L'Hereu Riera

Festa del periodisme gironí, divendres passat al vespre, que també va servir per presentar en societat l’espai on es va celebrar, l’auditori Josep Irla de la nova seu de la Generalitat a Girona, a l’antic hospital de Santa Caterina remodelat i a punt d’estrenar.
L’auditori, l’antiga capella de l’hospital pintada amb un reverent color fosc, era ple com un ou de gent de la professió disposada a homenatjar i aplaudir els guardonats amb les Mosques de la Informació, que a hores d’ara ja són prou coneguts, però els repassarem aquí breument, també a tall de particular homenatge.
Per ordre d’aparició: la mosca lletja, la Borda, va ser per al Patronat de Turisme Costa Brava Girona, que en plena celebració dels cent anys de la denominació “Costa Brava” va tenir l’any passat alguna sonora patinada precisament al voltant del centenari, amb promoció de la costa gironina fent servir fotos preses en platges que es troben a la quinta forca, etc. El president del Patronat, Enric Vilert, que també ho és de la Diputació, va recollir el premi amb prou bon humor. La Mosca Grossa se la van endur les periodistes Anna Estanyol i Carme Coll, que va fer una aferrissada defensa de la professió en el seu discurs d’agraïment.
El tercer guardó de la nit, la Mosca de Sant Narcís, va premiar la imparable progressió i el ressò internacional del festival Temporada Alta, i finalment, la Mosca del Col·legi la van rebre, ex aequo, Ràdio Girona i el diari El Punt, mitjà que era premiat per segona vegada en una setmana: dimecres passat va tenir el reconeixement institucional amb el Premi Nacional de Comunicació en l’apartat de premsa. “No us en canseu, de rebre premis?”, li vaig dir bromejant a l’Emili Gispert, el director del diari, un cop finalitzat l’acte i ell amb el guardó (una bonica mosca en format de vitrall, estampada sobre una planxa metàl·lica refulgent, obra de Josep Ministral) a les mans. “Home, en trenta anys d’existència, tampoc són tants…, però s’han anat a concentrar en una setmana”, em va contestar. És cert, són trenta anys ininterromputs d’edicions diàries (i aquests darrers anys, de multiedicions) i trenta anys de feina de molta, moltíssima gent que ha passat per la casa (un servidor entre ells), i per als quals l’Emili va tenir paraules de record i d’agraïment.
La paraula que surava en l’ambient, però, paral·lelament a la festa oficial, era la de la crisi del sector, que va ser motiu de comentari tant des de l’altar, començant pel mateix president del Col·legi gironí, Narcís Genís, com des de la platea de l’auditori. Em quedo, però, amb les reflexions, molt personals, que va fer-ne un dels guardonats i que precisament no fa de periodista: en Salvador Sunyer fill, el director de Temporada Alta.

En Salvador Sunyer és un crac. El conec des de fa molt temps, de molt jove (té un parell o tres d’anys menys que jo), i el primer cop que el vaig veure va ser justament en el vell Teatre de Salt, una època en què aquest equipament estava en desús, si no recordo malament, i ell era de les poques ànimes vivents, si no l’única, que es movia per allí dins. Curiosa connexió, perquè divendres al vespre, en la presentació que va fer del personatge en Josep M Fonalleras, va dir que “Temporada Alta”, en paraules de l’actriu Cristina Cervià, “és l’evolució natural del Talleret de Salt”, companyia en la qual estava implicat el nostre home i que va donar peu al naixement de Bitò Produccions, la productora del festival premiat enguany amb la Mosca de Sant Narcís. Tot lliga, doncs.
I bé, doncs en el seu parlament Salvador Sunyer va dir, a propòsit del tema de moda, la crisi i l’adaptació o reconversió forçosa dels mitjans periodístics escrits, que faria una confessió personal: que de tres de les seves principals aficions, la lectura, el teatre i el cinema (crec que era la tercera), ja feia temps que en sentia cantar les absoltes (“la novel·la ja va néixer morta”, si els haguéssim de fer cas, va venir a dir), i aquí estan tots tres amb una salut de ferro. El teatre havia de passar avall arrossegat pel cinema, i en canvi té més seguiment que mai, perquè la gent busca l’escalfor humana que no dóna el cinema, i aquest havia de morir a mans del vídeo (igual que la ràdio, per cert, com diu la cançó) i continua més viu que mai. Doncs qui pot dir que no passarà el mateix amb la premsa escrita, ara que molts la veuen amb un peu a l’altre barri?
Que hi ha dificultats és evident; tothom amb qui vaig parlar del gremi ho reconeixia. Però la premsa escrita es pot permetre de fer els salts mortals que calguin, que a sota té la gran Xarxa per evitar la caiguda lliure. També penso que serà així en el p’tit cas nostre de L’Atípic, de la desaparició del qual -en paper- vaig parlar un moment amb l’antic president del Col·legi gironí, Narcís Jordi Aragó, que tenia al costat i que n’estava perfectament al cas. Si tot va bé, ens retrobarem a la galàxia cibernètica.

_{I heard you on the wireless back in Fifty Two
Lying awake intent at tuning in on you
If I was young it didn’t stop you coming through}

Video killed the radio star (You are a radio star)

___________________________________________________

[Imatge de l’entradeta: Els guardonats d’enguany; d’esquerra a dreta: Emili Gispert (El Punt), Anna Estanyol (Comunica.cat), Jaume Serra (Ràdio Girona), Narcis Genís (president del Col·legi de Periodistes a Girona), Enric Vilert (Patronat Costa Brava), Carme Coll (Comunica.cat) i Salvador Sunyer jr. (Temporada Alta). Foto d’Eudald Picas, a www.elpunt.cat]