L'Hereu Riera

S’ha apagat la veu amiga, suau (un punt aspre, però), relaxant, quasi estupefaent, de JJ Cale, un tipus que es feia entranyable encara que no en sapiguessis un borrall (com en el meu cas), perquè era un autor descollonant, que extreia meravelles de la simplicitat, creador d’una música que seduïa i enganxava com una droga (no sé si blana o dura, però molt addictiva). I no solament el seu públic, sinó els seus companys de professió: fan una llarga llista els músics famosos que han versionat peces d’en Jei-Jei (i que s’han fet així, gràcies a ell, encara més famosos) o que l’han acompanyat a l’estudi de gravació o dalt de l’escenari.

Quan el vaig conèixer (la seva figura, quicir), fa ben bé quaranta anys, corrien sobre ell dues curioses llegendes urbanes. Una assegurava que havia estat a presidi (no precisava per quin motiu, però, i tampoc com n’hauria sortit); i l’altra que era tan tímid que rebutjava les actuacions en directe davant de grans multituds. Aquesta última pot tenir un cert fonament, i en tot cas és cert que s’ha mogut per uns auditoris molt reduïts, i això té relació directa amb el seu èxit relatiu, que podria haver sigut molt més gran, però que també li ha donat una aura d’antiheroi de l’escena musical ianqui i un aire llegendari que segurament ja no perdrà mai. I encara menys si és cert que les noves generacions l’estan descobrint i revaloritzant, cosa que m’alegra un piló.
Amb la música de JJ Cale em passa com amb el reggae: que la puc sentir en qualsevol moment, a qualsevol hora del dia, i sempre se’m posa bé, mai m’agafa a repèl. “Per això i per tantes altres coses…”, no vull acabar sense el meu agraïment, des d’aquest racó de món virtual, per aquest músic increïble, que tinc la impressió que no el trobaré a faltar perquè, de tan discret com era, tinc la impressió que no se n’ha anat.

Els vídeos enganxats aquí són d’un clàssic, Cajun Moon, i una raresa instrumental, Durango, que donen mostra de la seva peculiar manera d’entendre i interpretar la música.