Adéu, Sílvia
Deixa un comentariAquest matí m’ha trucat la Nery Martínez (gràcies, Nery, pel teu gest) per donar-me una dolorosa notícia: la seva germana bessona, la Sílvia, acabava de morir. M’he passat tot el putu dia provant de ficar-me la idea al cap, i encara no ho he aconseguit. Estava al cas dels problemes de salut que patia, és clar, però no prou per esperar-me la seva mort tan aviat.
La Sílvia era una artista, una pensadora i una activista, sempre al peu del canó, bregant per una Catalunya “nacionalment lliure i socialment més justa”. Avui els mitjans electrònics (vegeu Llibertat.cat i Vilaweb.cat) han destacat el seu activisme polític per la sobirania del país, des de la manifestació dels “Deu mil a Brussel·les” fins a la seva última aportació, implicant-se en la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, i la seva feina constant i incansable a través del seu blog en aquesta casa (“Indústries i caminars”, on el dia 8 d’aquest mes feia anticipadament el seu comiat, que jo, enfeinat en les meves coses, no havia vist). Però encara tenia temps i força per a una lluita més a la menuda, com ara les mobilitzacions contra la supressió del servei nocturn dels CAPs, o contra els desnonaments hipotecaris i tots els altres abusos dels banquers que van donar peu al moviment del 15M. Estava en tots els fronts, si podia, i hi ha estat fins que el cos li ha dit prou: és exactament així com ho explico.
Només em queda dir que estic content d’haver participat amb ella en unes quantes de les mobilitzacions que els catalans hem muntat aquests darrers temps per una Catalunya plena i lliure. (La foto que acompanya aquestes ratlles és d’una d’elles, la que vam fer el novembre del 2009 catalans del sud i catalans del nord a Perpinyà per denunciar la permanència de l’absurda ratlla amb què ens van “separar” el 1659 els reis de Castella i de França amb el Tractat dels Pirineus, signat per ells a esquenes i contra la voluntat de la gent del nostre país). Però estic content, sobretot, d’haver tingut la seva amistat.
Algun dia Catalunya tornarà a ser lliure, i malgrat la recança perquè la Sílvia ja no ho podrà veure, aquell dia compartirem l’alegria amb tots els que, com ella, ens han passat a davant desbrossant el camí.
Descansa en pau, companya.
La Sílvia era una artista, una pensadora i una activista, sempre al peu del canó, bregant per una Catalunya “nacionalment lliure i socialment més justa”. Avui els mitjans electrònics (vegeu Llibertat.cat i Vilaweb.cat) han destacat el seu activisme polític per la sobirania del país, des de la manifestació dels “Deu mil a Brussel·les” fins a la seva última aportació, implicant-se en la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, i la seva feina constant i incansable a través del seu blog en aquesta casa (“Indústries i caminars”, on el dia 8 d’aquest mes feia anticipadament el seu comiat, que jo, enfeinat en les meves coses, no havia vist). Però encara tenia temps i força per a una lluita més a la menuda, com ara les mobilitzacions contra la supressió del servei nocturn dels CAPs, o contra els desnonaments hipotecaris i tots els altres abusos dels banquers que van donar peu al moviment del 15M. Estava en tots els fronts, si podia, i hi ha estat fins que el cos li ha dit prou: és exactament així com ho explico.
Només em queda dir que estic content d’haver participat amb ella en unes quantes de les mobilitzacions que els catalans hem muntat aquests darrers temps per una Catalunya plena i lliure. (La foto que acompanya aquestes ratlles és d’una d’elles, la que vam fer el novembre del 2009 catalans del sud i catalans del nord a Perpinyà per denunciar la permanència de l’absurda ratlla amb què ens van “separar” el 1659 els reis de Castella i de França amb el Tractat dels Pirineus, signat per ells a esquenes i contra la voluntat de la gent del nostre país). Però estic content, sobretot, d’haver tingut la seva amistat.
Algun dia Catalunya tornarà a ser lliure, i malgrat la recança perquè la Sílvia ja no ho podrà veure, aquell dia compartirem l’alegria amb tots els que, com ella, ens han passat a davant desbrossant el camí.
Descansa en pau, companya.
Aquesta és la lletra de la cançó d’en Llach amb què la Sílvia ens va dir adéu des de les planes del seu blog de MésVilaweb:
Oh, si un adéu d’amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d’amor fos encara amor.
Oh, si un adéu d’amor fos pols d’un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l’intent,
en l’antic intent d’estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d’un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d’enllà…
Oh, si un adéu d’amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.
Una abraçada.