Puritanisme creixent
Això venia a tomb d’un corrent que observo últimament en molta gent nostrada, que s’ha agafat a la bandera d’un puritanisme, en aquest cas polític, que fa una mica de feredat.
Entotsolats, reneguen dels pactistes i somnien en universos d’una puresa ideològica i política que només existeix en la seva imaginació. Parlen només amb els seus, llegeixen només aquelles coses que els reafirmen en lo seu, es neguen a mostrar cap escletxa en les seves pròpies conviccions i no toleren cap escletxa en la dels altres.
Per això no estranya que es produeixi entre els puritans una constant dinàmica cismàtica, perquè sempre hi ha algú que considera tous els altres i per tant cal fundar un nou moviment molt més reduït que defensi allò que és essencial. I després hi tornarà a haver cisma, i després un altre … fins a quedar quatre amics que quedaran per sopar un dia i parlaran del gran somni irrealitzat per culpa de tous, abstencionistes i traïdors. Tots menys ells, estaven en l’error.
El puritanisme quan s’instal.la en alguns ambients ho disgrega tot, perquè està fet de la incapacitat per reconèixer els límits de la naturalesa humana pròpia i dels altres.
És per això que m’apunto, al catolicisme, si voleu una mica ranci i demodé, però que no s’acaba de fiar d’un mateix i que intenta sempre que pot "salvar la proposició de l’altre" encara que pensi bastant diferent d’un mateix.
I en política m’apunto a un republicanisme potser també ranci i demodé però del qual en rescato la possibilitat d’espais públics comuns i de consens, no sotmesos al virus molest, disgregador i improductiu dels nous puritans.
L’has clavat Santi!. Crec que a voltes ens cal llegir i re-llegir la paràbola del blat i del jull. una abraçada