accés al mar fàcil i assistit. I amb opcions d’oci afegides com el submarinisme o el vol captiu amb parapent…
I és clar, una cosa porta l’altra, i allà baix han entrat en un cercle virtuós que és, a més, un cercle virtuós de negocis. A Tenerife ja fa temps que han entès allò que en Quim Bonaventura, el vice de Mifas, reclama per a la Costa Brava, on els empresaris del sector turístic, malgrat tenir-ho tot molt més fàcil que en una illa remota, a tocar de l’Àfrica, no demostren ser pas gaire espavilats, en aquesta parcel·la del negoci.