L'Hereu Riera

Avui serem originals i dedicarem aquest post a la memòria (que és prou bona, d’altra banda) de la Norma Jean Baker, la Marilyn Monroe de la gran pantalla, que en tal dia com avui va morir (el 1962, amb només 36 anys) d’una sobredosi de barbitúrics, segons la versió oficial.
(A canvi d’aquest abús que perpetro impunement, l’any que ve, que serà el cinquantenari d’aquella fatídica data, aquí no en direm ni piu: ho prometo davant d’un gueto, com ens deien els grans als petits en cas d’una nostra insistència infantil excessiva).
M’ajudo, per completar la commemoració, d’un gran clàssic, la cançó Candle in the wind d’Elton John, per dues raons: en primer lloc, perquè és una meravella de cançó, una de les que salvaria segur, amb Daniel (una altra troballa, aquesta dedicada al seu germà, mort també prematurament en un viatge a Espanya), d’una hipotètica cremà, entre l’extensa producció d’aquest excel·lent músic però extravagant personatge.
L’altra és per rescabalar-me del reciclatge (que a mi em va semblar obscè, per aquelles coses de la memòria històrica personal) que va fer el compositor, pianista i cantant britànic d’aquesta seva masterpiece amb motiu de l’enterrament de la muller de l’etern quasi rei Carles d’Anglaterra, príncep de Gal·les: la Diana Spencer, coneguda pel nom de Lady Di (més cursi, impossible), i que també va morir jove i en tràgiques i obscures circumstàncies, com la MM, però ella dins un cotxe esclafat contra una columna en un túnel sota la ciutat de París. Començant pel títol, que es van convertir en Goodbye, englands rose, l’adaptació de l’antiga composició als nous temps i a les circumstàncies en què va tenir lloc la reial cerimònia fúnebre (explicat tot plegat a base de bé per Stephen Frears al film The Queen) va incloure una nova lletra, és clar, i tot plegat a un servidor em va resultar francament indigerible.
Però tornem a l’assolellada Califòrnia de la Norma Jean Baker (o Mortenson), amb la seva llum i les seves ombres, on la realitat i la ficció es confonen en una barreja qui sap si semblant a la matèria amb què deuen estar fets els somnis, els de dues hores, els d’una nit o els de tota l’eternitat. Holywood: de la fusta dels déus.

______________________________________

nb: La traducció de “Candle in the wind” seria ‘Candela (o espelma) al vent’, i no pas “Vela al vent”, com ha fet el traductor (no sé si automàtic) de la Viquipèdia en l’article (d’altra banda, molt ben informat) sobre l’actriu nord-americana. L’error recorda el lapsus (amb els mateixos termes, però invertits) d’un polític del Partit Popular de Catalunya, que en l’acalorament d’un debat va deixar anar, traduint directament del castellà, un contundent “Que cada pal aguanti la seva espelma!”…