8 vots (secrets)
Deixa un comentari(Sigui dit de passada i entre parèntesis: qui sap si aquesta modalitat de votació, juntament amb les llistes electorals obertes, no donaria més joc a la política…, en el doble sentit de “joc”, en aquest cas: més interessant i amena per al sofert ciutadà votant).
Durant la discussió prèvia, però, en els torns de paraula, la televisió ens va oferir un parell d’estampes ben boniques: la primera d’elles, la del portaveu del PSC, que va dir que a Catalunya qui es declara fan del Loquillo és “sospitós de ser poc català”, igual que els qui es manifesten partidaris de les corregudes [*] de toros… “Doncs bé”, va rematar, tot mirant al semicercle com si reptés un temporal, “a mi m’agrada el Loquillo, i m’agrada Sau… i m’agraden els toros!”. Bufa!
A continuació les càmeres van enfocar el diputat Rull, de CiU, protestant acaloradament i esgargamellant-se tot afirmant que allò que s’estava fent al Parlament no era “un debat identitari”. I és així: allò que planteja la ILP és l’abolició de l’espectacle de la tortura d’un animal de mitja tona de pes acorralat en una plaça rodona de la qual surt invariablement mort i dessagnat.
No és un debat identitari, doncs. Però és que, d’això, Espanya n’ha fet la seva “fiesta nacional”: sí o no? De què s’estranyen, aleshores?
«Va ser el nacionalisme espanyol del segon franquisme», escrivia Enric Marín Otto dimecres al diari, «el que va acabar de fer dels toros una qüestió identitària. Aquell franquisme reforçat per la cultura de masses impulsada per la televisió del règim va donar forma a una cultura nacional popular en la qual l’anomenada fiesta nacional era un dels ingredients carregats de més força simbòlica. La popularitat de la silueta del toro d’Osborne és un dels exponents més clars d’aquesta identificació nacionalista. I també un signe clar de la continuïtat de les bases d’aquella cultura nacional popular espanyola més enllà de la transició democràtica: el nacionalisme espanyol hegemònic d’avui n’és l’hereu directe.
»En el darrer tram del franquisme la societat catalana es va fer progressivament refractària a tota simbologia del nacionalisme espanyol i avui la festa taurina ja és marginal a Catalunya. Però qui ha plantejat el debat en un terreny obertament identitari ha estat el nacionalisme espanyol. I això, paradoxalment, ha tingut un doble efecte. En primer lloc, ha donat al fet una dimensió internacional molt visible. I, en segon lloc, ha atorgat al debat una imprevista significació política d’afirmació nacional diferenciada de la societat catalana que ha reforçat l’efecte de les consultes sobiranistes. Realment, no ho podien fer pitjor».
I els arguments d’en Jaume Sisa, l’antic cantant galàctic, ¿a què treuen cap? És un raonament grotesc: Ja voldrien molts animals, va dir, més o menys, tenir la sort del toro, un animal de 500 quilos que es pot defensar “amb dues espases” d’un altre animal de 70 quilos desarmat… Desarmat? Quins collons!…, els d’en Sisa, vull dir. Ve’t aquí que l’antic cantant galàctic ha vingut a fer una mena de remake del barceloní refrany que diu “Volta el món i torna al Born”: tants de tombs per la galàxia per anar a parar a una absurda plaça rodona sense sortida i amb el terra de sorra on es tortura un animal fins a la mort…, i en presència de públic, una cosa que no es permet en altres sacrificis (sense tortura), com en la “festa de la matança del porc”, prohibida per llei a Catalunya des de fa ja anys. (Als llocs on es continua fent la festa cada any, com a la Cellera de Ter, la mort de l’animal es fa a l’escorxador).
D’arguments igual de delirants que el del cosmonauta cantant del Poble-sec aquests dies n’hem sentit una muntanya (verbigràcia: sense la tauromàquia el toro de lídia no existiria com a espècie), però no ens posarem pas pedres al fetge, tant se val.
La pregunta del milió és aquesta: Tant els costa posar-se en el lloc del toro?
Al capdavall de tot aquest rebombori, però, si aquest terratrèmol parlamentari i social servís per deixar sols els toros de souvenir de la Rambla, com deia l’Òscar Armengol a TV3 el dia de recepció de la ILP, i si encara més al capdavall fes que fins i tot aquests desapareguessin del nostre paisatge nacional, només per això ja hauria valgut la pena.
«Només que sempre hi ha qui, tot embolicant-se-la amb paper de fumar, fóra capaç de trobar virtuts estètiques a una dansa ritual d’antropòfags just abans o després de l’àpat. Per saltar després d’aquelles –a gratcient o a la insabuda– a una justificació indefugiblement política –ho reconegui o no– de realitats basades en l’opressió i en la injustícia, en la primarietat i en la barbàrie en el sentit que sigui.
