L'Hereu Riera

En el post anterior, un o una amable comunicant m’hi ha deixat escrit això: “De vot en blanc en vot en blanc, l’estat espanyol ens la va endinyant”. El comentari és clar i concís com un grafit a la paret, però voldria fer-hi un
parell de puntualitzacions.
La primera és que en el meu escrit em limito a
fer una exposició, a apuntar que ha aparegut una opció de vot que
supera, al meu entendre, la del vot en blanc existent fins ara i també,
honestament, la de l’abstenció, que podrà ser tan legítima com es
vulgui, però que té aspectes negatius dels quals no es podrà
desempallegar mai. (L'”abstenció activa”, ja ho dic en l’apunt d’abans-d’ahir, no sé
pas com es menja…).
L’altra cosa que volia dir és que la proposta dels Escons Insubmisos i
dels Ciutadans en Blanc no se circumscriu pas a cap contesa electoral
en concret, i per tant tampoc ho feia en aquesta, i jo tampoc m’hi referia.
Només pretenia destacar que la mateixa existència d’aquesta
possibilitat de tria em sembla higiènica, des del punt de vista
democràtic, pel toc d’atenció que suposa per als polítics en actiu, com
una manera eficaç de dir-los que no s’adormin; només això. És a dir,
que si l’opció “escons buits” creix en les estadístiques del vot emès,
farien bé -tots ells, en bloc- d’assumir-ne la responsabilitat, cada
grup la seva part proporcional.
L’abstenció és tota una altra cosa…

D’entrada, i deixant clar que
tothom és lliure de fer el que millor li sembli, naturalment, mentre
se’n pugui responsabilitzar, jo crec que és una falta de consideració
-per no dir de respecte- envers tota la gent que va bregar -i molts
d’ells a
costa de grans sacrificis personals, incloent-hi la pròpia vida- perquè
després de la miserable dictadura franquista, en aquest estat espanyol
al qual estem enganxats amb cola els catalans -i aquí tenim una feina
afegida-, s’hi pogués tornar a votar, que hi pogués tornar a haver
eleccions lliures. A la postura de “passar de tot” i no anar a votar,
se li solen penjar qualificatius com els d’irresponsable, comodona,
difusa,
equívoca, contraproduent… i altres, però encara hi podríem afegir el
de pikha, en el sentit aquest d’anar de sobrat, de massa tip, i dilapidar una
fortuna -la fortuna de tenir la possibilitat de votar, d’elegir- que no s’ha treballat, que s’ha heretat de la feina que han fet
altres abans i a còpia de grans esforços i molta suor.
I aquí, de manera paradoxal, hi trobem molta gent que es considera
d’esquerres, progressistes de pell fina que per qüestió de matisos van
d’emprenyada en emprenyada fins a l’abstenció final, amb la qual cosa, per a
més inri, poden facilitar la victòria de la dreta, que pot ser menys
sofisticada intel·lectualment però té els objectius i els interessos
molt clars, i amb quatre consignes esculpides en granit en sol tenir prou per
anar a votar com un sol home, marcant el pas i tot, si és necessari.
¿No va ser així com va escombrar el JM Aznar de la segona
presidència, la més mortífera de les dues que va ocupar, amb la seva
aclaparadora i insofrible majoria absoluta?

I ara què?
Què ha passat, però, en aquestes eleccions del 9 de març? Totes les
anàlisis diuen que han tingut un fort tint espanyol, que el
bipartidisme estatal ha crescut cruspint-se vius uns quants dels partits minoritaris,
i els que han quedat són més minoritaris encara.
A Catalunya, CiU
aguanta amb els seus 10 diputats, i ja és molt -ara s’haurà de veure
com els gestiona, davant la quasi majoria absoluta del PSOE-, però ERC,
criticada, vilipendiada i engegats a parir els seus dirigents per la
meitat dels votants d’ara fa quatre anys, s’ha quedat per vestir sants,
i no diguem de les ofertes electorals diminutes que la dissidència
interna ha fet créixer com els grèmlins.
L’independentisme català té un problema, i aquest problema no és el vot
en blanc -i menys que ho seria encara si aquest vot fos computable-, sinó la desunió
i el campi qui pugui, que hi hagi tants caps com barrets. Si els
independentistes estan convençuts que la sobirania passa per la
separació, i que la separació serà traumàtica, difícil, haurien de tenir clar
que els cal anar tots d’acord i tots alhora, i empènyer tots en la
mateixa direcció. L’altra part no hi té cap vincle sentimental, en
aquesta unió, però sí un munt d’interessos creats -llegiu les balances
fiscals, sisplau-, i no s’hi avindrà pas així com així…
Millor sols que mal acompanyats: l’objectiu, doncs, és la
independència, és a dir, la sobirania, és a dir la llibertat. Després
sí: quan ens hàgim desempallegat d’aquest contracte ruïnós i tinguem la
carta de llibertat, tants caps tants barrets, tants com catalans, si
això és el que volen.