De solanes i obagues

Als que encara no hi heu anat, us
recomano veure "la vida dels altres", una pel.lícula sobre el règim de
"seguretat" i terror a l’època de la RDA i de la seva coneguda Stasi.

L’austeritat de la pel.lícula, fa que un es pugui centrar en allò
principal i arribar a sentir o almenys intuir,  l’opressió d’un règim que només
tenia com a objectiu mantenir l’status quo del Partit.

Veient la pel.lícula un aprèn quins són aquells elements essencials que
cal tocar per convertir una persona en un mer engranatge de la màquina
i del sistema. Controleu als artistes i tota la creació literària,
musical, teatral….; elimineu l’humor;
aixafeu la dignitat de les persones sotmetent-les a l’autoritat;
convertiu l’amor en una mena de sospitós plaer aburgesat; reduïu el
marge de llibertat de moviment i de viatjar a l’estranger.

No he parlat encara de llibertat política ni d’expressió. A vegades ens
centrem massa en això a l’hora de definir el totalitarisme. On aquest
juga fort, però, no és en el terreny de les llibertats polítiques, sinó
en el terreny de l’humor, l’amor, la dignitat o la cultura, perquè és aquest terreny el que propicia el naixement d’una consciència de
llibertat individual que amenaça tot el sistema.

Penso que potser sigui en aquest terreny, en el de la vida, on calgui defensar la nostra sempre precària democràcia

Fa poc vam tenir trobada de voluntàries i voluntaris de Migra Studium, el tema: el dol migratori. En M. del Senegal i la N. del Marroc ens expliquen la seva experiència de pèrdua i arrelament a un nou país. Les migracions son sovint només xifres, lleis, problemes… però mirada d’aprop son sobretot històries personals molt diferents. La N. té carrera ve de família de classe mitjana, no va emigrar per diners sinó perquè es difícil tenir un futur com a dona i llicenciada en geografia en un país com el Marroc.

La immigració suposa una pèrdua, un dol fet de paisatges, olors, relacions familiars, una comunitat que acomboia… sobretot ells que ja porten anys i que quan van venir les comunitats no estaven tan organitzades.

A l’hora de les preguntes i el compartir una voluntària, també immigrant, llença als "natius" una qüestió a la qual dono voltes els darrers temps: "i vostés que han perdut amb la immigració?".

És una pregunta inesperada que no vol de la ràpida resposta del tipus "la
immigració és un enriquiment cultural, un benefici econòmic." Una de
les voluntàries es confessa, és comerciant d’una ciutat de l’Àrea
metropolitana, per a ella i per molts comerciants la immigració està
suposant una dura competència en molts camps, la pèrdua "el dol" per a
ella és clar: una seguretat econòmica amenaçada per algú que arriba amb un altre
tipus de cultura en relació al treball, a les festes, als horaris.
"Per això-diu ella- m’he fet voluntària. Vull conéixer".

S’està patint també un dol migratori per part de la gent del país
sobretot, aquella que viu en ciutats o barris on s’estan superant uns
determinats nivells de població immigrant. Si aquest dol no s’expressa,
o es veu aixafat per una mena de discurs buit i correcte fet des de
zones més benestants on aquesta realitat no és tan present, acabarà per
explotar. Convé que tots arribem a formular el que guanyem però també
el que perdem amb la immigració, perquè perdem coses, coses concretes
que poden semblar insignificants per aquells que s’ho miren des de
lluny i que han fet de la immigració només un discurs que els afecta superficialment.

Una de les coses amb les quals cada vegada sóc més sensible és amb la qüestió de la hipocresia. Sí, amb aquella estranya actitud que permet sortir indemne física i moralment de qualsevol embat a base de justificar-s’ho tot i a base de ser absolutament intransigent amb l’altre.

L’estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat… L’altre (el dolent, l’insolidari, el racista …) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d’autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.

Alguna cosa així passa a nivell “d’alta” política. El Partit Popular amb els seus excessos ha estat la coartada perfecta per un altre partit, sobretot l’altre gran partit, tingués via lliure per sentir-se eximit de qualsevol obligació moral en relació a la política que ell mateix ha generat. La lleugeresa que usa el seu dia Zapatero va parlar de l’Estatut, la mateixa lleugeresa al voltant del procès de pau, la immoralitat d’anar regalant un castell que ja és nostre per pur electoralisme …. tot se li ha perdonat i tot s’ho han perdonat, a partir de la gran coartada del Partit Popular.