»Sí: als qui pretenen compatible la lírica amb el turment, cal objectar-los les implicacions polítiques de la jugada. I instar-los a no amagar l’ou si voten per la fiesta nacional».
En les ganes de trobar tres peus al gat (o al toro, en aquest cas) i en la línia de mirar de “fer compatible la lírica amb el turment” que deia en Murgades, en la bibliobrafia sobre el tema es poden trobar, buscant només una mica, peces tan fantasioses com aquesta:
Un arte ancestral que fue involucionando en barbarie
“Animal” viene de la palabra Anima (Alma). Con sólo quitarle la letra «L» a la palabra animal queda la palabra Anima o Alma. El animal es un Anima. El Anima del animal es el elemental inocente y bello. El torero que asesina a la infeliz bestia comete un crimen horrible contra la Gran Fraternidad Universal. (Samael Aun Weor)
Es incuestionable que el Circo Taurino en el fondo no es sino una supervivencia ancestral antiquísima de aquella fiesta de sacrificio Atlante, cuya descripción se encuentra todavía en muchos libros arcaicos secretos.
Son en realidad muchas las leyendas existentes en el mundo sobre aquellos toros sueltos en el Templo de Neptuno, animales a los que no se les rendía brutalmente como hoy, con picas y espadas, sino con lazos y otras artes ingeniosas de clásica Tauromaquia.
Vencida ya en el ruedo sacro la simbólica bestia, era inmolada en honor de los Dioses Santos de la Atlántida, quienes, cual el propio Neptuno, habían involucionado desde el estado Solar primitivo, hasta convertirse en gentes de tipo Lunar.
El clásico Arte Taurómaco es ciertamente algo Iniciático y relacionado con el Culto Misterioso de la Vaca Sagrada…
Ved; el ruedo Atlante del Templo de Neptuno y el actual ciertamente no son sino un Zodíaco Viviente, en el que constelado se sienta el honorable público. El Iniciador o Hierofante es el Maestro, los banderilleros de a pie son los Compañeros. Los picadores, a su vez, los Aprendices. Por ello estos últimos van sobre el caballo, es decir, con todo el lastre encima de su no domado cuerpo, que suele caer muerto en la Dura Brega.
Los Compañeros, al poner las banderillas o bastos, ya empiezan a sentirse superiores a la fiera, al Ego Animal; es decir, que son ya, a manera del Arjuna del «Bhagavad Gita», los perseguidores del Enemigo Secreto, mientras el Maestro, con la capa de su Jerarquía, o sea con el dominio de Maya, y empuñando con su diestra la Espada Flamígera de la Voluntad, resulta, a la manera del Dios Krishna de aquel viejo poema, no el perseguidor, sino el matador del Yo, de la Bestia, horripilante monstruo bramador que también viese en el Kameloc o Kamaloka el propio rey Arthurs, jefe supremo de los insignes Caballeros de la Mesa Redonda.
Es pues, la resplandeciente Tauromaquia Atlante un Arte Regio profundamente significativo, por cuanto nos enseña a través de su brillante simbolismo la Dura Brega que debe conducirnos hasta la Disolución del Yo (Bibl. Las 3 Montañas) .
[Samael Aun Weor, a www.conciencia-animal.cl]
___________________________
[*] Aquests dies de debat, un locutor de ràdio i el seu convidat es van contenir (per allò de l’horari infantil) de fer brometa sobre la paraula “correguda”, que “es presta a confusió”, deien. Res d’això: aquest substantiu deriva del verb “córrer”, que, a diferència del castellà, no té el significat de tipus sexual que hi veien aquells dos. L’equivalent en català seria “escórrer-se” (o escorre’s, si ho escrivim com es pronuncia), forma pronominal del verb escórrer que vulgarment (vid. Diccionari de l’IEC) significa ‘tenir un orgasme’; i el substantiu corresponent seria, doncs, “escorreguda” (“corrida”, en castellà, on sí és polisèmic), una acció que aquí estaria fora de lloc, si més no per la banda dels toros. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui…
I un últim afegitó: “Córrer bous” (d’on ve “correbou”, cós -o cursa, a peu o a cavall- de bous -toros- per carrers i places) vol dir ‘fer-los córrer evitant llurs envestides’, simplement; que consti pels que han equiparat aquests dies les “corregudes de toros o braus” amb els correbous que es fan a molts llocs de Catalunya.
[Foto de l’entradeta: www.davidhammerstein.com/]