L'Hereu Riera

«La nova Comissió Europea va rebre ahir el suport majoritari del
Parlament Europeu després d’un últim i animat debat ple de crítiques
contra el seu president, Jose Manuel Durão Barroso, i el seu equip,
fins i tot per part dels eurodiputats que van votar-hi favorablement.
Amb 488 vots a favor, 137 en contra i 72 abstencions, la CE comença
avui el seu mandat de cinc anys, que tot indica que seran molt durs per a la Comissió».

[Agència EFE]

El debat d’ahir va deixar clar que a Barroso i a la nova Comissió no
els esperen cinc anys fàcils davant uns eurodiputats disposats a
utilitzar el poder que els dóna el nou Tractat de Lisboa i descontents
amb el baix perfil dels comissaris. Barroso va demanar clemència i
optimisme: «Fugim del glamur intel·lectual del pessimisme i la
denigració constant de la UE que està fent tant de mal a la imatge
d’Europa», va dir, després de reconèixer els límits de la influència
comunitària. «Compta la UE en el món? La resposta és que sí. Però compta la UE tant com hauria de fer-ho? La resposta és que encara no»,
va assegurar Barroso.


Mentre a Brussel·les (i a Estrasburg, que els francesos són molt
francesos i no estan per passar-se de la seva sessió regular de
massatge nacionalista) Europa debat sobre el seu propi melic, el
president actual de la UE, ni més ni menys que l’ínclit president
espanyol, Rodríguez Zapatero, va pel món pixant fora de test (a Davos,
a Washington i a Brussel·les mateix, i per delegació a Londres, on la
seva vicepresidenta econòmica va fer abans-d’ahir un bonic xou a la seu
del Financial Times) i donant mostres de la incapacitat espanyola per fer les coses raonablement bé.
Veient-los
funcionar (per dir-ho així), hom pensa que l’única cosa que sap fer bé
Espanya és reprimir, negar i anar a la contra: l’exemple de Catalunya i
les altres nacions que té engarjolades és palmari. Però quan es tracta
de treballar i de fer-ho en positiu, les cagades se succeeixen, com ho
demostra el comportament erràtic de l’economia espanyola i dels seus
errabunds conductors.
(I atenció, que els pilots de reserva, Déu me’n guard!, ja estan altra vegada amb el seu “Váyanse, señores socialistas”
que tan bé es pensen que els va funcionar amb el tontaina del bigoti el
1996, la legislatura del qual va tirar de la veta alemanya i de
l’economia del totxo, dues mamelles que ara ja no estan per la
labor…).
Que es posin la granota de treballar, el senyor Barroso i
els seus, que se’ls hi girarà feina, efectivament, i que un dia o altra
tindran a l’agenda com a tema inajornable la qüestió del canvi de
fronteres interiors: Europa no pot continuar ignorant que alguns dels
seus estats, com aquest que s’anomena Espanya, amaguen dins les seves
fronteres nacions d’un potencial enorme que malden per eixir-ne, i que,
un cop ho facin, lluny de convertir-se en un problema -per a Europa-,
poden convertir-se -i ho faran amb tota probabilitat- en una solució i
en uns bons aliats, entre altres coses perquè són més competents, més
solvents i més europeistes que el mateix Estat espanyol, que
tradicionalment només li ha interessat Europa -com fa amb tot- quan
n’ha pogut treure rendiment.

http://img38.imageshack.us/img38/9038/imperiumfail.gif

Himne d’Europa – National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

[Il·lustració de l’entradeta: Fragment d’un mapa d’Europa fet a Alemanya a la meitat del segle XVIII. Font: The Agile Rabbit Book of Historical and Curious Maps.
Amsterdam, The Pepin Press, 2005. Observeu les diferents versions del
Parenostre escrites en la llengua corresponent a cada territori]