Aquest dilema “ells o nosaltres” està duent la política espanyola i en part la catalana a un cul de sac, a una sectarització estranya. Fa falta llibertat per dir “així, ni ells ni nosaltres” i fa falta a l’interior dels partits gent que abandoni aquest simplisme i es posi a exigir en els congressos o en les permanents, o en els organs de participació existents que cal buscar solucions als discursos tancats i homogenis dels aparells.

No pot ser, en definitiva, que la mentida, la manipulació, el populisme o la mala fe tinguin un valor diferent en funció de qui ho faci.

Encara que no ho sembli massa (el nivell d’ensopiment polític és bastant notable) el 27 de maig hi ha eleccions municipals.

Per això un grup d’entitats cristianes que treballen en migracions han redactat un manifest dirigit als partits polítics amb aquelles qüestions que consideren que caldria tenir en compte. Son qüestions molt bàsiques però que afecten a la vida diària de moltes persones: les dificultats d’empadronament, la gestió dels espais públics, la delicada qüestió dels llocs de culte…

Per sobre però d’aquestes qüestions i com a actitud bàsica, es demana "que no s’utilitzi aquesta delicada realitat com a eina de confrontació política". I és que la situació en alguns barris, i no únicament al Raval, pot fer que sigui fàcil la temptació del populisme . El Partit Popular és dels partits grans, el que més a prop està d’aquesta temptació, i de fet la seva campanya a Badalona o a l’Hospitalet, son vistes com una mena d’experiment de cap on els portaria la radicalització del discurs.

Una part de l’èxit de la monarquia em sembla que prové de la modernitat d’algunes qüestions a les quals està associada. Tot i la seva anacronia política ningú pot negar que l’obsessió biologicista i genètica dóna a la tradició familiar monàrquia un aire molt actual. Assegurar descendència, mirar la combinació genètica més adequada, congelar el cordó umbilical …

Mentre a França tenen llargs debats "estèrils" sobre com renovar l’encarcarat model republicà i animar de nou l’esperit d’un Estat que ha perdut pistonada, aquí tots pendents de la "fertilitat" d’una dona o del sexe del nadó. Mentre allà amb uns nivells de participació electoral del 84% miren de sortirse’n i de renovar-se o morir, aquí estem tan tranquils, pendents a tot hora de si la nena riu, dorm o plora, de si s’assembla al pare o a la mares, de si pesa poc o molt.

Que no ens vinguin amb la gaita de les reformes constitucionals, dels models d’estats, dels encaixos de les minories nacionals, aquí som postmoderns i monàrquics: pura i dura biologia!!.

Està molt bé a les vigílies de Sant Jordi, la iniciativa de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu d’apadrinar una paraula en vies d’extinció. Ara quina dificultat això d’esbrinar quina està en perill d’extinció, perquè em sembla que la meitat del diccionari passa per un mal moment.

Un servidor ha triat la paraula trescar perquè és de les coses que li agrada fer quan té temps.

Trieu la vostra, apadrineu una paraula i si ve a tomb utilitzeu-la!

Passo sovint per davant de l’anomenada "Oficina de extranjeros" de la Delegación del Gobierno en Cataluña, i sempre s’hi pot veure davant la porta una llarga cua que s’allarga o s’encongeix en funció de les èpoques, dels períodes de regularització i a vegades dels falsos rumors que al voltant de les regularitzacions corren entre els inmigrants.

Una cua permanent i crònica, obliga a preguntar per les raons. Certament n’hi ha altres de cues, de llistes d’espera etc… em refereixo però a una cua física, al carrer, amb tanques, ordenada per la polícia i sotmesa a totes les inclemències que us pogueu imaginar.

La raó de què es tracti d’una cosa puntal motivada per una "onada d’immigració" queda descartada pel fet que "l’onada" si és així com cal anomenar el fenòmen, ja fa temps que dura i no s’ha posat pas remei a la cua ni a les seves incomoditats.

Hi ha d’haver doncs altres raons.

Un investigador madrileny que estudia a París està a punt de publicar una tesi doctoral precisament sobre el fenòmen de les cues d’immigrants, que es veu que no es un fenòmen només català ni espanyol sinó també força generalitzat.

