Puritanisme creixent

Encara que molts acusin el catolicisme d’una moral rígida i intransigent en molts aspectes, em sembla modestament que l’acusació es infundada. El catolicisme té una antropologia moral bastant més comprensiva amb la debilitat i el pecat i bastant més realista sobre les possibilitats d’espifiar-la. Una altra cosa és que els temps siguin durs i tothom vulgui marcar perfil i exagerar les coses per por de perdre identitat i en el fons una mica de poder.

Això venia a tomb d’un corrent que observo últimament en molta gent nostrada, que s’ha agafat a la bandera d’un puritanisme, en aquest cas polític, que fa una mica de feredat.

Els nous puritans es neguen a negociar amb la realitat. Parteixen de postures una mica abstractes però que ells consideren absoluts innegociables. De nou estem en la por a perdre identitat de la qual abans parlava. El problema dels puritans es que traslladen aquesta tensió als seus ambients i van pels carrers buscant aquell o aquells que s’adaptin d’una manera total a la seva manera de pensar o sentir. No admeten ni el canvi ni la dissidència dels propis, i dels "enemics" no en volen pas saber res.

Entotsolats, reneguen dels pactistes i somnien en universos d’una puresa ideològica i política que només existeix en la seva imaginació. Parlen només amb els seus, llegeixen només aquelles coses que els reafirmen en lo seu, es neguen a mostrar cap escletxa en les seves pròpies conviccions i no toleren cap escletxa en la dels altres.

Per això no estranya que es produeixi entre els puritans una constant dinàmica cismàtica, perquè sempre hi ha algú que considera tous els altres i per tant cal fundar un nou moviment molt més reduït que defensi allò que és essencial. I després hi tornarà a haver cisma, i després un altre … fins a quedar quatre amics que quedaran per sopar un dia i parlaran del gran somni irrealitzat per culpa de tous, abstencionistes i traïdors. Tots menys ells, estaven en l’error.

El puritanisme quan s’instal.la en alguns ambients ho disgrega tot, perquè està fet de la incapacitat per reconèixer els límits de la naturalesa humana pròpia i dels altres.

És per això que m’apunto, al catolicisme, si voleu una mica ranci i demodé, però que no s’acaba de fiar d’un mateix i que intenta sempre que pot "salvar la proposició de l’altre" encara que pensi bastant diferent d’un mateix.

I en política m’apunto a un republicanisme potser també ranci i demodé però del qual en rescato la possibilitat d’espais públics comuns i de consens, no sotmesos al virus molest, disgregador i improductiu dels nous puritans.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.