Durant un parell d’anys ha fet observació participant en algunes d’aquestes cues, i ha anat descobrint que les cues no son simplement dispositus d’espera en els quals el temps passa poc a poc, sinó que es tracta en paraules seves de "potents mecanisme institucionals on es posen en joc una relació de poder (..) que en molts casos acaben articulant una experiència única d’angoixa i humil.liació".

En altres paraules cal fer passar a l’immigrant pel "tubo" d’una cua per deixar-li ben clar qui és i qui mana aquí: és un immigrant i qui mana és el govern espanyol.

No tothom pot formular aquesta experiéncia, però si parleu amb persones d’un cert nivell cultural o econòmic, segurament més sensibles a la humil.liació i amb més recursos per fer-hi front, us explicaran fins a quin punt arriba a ser de desesperant l’experiència de matins i matins sencers d’espera moltes vegades per res.

Alberto Martín Pérez, "l’expert en cues", ha observat també els aspectes positius que es situen sobretot en els mecanismes de sociabilialitat, informació compartida, ajuda i solidaritat que es crea en l’espera. Això si, mecanismes que sovint es limiten a persones d’un mateix origen.

En fi: estigmatització i en certa manera guetització, dos conseqüències d’un fenòmen que els d’aquí tendim a menystenir, però que a ulls del qui arriba consisteix en la primera experiència d’acollida del país.

Tinc a les mans el llibre "Besllums. Apunts de crítica literària", de Climent Forner, publicat per edicions de l’Albí el desembre passat. Mn Climent rector de Viver i Serrateix (Berguedà) compleix aquest any 80 anys de vida dedicat a conrear, reivindicar i difondre la literatura catalana, i d’una manera especial la poesia.

Algun dia, crec que s’haurà de reconéixer la tasca d’aquests rectors de poble, molts cops allunyats de la voràgine i l’aparent excès cultural de les ciutats, que han compaginat vida de capellà, amb el profund amor a la llengua i al país. Tenen la virtut d’haver entès el país no únicament com una qüestió abstracta, sinó com a territori plagat de pobles, poblets, masies i ermites. La seva poesia es plena de noms de llocs i de persones, i és per això que tot i elevada en les formes, en el fons toquen molt de peus a terra. Està feta de moltes misses, de molts parenostres, de molta xerrada casa a casa i també de molta sol.litud.

Ara em diuen que Mn Climent prepara ara les obres completes, serà una bona manera de celebrar els 80. Per molts anys!

La Fundació Joan Maragall en el darrer dels seus quaderns recull la conferència que el bisbe de Bilbao Juan María Uriarte va fer a Barcelona amb motiu de la lliçó inaugural de la Fundació. Recullo un fragment que crec exemplifica bé el que hauria de ser la posició de l’Església en relació a la solució política al procés de pau. És un fragment de sentit comú, que en altres circumstàncies semblaria innecessari i més aviat obvi, però que ara que una part de l’Església espanyola , ha fet de la unitat d’Espanya una qüestió moral pot resultar fins i tot atrevit. Quins temps!

"En el cas del País Basc, no correspon a l’Església d’establir quins són els instruments necessaris per mantenir la seva identitat ni per articular la seva solidaritat. Les fórmules polítiques aprovades pels pobles són respectables i no s’han de modificar a la lleugera, si no és que ho requereixin raons greus del bé comú. Tanmateix, no tenen un valor absolut i intangible. Sempre que un model respecti els drets humans i s’implanti i es mantingui dintre de vies pacífiques i democràtiques, l’Església no pot ni sancionar-lo com a exigència de l’ètica, ni excloure’l en nom d’aquesta. En consqüència, ni l’aspiració sobiranista, ni l’adhesió a un autogovern major o menor, ni la preferència per una integració més o menys estreta en l’estat espanyol són, en principi, per a l’Església dogmes polítics que requereixin un assentiment incondicionat. Cada ciutadà haurà de discernir quina és la fórmula política més justa i més favorable per a la pau i per a la cohesió social. No correspon a l’Església aquest discerniment".

Gent dels "matins de Catalunya Ràdio", porten una setmana retransmetent des de Moçambic i l’Antoni Bassas s’hi desplaçarà la setmana vinent. Em sembla que ha estat una iniciativa fantàstica. Un programa com el del Bassas es un programa que pels que som radioadictes, acaba sent familiar com les torrades de l’emorzar.

Que un programa així dediqui temps, recursos i personal a parlar sobre la realitat africana des d’allà, em sembla la millor manera d’apropar una realitat, que d’alguna manera queda sempre relegada als documentals emesos en hores intempestives.

Àfrica ja no és una entelequia o un terreny reservat per activistes de la solidaritat "super" conscienciats. Àfrica es a tocar de casa i dins a casa. Els mals d’Àfrica (la Sida, la fam, la corrupció, …) son mals que ens haurien de sonar com qüestions no pas del tot al.lienes.

Com més comunicació entre les dues realitats, com més coneixement, millor per Àfrica i també millor per nosaltres. Enhorabona Basses i companyia!!.

Costa de creure però encara s’escolta de tant en tant la necessitat d’articular allò tan maragallià de la "nació de nacions" o el reconeixement de la "pluri" o "multi" nacionalitat de l’Estat espanyol.

Veient en canvi el reportatge de Telemadrid i altres declaracions recents de polítics espanyols d’esquerra i dreta, un se n’adona que no tenim pas dret a obligar a ningú a ser una nació. La seva nació s’identifica amb un Estat, de manera que convertir aquest Estat en plurinacional significaria entre altres coses, deslligar l’Estat d’una nació concreta i convertir-lo en una mena d’entitat neutral dedicada a garantir drets individuals i col.lectius (en definitiva allò que diuen que és ara, però que de fet no ho és ni de bon tros)

És possible això?. És possible també que castellans, extremenys, riojans, andalusos, càntabres… adquirissin de sobte una consciència de nació "diguem-li nació castellana" que juntament amb les altres nacions históriques s’avinguessin a un pacte Estatal (una mena d’acord confederal) que preservés una àmplia autonomia per cada una de les nacions?

Un servidor és escèptic, i per això creu que parlar de plurinacionalitat és més aviat en el cas espanyol, marejar la perdiu.

Hi ha una part de l’Estat que identifica nació i Estat com s’ha fet tota la vida, i això que altres haguem anat adquirint consciència (en base a una llengua, a una història, etc…) de ser "nació sense estat" ho consideren una anomalia inexplicable i molesta. Doncs bé, crec sincerament que ells tenen dret, si s’hi troben cómodes (i la majoria, exceptuant alguns comuneros castellans o uns pocs andalusistes, ho estan) a continuar així, per molts anys.

Crec però que també la resta de nacions, inclosa la nostra, ha d’anar cercant vies pacífiques per poder "seguir existint", i de moment sembla que la d’esdevenir un Estat no ha de ser pas una via que pugui descartar-se.

Sigui el que sigui però, si us plau, que no continuïn donant més la llauna amb allò de la plurinacionalitat a Espanya. Ara, si es refereixen a Europa llavors, parlem-ne

El que s’ha sabut les dues darreres setmanes en relació a pressumptes irregularitats en la gestió d’algunes ONG, era una cosa que en molts ambients ja feia temps que s’olorova. La proliferació d’aquest tipus d’organitzacions havia estat fins i tot superior a la de les necessitats a les quals es volia atendre. Això s’explica, per una qüestió semblant a allò que ha succeït amb les Fundacions: la llei no posa massa condicions a l’hora de crear-les, i després l’Administració té pocs mitjans per controlar-les. D’aquí que les ONG amb més seny sense esperar a l’actuació administrativa ja fa temps que van optar per una mena d’autoregulació.

Què la justícia hagi començat a actuar no deixa de ser una bona notíca, sobretot en un país on el tema ja s’havia sortit de mare, i on l’invocació de de la paraula "oenegé" semblava havia esdevingut com quelcom sagrat i intocable. Encara que sense ànim de lucre, són organitzacions que han de respondre als mateixos controls i transparència que qualsevol altra organització que gestiona un volum important de diners provinents de donatius privats i fons públics.

Però no hi ha només la qüestió legal. Convindria que es prestés atenció també als objectius, a la racionalitat en les despeses que no son finalitat pròpia de l’organització, a l’utilitat social, a les qüestions derivades del clientelisme polític … tot això son criteris que ja depenen del qui posa els calers i del qui atorga subvencions. En un i altre cas, però, els criteris haurien de ser clars i tenir, com a mínim, la mateixa exigència de transparència que demanem en altre tipus d’organitzacions encarregades de gestionar diner públic o privat. Es tracta en definitiva de desmitificar le oeneges i convertir-les en allò que han de ser, instruments útils i eficaços en la cooperació al desenvolupament, i no pas ni  tranquil.litzadors de males consciències ni  serveis d’autoocupació.